Alberto Alonso (Girona, 41 anys) va fer història el cap de setmana passat. El gironí es va pujar a l’esgraó més alt del podi, com si volgués tocar el cel que a punt va estar de fer-ho, després de fer un gran paper en el Campionat d’Espanya de Powerlifting celebrat a la localitat barcelonina de Collbató. Lluny d’acontentar-se per aquesta posició, Alonso, durant el transcurs de la prova, va batre diversos rècords que el van erigir-se com el millor aixecador de pes de la història de l’Estat. “Dins la meva categoria, que és la de menys de 75Kg, vaig superar les millors marques en aixecament de press de banca amb 170Kg i d’esquat amb 240kg”, comenta Alonso que amb la suma d’aquests dos exercicis més el resultat en pes mort, que es va quedar a 12 unitats de la millor puntuació, amb pes va fer possible que assolís la millor marca amb una puntuació de 497.08 unitats WILKS en categoria RAW.
Però com funciona aquest esport? “Per saber el resultat que obtens calculen uns valors a partir del teu pes corporal, jo en aquell moment pesava uns 72kg, i de les unitats que aixeques en els tres aixecaments”, detalla Alberto Alonso, que malgrat escriure un nou capítol en la història d’aquest esport, se’l podria etiquetar com a novell. “El meu camí en aquesta modalitat esportiva va començar fa només tres mesos”, relata el gironí que es va haver de preparar a consciència per a la data amb tots els ets i uts que la nostra civilització ha sofert durant els últims mesos. “Durant el confinament per aquest maleït virus no vaig poder entrenar. El que vaig fer quan vam poder sortir de casa és anar al gimnàs 323 de Barcelona amb el meu entrenador César Agüera”, explica. Agüera va voler ser honest amb Alonso i li va espetar que, inicialment, no el veia preparat per guanyar el campionat del cap de setmana passat però que estaria en perfectes condicions pel proper del mes de novembre.
Tothom sap que quan es comença quelcom es fa amb passió i amb les ganes d’un nen. Com si hom es volgués menjar el món i digerir-lo el més aviat possible per tornar a cruspir-s’ho. Alonso no en seria l’excepció, volia que el seu nom es forgés en foc en la seva primera posada en escena. Lluny d’abaixar-se, el gironí va entrenar com qui més. “Els entrenaments anaven bé i en César amb el transcurs dels dies veia possible una bona actuació. Vaig fer les progressions com tocaven i a pocs dies de la prova veia que podria fer un gran paper. Agüera em va dir que l’objectiu era estar entre els tres millors esportistes”, detalla Alonso. Arribar i moldre. Va donar la raó al seu preparador, però a més, va superar les previsions d’aquest.
Tornar a aixecar-se quan tot va malament
Alberto Alonso té una vida lligada al món de l’esport. Des de ben jove va fer-hi les primeres passes amb un kimono com a uniforme. El judo estava arrelat al seu dia a dia. Fins que un dia, i amb 16 anys, “el meu entrenador em va dir que fes una mica d’aixecaments de peses ja que el judo és una modalitat esportiva on un ha de fer molta força per llençar al contrincant a terra”. A partir d’aquí, el gironí veia que augmentava de pes i “em veia bé al mirall i les samarretes m’anaven ajustades. Era molt jove i això m’agradava moltíssim”, se sincera el campió d’Espanya que va abandonar aquesta disciplina d’arts marcials per endinar-se plenament en el món del culturisme.
“Els meus inicis com a culturista comencen l’any 1996. Se’m donava molt bé. En la categoria júnior vaig aconseguir campionats de Catalunya i d’Espanya en un tres i no res”, comenta. Amb el pas dels anys, Alberto Alonso va anar deixant enrere categories fins arribar a sènior. “Aquí també vaig guanyar molts trofeus i vaig pujar a una gran quantitat de podis com a l’Arnold Classic, en algun que d’altre europeu o fins i tot vaig guanyar un mundial a Itàlia”.
La consecució del màxim honor d’aquest esport va suposar topar-se de boques amb les dues cares de la moneda. “Després de guanyar vaig patir una anomalia degut al meu pes. Tenia una gran quantitat de massa muscular”, recorda Alonso. “El metge em va dir que havia de deixar de competir en culturisme. La veritat és que no m’ho vaig agafar malament, vaig decidir obrir nou horitzons i marcar-me nous objectius. Crec que és important no centrar-te al cent per cent en una cosa perquè si et succeeix quelcom no saps per on tirar”, explica el gironí que aconsella “tenir una vida saludable i altres aspectes que et facin nudrir. L’Alba, la meva dona, i el meus fills Norah i Nil m’han ajudat molt i sé que ho faran dia a dia”. A més, el plusmarquista aconsella a les noves generacions que “facin les coses perquè són feliços. La felicitat és la clau en l’esport i, en general, en tots els àmbits de la vida quotidiana”, conclou.
