L’estrena demanava un ascens especial i així ha sigut. Primer perquè el primer sostre comarcal ha sigut el de la meva comarca, el Baix Llobregat, el cim de l’Albarda Castellana (1.167,3m). A més a més, hem aprofitat la sortida per completar un altre sostre comarcal ben proper que ho és, alhora, de dues comarques. Ens referim a la Miranda de Sant Jeroni (1.236m), cim més alt del Massís de Montserrat i de les comarques de l’Anoia i del Bages.
Brutal manera d’iniciar aquest projecte fent un 3 en 1 d’una bellesa i una qualitat escènica difícil de trobar al nostre país. Aquí podeu consultar la ruta i els seus detalls tècnics.
La jornada començava al gran aparcament del restaurant de la Vinya Nova, al Bruc. S’hi arriba fàcilment amb cotxe per l’A-2 i amb una mica de Google Maps hi arribem bé. A més, està ben senyalitzat ja que és un lloc popular d’inici d’excursions i escalades.
D’inici cal agafar la pista direcció coll del Bruc, paral·lela a les parets del Massís durant uns 200 metres, fins que un petit PR (marques grogues i blanques) s’endinsa al bosc a mà dreta.
Planegem uns 500 metres per un bosc molt agradable fins a petar a la pista o ens trobàvem. En aquest encreuament, a mà dreta, s’inicia el Camí dels Francesos, el fort camí de pujada que ens portarà al bell mig del massís. El camí s’inicia amb una tanca de fusta i un plafó indicatiu de flora i fauna.
El camí puja, puja i no para de pujar per fortes pendents, però sempre entre arbres que amenitzen l’ascens. El camí no té dificultats tècniques, sols demana unes cames fortes ja que el desnivell a superar és considerable amb poc temps. El camí de bosc es va alternant amb parts més rocoses on caldrà avançar, a vegades, amb l’ajut de les mans, i amb espectaculars balcons que ens mostren les vistes del Bruc, Collbató i el Penedès.
Passat mig camí de pujada el paisatge canvia completament. Deixem enrere les vistes de la canal per on pujàvem i se’ns mostren davant nostre, imponents, les primeres agulles i cims calcaris amb les formes capritxoses de Montserrat. Evitaré identificar molts noms de les agulles perquè l’opció d’errar és molt elevada.
Finalment acaba la forta pujada i arribem al Coll de les Pinasses, una cruïlla de camins que ens porta als 2 cims protagonistes del dia d’avui. A mà dreta arribem al Cim de l’Albarda Castellana i a mà esquerra a la Miranda de Sant Jeroni. Encara surt un tercer camí, que s’endinsa al bosc en baixada que connecta amb el camí nou de Sant Jeroni. Després de saludar una parella alemanya que havien plantat una tenda al coll, agafem el camí a la dreta que ens porta al primer cim.
El cim és a només 200 metres. Per arribar-hi cal seguir unes marques blaves pintades sobre la roca. Les dificultats tècniques són baixes, però és cert que cal fer un flanqueig d’uns 3 metres sobre roca amb bons llocs on col·locar els peus, i superar una roca de 3 metres amb l’ajut d’una corda. Que ningú s’espanti! El risc de caure és mínim i, en cas d’una molt improbable relliscada, el terra és a prop. Cap mena de perill pels que, com jo, les alçades no els agraden.
Un cop superats aquests dos divertits passos arribem al cim de l’Albarda Castellana, de 1.167,3 metres i sostre del Baix Llobregat. El fet que sigui un cim poc conegut i que no s’hi accedeixi mitjançant escales li dona un plus de bellesa i gratificació. Vistes espectaculars en un cim pla i allargat.
Fem constar a una llibreta dins la capsa metàl·lica la data de l’ascensió i una mica de publicitat del blog i l’instagram. Després d’un glop d’aigua, desfem el camí fins el Coll de les Pinasses i seguim tot recte direcció Sant Jeroni. Poc després de passar pel coll girem el cap enrere i observem d’on venim: quin cim tan maco! (d’acord, potser el fet que sigui el sostre de la meva comarca fa que exageri una mica).
Després d’uns metres entre bosc sortim a la passera asfaltada del Camí nou de Sant Jeroni que ens durà, després de moltes escales, al mirador que corona el cim de la Miranda de Sant Jeroni, sostre de les comarques de l’Anoia i el Bages i sostre del Massís de Montserrat amb els seus imponents 1.236 metres. Les vistes des del cim són senzillament espectaculars. Una visió de 360 graus des d’on s’albiren les capitals comarcals: Igualada i Manresa, així com el Penedès al complert, la Mola i gran part de les agulles del Massís. I això que avui hi havia calitja!
Un cop fet el cim, desfem el caminet asfaltat i seguim avall el camí que ens condueix fins a l’ermita de Sant Jeroni. La baixada no té pèrdua: cal seguir les indicacions del camí nou direcció al monestir. A partir de l’ermita cal parar atenció dels trencalls que surten. Primer en trobarem un a mà dreta que puja fins al Coll de les Pinasses i enllaça amb el Camí dels Francesos, per on hem pujat. Seguim avall creuant-nos amb força gent, la majoria estrangers i amb sabates poc adequades pel terreny pedregós montserratí.
Més avall, a mà esquerra surt un trencall que ens porta al monestir pel Pla dels Ocells. També l’obviem i seguim recte. Tot aquest tram de camí ens mostra el “rovell” de Montserrat: agulles i més agulles on albirem alguns escaladors atrevits. Aquí sí que em llanço a la piscina: i és que el Cavall Bernat és molt reconeixible!
A la tercera va la vençuda. El tercer trencall que trobem és el que cal agafar. Atenció! No està senyalitzat amb cap marca, però trobem una fita de pedra i un caminet que surt amb pujada: és l’aproximació al Camí del Pont.
Després de la petita pujada, ràpidament tira cap avall amb un fort pendent. Anirem perdent desnivell de manera ràpida (igual que en guanyàvem a la pujada) per un camí ben fressat però no tan ben senyalitzat. Cal estar atents ja que moltes vegades cal guiar-se per la intuïció: sols hi ha un camí clar i és aquell el que cal seguir. Existeixen marques blanques, però aquestes, sobretot a l’inici del camí, es troben mig esborrades i es poden confondre amb liquens o pedres. Per sort trobem també fites que ens van ajudant.
El camí circula paral·lel a la Canal Fosca. El camí és relliscós a vegades a causa de la pedra solta, però no comporta cap dificultat tècnica. Anem perdent desnivell entre arbres, mirant enrere sovint i apreciant les parets que ens envolten i hem deixat enrere. La sortida encara ens ofereix una darrera sorpresa, i és que ja arribant al final de la baixada a mà dreta hi ha un petit trencall marcat amb una fita que baixa fins al torrent per arribar a El Pont: un bloc gegant de pedra col·locat al mig de la canal que forma una magnífica finestra. Val la pena descendir aquests 30 metres, seguint marques vermelles fins allà.
El tram final
Després de fer un entrepà, que hi havia gana, tornem al camí i acabem de fer la baixada. Atenció al final, que cal agafar un trencall a mà dreta per creuar el torrent i arribar al pàrquing. El camí segueix pla endavant i hem d’agafar un camí ben marcat a mà dreta.
Aquest camí ens porta fins a la llera del torrent, que seguirem uns 100 metres fins agafar un camí que surt a mà dreta en lleugera pujada. Pocs metres després arribem a un encreuament de camins on veiem les reixes negres del restaurant. Només cal agafar la pista a mà esquerra en baixada que ens porta a l’aparcament d’on hem sortit.
Matí rodó per a realitzar 3 sostres comarcals d’una tacada. Millor impossible!
