Samaranch; Barcelona no paga traïdors

Per fi, part de la ignomínia a la qual ha estat sotmesa el poble de Barcelona durant anys ha finit. Repulsiu és que encara trobem a les nostres viles monuments i homenatges en forma de noms de carrer a antics dirigents del règim falangista, un règim que va perpetrar al voltant de 200.000 assassinats, que va obligar a centenars de milers de ciutadans a marxar a l’exili i que va reprimir durament tot aquell qui religiosa, cultural, política o lingüísticament no combregava amb els seus principis.

Dic que part de la ignomínia ha finit perquè fa poques setmanes, el tinent de batlle de l’Ajuntament de Barcelona Gerardo Pisarello,  en resposta a la demanda de la CUP, va anunciar que es retirarà l’estàtua que va cedir Joan Antoni Samaranch a la institució per rememorar els Jocs Olímpics celebrats a la capital catalana el 1992.

Uns Jocs Olímpics que van arrencar tot just fa 24 anys i que sense dubte van canviar la ciutat. Com en pràcticament tot a la vida, hi va haver canvis positius i canvis no tan positius: si bé és cert que la façana marítima ha canviat radicalment des de llavors i que la ciutat finalment mira cap a la Mar Mediterrània, tampoc hem d’obviar els desplaçaments de poblacions desfavorides de la Barceloneta o el Poblenou cap a la perifèria de la ciutat comtal, la creació de nous mercats laborals amb precàries condicions per als treballadors i els immigrants o les duríssimes repressions cap al moviment independentista dirigides pel jutge Garzón.elpais_bcn

El paper de Samaranch en la concessió dels Jocs a Barcelona és indubtable, però aquest fet ha motivat que bona part de l’opinió publicada oblidi per complet el seu passat per tal d’aplaudir únicament el ja famós “a la ville de Barcelona” i tot el que això va comportar.

 

“Lo cortés no quita lo valiente”

Aquesta frase del refranyer castellà sempre m’ha semblat especialment encertada. I en el cas de Samaranch (com podria ser el ja famós cas d’un futbolista blaugrana que ens ha estafat quatre milions d’euros), més adient que mai. Si ho volen, els donarem les gràcies per tot el que els Jocs van aportar a la ciutat de Barcelona i al panorama esportiu del nostre país, però això mai pot fer oblidar l’essència del personatge.

samaranch-franco-1full

Un personatge afiliat des de ben jove a la Falange Española y Tradicionalista de las JONS i que va ocupar diversos càrrecs polítics dins el règim franquista des del 1954  fins al 1977. Vint-i-tres anys de col·laboracionisme amb un règim repugnant. Vint-i-tres anys d’un col·laboracionisme del qual en Joan Antoni mai va demanar perdó ni en va expressar penediment. Ans el contrari, els dies posteriors a la mort de Franco, l’ex-president del COI afirmava el següent:

“Todos los españoles lloramos la muerte de Franco”.

“Ha sido uno de los períodos más brillantes de la historia de España”

 

“El COI: una gestió amb massa incerteses”

Bona part de la premsa i inclús de sectors polítics catalans ubicats a l’esquerra han lloat sovint la figura de Samaranch, en tant que oblidant la seva vessant de polític adulador del règim i centrant-se únicament en la figura de dirigent del Comitè Olímpic Internacional. Tot i això, trobaríem també força elements per tal de qüestionar que Samaranch ajudés el món de l’esport en la promoció dels suposats valors olímpics i amb una gestió ètica i transparent de l’organisme.

El periodista Ramón Trecet explica brillantment l’arribada de Samaranch al capdamunt del COI en el següent article: “El día en que Monique Berlioux recibió a Samaranch apoyada en el quicio de la puerta”. Des de la seva arribada, Samaranch va canviar el model de l’olimpisme: a grans trets, tirem a la brossa la promoció dels valors tradicionals de l’esport i el COI es centra en la monetització dels Jocs Olímpics.

samaranch1

El Museu Olímpic, el registre del logo amb les cinc anelles i la massiva campanya d’esponsorització dels esdeveniments olímpics en són els primers trets visibles. De llavors ençà, les ciutats olímpiques s’han caracteritzat per l’abandonament de les prioritats bàsiques centrades en els seus ciutadans: tot val per tal de poder albergar uns Jocs. Tant se val si desplacem els habitants de les seves pròpies ciutats, si en destrossem la major part de les zones verdes, si els creem un deute generat de la inversió en infraestructures que mai podran pagar o si creem bombolles financeres que provoquen l’augment sense fre el preu de l’habitatge a aquelles ciutats i la precarització del seu mercat laboral.

En l’enfocament actual que té una cita olímpica, aquesta és més un malson que qualsevol altra cosa per als habitants de la ciutat escollida. És per això probablement pel que ciutats com Oslo o Hamburg han declinat la seva participació en els Jocs en decisions consultades a la seva ciutadania.

Samaranch no només va ser fins al seu darrer dia un col·laborador orgullós del règim més repugnant de la història moderna espanyola sinó que va modificar l’estructura i filosofia dels Jocs Olímpics per tal de beneficiar els grans capitals. Com sempre, covard, al costat del poder.

Espera un servidor que aviat la ignomínia a la qual Barcelona ha estat sotmesa quedi acabada totalment. Serà el dia en què el Museu Olímpic de la ciutat deixi de portar el nom de J.A. Samaranch. Aquell dia, finalment, Barcelona haurà deixat de pagar a traïdors.

 

Search