La dinàmica habitual del dia a dia quan ets participant de la Iron Bike és la següent: hi ha una crida general a les 6 del matí, moment a partir del qual se serveix l’esmorzar; a les 7:30 cal entregar els 30 kg de material personal i la tenda a l’organització (que s’encarregarà de dur-ho tot plegat al final d’etapa), cosa que vol dir que disposes d’una hora i mitja per esmorzar, preparar-te per la cursa i recollir-ho tot.
Si tens temps, pots visitar “Can Roca”; puntualment a les 8 comença l’etapa; participes en l’etapa i l’acabes (si tot va bé) a una hora indeterminada, que gairebé sempre va força més enllà de l’hora de dinar; pels teus mitjans o amb els dels organitzadors arribes a meta; reculls la tenda i el material, muntes la tenda, neteges la bici i la poses a punt per l’endemà, et dutxes i et poses a punt tu (recuperadors musculars post-esforç orals i tòpics, estiraments i relaxació, massatge recuperador amb electroestimulador als grups musculars implicats…); sopes; a vegades mentre sopes, a vegades quan ja has acabat, escoltes el “briefing”, que són tots els detalls que l’organització considera que cal tenir en compte quant a l’etapa de l’endemà; presencies l’entrega dels maillots de lideratge de cadascuna de les categories de competició; si hi ha cobertura, mires de comunicar-te amb família i amics; finalment, acomiades el dia entrant dins del sac i et lliures a mans del cansament.
Avui, però, la cronologia dels fets no ha estat aquesta perquè es tractava de l’etapa pròleg i a primera hora del matí, tal i com ja vaig avançar ahir, més de la meitat dels participants érem a Sauze d’Oulx, on l’únic paio que hi havia acampat al pàrquing, ha presentat candidatura per ser el clown oficial de la comitiva pels mèrits demostrats.
Feta la comprovació dels 30 kg de tolerància màxima en referència al material personal, exclosa la tenda, i revisades les llicències UCI, els organitzadors ens fan entrega del xip, el roadbook (“fatto a mano”, segons diuen, com la pizza), el dorsal i una bossa amb alguns obsequis de participació. Les bicis es carreguen acuradament dins d’un camió. Un cop dins d’aquesta mini-torre de Babel en què s’ha convertit l’autobús, de seguida comprovo que, com en l’edició del 2004, les representacions basca i catalana són les més nodrides. Les qüestions tòpiques a propòsit de la Iron Bike fan l’agost entre la concurrència: que si les altimetries del roadbook sempre queden curtes, que si val la pena lligar-se unes bambes a la motxil·la perquè cal “patejar” molt, que si baixar és pitjor que pujar, que si el sistema de competició no l’entén ni qui el va parir… Qui ja l’ha feta alguna vegada hi fot cullerada i qui no, escolta embadalit les discrepàncies entre els més experimentats. Opto per dormir gran part del viatge perquè estic plegat i m’agradaria començar dignament.
Arribem a Limone Piemonte, descarreguem, muntem tendes, mengem alguna cosa i a les 3 de la tarda els organitzadors ens citen a l’estació de tren per fer el trasllat a Tenda, poblet alpí de la vessant francesa, des d’on començarem aquesta etapa pròleg que l’organització es pren tant de conya -penseu que ni la compten entre les etapes- , però que als participants tant respecte ens desperta. En el precís instant que s’inicia la Iron Bike 2018, una parella de nuvis s’acaba de casar. La porxada pneumàtica de la Iron Bike gairebé separa als qui esperen la sortida dels recent casats a peu d’església. Així és la Iron Bike, visca els nuvis!
Segons em diuen els organitzadors, som 132 inscrits, però jo diria pel que veig i escolto que abans de començar ja hi ha hagut baixes. Els que hi som, després d’escoltar l’himne piemontès, sortim a tota velocitat quan es dóna el tret de sortida per enfilar el que ha de ser el plat fort del dia: l’ascens continuat de gairebé 1300 metres fins a Baisse de l’Ourne (2040 m), des d’on anirem mantenint l’alçada amb meravelloses vistes alpines a dreta i esquerra de l’altiplà pel que carenagem. Bo i no haver descansat gens, les cames funcionen i pujo a bon ritme. Tants metres de desnivell per pista trencada, però 100% ciclable, posen a cadascú al seu lloc. Tal i com intueixo que serà la tònica de cada etapa, pujant em posiciono força bé, però a la baixada em passa gairebé tothom. El vertiginós, però assequible, descens que ens porta a Limone Piemone transcorre per boscos d’altíssims avets centenaris que gairebé eclipsen tota llum i generen alguns maldecaps als participants amb ulleres massa tintades.
Com a contrast del que acostuma a passar a casa nostra, el fair play i la simpatia són presents a tots i cadascun dels avançaments que es van succeint al single track de descens. Així fa goig que et passin! El més curiós és que gran part dels que educadament em demanen pas són catalans. Quin estrany mecanisme intern se’ns deu activar als Alps? Etapa ràpida, però exigent a la saca amb bones sensacions. El problema és que arribem ben tard al camp base i, amb molt poc temps de recuperació, tothom veu com un despropòsit que a l’endemà ens esperi una de les etapes més dures de la competició.
Al briefing de la que, ara sí, serà la primera etapa oficial, la de demà, entre d’altres detalls, en Fabrizzio ens recalca que hi haurà control a les motxilles dels participants del material obligatori de seguretat: manta isotèrmica, xiulet, frontal i mòbil. Ens recorda, a més a més, que pot ser motiu de desqualificació qualsevol negligència al respecte. La seva expressió ho diu tot: no es tracta d’un caprici, l’home està visiblement preocupat…
Per si interessa, després d’aplicar l’algorisme Iron Bike, que algun dia provaré d’explicar-vos, lidera la classificació el Milton Ramos, seguit pel Joseba Albizu i, en tercera posició, hi trobem el Joan Pons.
