125 anys d’olimpisme modern El mes d'abril de 1896 Atenes va recuperar una competició històrica que ha esdevingut l'epicentre esportiu mundial

La flama olímpica es manté encesa en uns Jocs que han conservat l’essència del valor poliesportiu.

176 homes (en van ser més, però aquesta és la xifra oficial) procedents de més de deu països diferents van ser els protagonistes esportius dels Jocs de la primera olimpíada celebrats a Atenes del 6 al 15 d’abril de fa 125 anys.

125 anys després l’olimpisme viu un dels moments més complicats de la seva història per la pandèmia del coronavirus però manté els preparatius vigents per celebrar aquest estiu els Jocs de la 32a olimpíada a Tòquio, amb tradicions que ara ja semblen de tota la vida com la torxa olímpica fent camí mentre l’estadi olímpic espera l’arribada dels esportistes. La torxa va ser una incorporació dels Jocs de Berlín de 1936 i la flama, de fet, no va aparèixer fins el 1928 a Amsterdam. Hi ha tradicions de tota la vida i d’altres que ho semblen però són més recents. Sigui com sigui, la idea de Jocs Olímpics s’ha reforçat amb el pas dels anys malgrat els canvis socials, polítics, culturals i econòmics que han afectat directament la pràctica esportiva des de finals del segle XIX fins ara.

Aquells dies d’abril de 1896 estan farcits d’històries mil cop explicades, perquè els orígens ens atrauen i els pioners ens captiven. Francis Lane va ser el primer en guanyar una prova olímpica a les eliminatòries dels 100 metres llisos i James Connolly el primer campió de la història en una modalitat tan específica com el triple salt. Connolly, que després brillaria com a escriptor, va rebre una corona amb fulles d’olivera i una medalla de plata per certificar el seu èxit durant la cerimònia de clausura, atès que la idea de podi encara trigaria una mica a arribar.

Potser el misticisme més gran l’associem a Spiridon Louis, l’atleta grec que va triomfar a la “impossible” prova de la marató, encara que molt més bèstia i transcendent és la història d’Stamata Revithi, la dona que va fer història no oficial abans de l’arribada d’Hélène de Pourtalès i de Charlotte Cooper a París 1900 trencant a la seva manera el veto misogin explícit de Coubertin. Louis, per cert, va rebre una copa extra com a campió a mans de Michael Bréal, el creador de la marató.

Els Estats Units van inaugurar una tradició històrica imposant-se al capdamunt del medaller, encara que va ser Grècia el país amb més podis (46) fent valer la major presència d’esportistes locals. Els nord-americans lideren el medaller històric dels Jocs amb claredat i han sigut el país guanyador en 17 dels 28 jocs disputats fins ara. Carl Schuchmann, inscrit en proves molt diverses (gimnàstica, halterofília, atletisme i lluita) va liderar el medaller individual proclamant-se campió olímpic en quatre ocasions diferents (una en lluita, després d’un combat que a mig camí es va aturar per falta de llum i que es va resoldre l’endemà al matí, i les altres tres en aparells gimnàstics), i un company seu de l’Imperi Alemany, Hermann Weingärtner, va ser el més llorejat amb sis podis, tots en gimnàstica.

El debut olímpic de fa 125 anys va comptar amb nou esports diferents al programa, que cal considerar com les disciplines clàssiques dels Jocs per la seva pervivència al programa olímpic actual: atletisme, ciclisme, gimnàstica, natació, tennis, esgrima, halterofília, lluita i tir. Dues modalitats més estaven previstes inicialment, la vela i el rem, però les condicions meteorològiques van ser determinats per la seva cancel·lació final.

Algunes competicions es van celebrar en condicions força diferents a les actuals, com la natació, disputada a mar obert (com les aigües obertes) al Pireu i amb l’hongarès Alfréd Hajós com a vencedor. Ell és un d’aquells protagonistes amb una gran història al darrere: un noi de 18 anys que com a adolescent havia salvat el seu pare de morir ofegat i que va superar els rivals i les onades de quatre metres per guanyar dos ors a Grècia. Anys més tard tornaria als Jocs Olímpics convertit en arquitecte per endur-se una meritòria plata a París 1924 als concursos d’art que es van mantenir viu fins després de la segona Guerra Mundial.

Més dura és la història dels cosins Flatow, dos polonesos que representaven Alemanya i que van ser campions olímpics en gimnàstica, amb participació destacada per a l’Alfred, que va tornar a casa amb quatre medalles. Tots dos eren jueus i tots dos van acabar morint als camps de concentració nazis unes quantes dècades més tard. En honor seu, el 1996, el COI va publicar uns segells especials per reconèixer la seva trajectòria.

Aquell 1896 els esportistes s’inscrivien a una o altra prova per provar-se físicament, lluny de la tecnificació i l’especialització que s’aniria consolidant durant la primera meitat del segle XX. Encara quedaven molts anys per viure el debat entre amateurisme i esport professional, per la globalització real dels Jocs amb tots els seus pros i contres, per l’era dels boicots, de la guerra freda, per la irrupció de les dones i el llarg camí cap a la igualtat de gènere, del puny alçat, del poder africà, de les grans empreses, de la difusió internacional i dels rècords extraordinaris. Era, tot just, l’inici de l’olimpisme modern, l’eix que fa pivotar tot l’altre esport en cicles perennes de quatre anys, també per als protagonistes de l’esport adaptat des de fa més de mig segle. Atenes 1896: el punt de partida viscut fa 125 anys de tot el que tornarem a viure aquest estiu.