Han passat unes hores del pas de tants i tants corredors per l’arc d’arribada de la marató de Barcelona del 2018. Ja és història, però les cames i el cos (en general) estan en intensa fase de recuperació; el cor encara batega amb força per recuperar l’esforç de tot l’organisme. Feia cinc anys que no corria una marató i malgrat haver fet unes quantes mitges d’entrenament aquests darrers sis mesos, he patit la seva exigència.
Ha estat un matí ple d’emocions amb molta gent animant pels carrers de Barcelona: les famílies, els amics dels corredors i també ciutadans que passaven per allà. Això ha donat molta moral però alhora m’emocionava i m’hagués parat a abraçar a tantes persones que no coneixia i que empatitzaven amb les nostres cares d’il·lusió i també de patiment.
Enguany ha baixat la participació dels 20.000 inscrits dels darrers dos anys a uns 17.200. Potser la causa n’ha estat l’atemptat terrorista de la Rambla, el moment d’inestabilitat política que viu el país i el seu ressò internacional… Amb tot, corredors de 87 nacionalitats han estat presents a la cursa. És l’autèntica globalització de les maratons arreu del món.
Aquest diumenge s’ha celebrat la 40a edició de la @maratobarcelona, una de les curses més emblemàtiques de la ciutat. En voleu saber mes? Atents al vídeo! pic.twitter.com/NR82rl7VZm
— BCN Esports (@BCN_esports) 11 de març de 2018
Diferents atletes amb causes solidàries han ajudat a fer la cursa més humana i més emotiva. El quilometratge acumulat anava passant factura a mesura que avançava la cursa… A partir del km 30 l’esforç impactava en la resistència de molts corredors. Els avituallaments es convertien en la barra lliure per intentar apaivagar tot els mals.
Un factor esmentat que vull destacar és l’animació repartida en gran part del recorregut. Amb això la ciutat ha donat una altra lliçó de civisme i entusiasme esportius. Els que corríem ho necessitàvem tant com l’oxigen, que mai era el suficient. Fins i tot animaven els encarregats de subministrar l’aigua, les begudes isotòniques, els gels i la fruita. Barcelona ha estat a l’alçada amb una molt bona organització de la marató. De fet, estic convençut que molts estrangers repetiran experiència l’any vinent.
Com deia, ha calgut anar superant la barrera de la desena dels 30 als 40 km amb penes i treballs. L’avinguda del Paral·lel s’ha fet llarga i un pèl agònica, però la plaça d’Espanya ens ha rebut amb tots els honors i uns 14.000 atletes hem finalitzat el nostre somni.
Camí de la felicitat
Ha estat realment aquella pluja d’emocions que jo recordava d’altres maratons. Ara estem ressentits de l’esforç que hem fet, però estem satisfets d’haver completat la cursa. Cadascú tenia el seu objectiu inicial, el seu repte, així que l’important és haver-lo assolit o si més no haver-nos-hi acostat.
Ens marcarem noves fites per a l’edició de l’any vinent, potser és la il·lusió de viure que ens arrossega a fer aquestes animalades… però aquesta nit quan tanquem els ulls, serem una mica més feliços, no creieu?
