“Què! Només vull córrer”. El paper de la dona en les maratons.

Durant els anys seixanta, la resistència física de les dones era considerada inferior a la masculina. Les esportistes i les atletes veien com el límit de les seves capacitats s’imposava oficialment al quilòmetre i mig de competició. Per tant, les maratons de llargues distàncies les tenien prohibides.

Una dels més prestigioses, la Marató de Boston, es va veure sorpresa per la inclusió en la carrera oficial d’algunes dones que iniciaven el seu ritme amb “roba masculina”. Kathrine Switzer va ser la primera que va aconseguir inscriure’s de manera oficial amb dorsal: el 261. Quan un dels jutges de l’esdeveniment esportiu va descobrir que Switzer havia aconseguit burlar les normes, es va abalançar sobre ella per arrencar-li el dorsal, però el placatge d’un company de carrera va fer volar al jutge per l’aire i ningú va poder impedir que la corredora acabés el recorregut.

kathrine_switzer

42.195 metres és la distància que es recorre en una marató. La de Boston, el mateix que el 15 d’abril va ser objectiu d’un atemptat, es considera una de les proves físiques de resistència amb categoria olímpica més prestigioses. No obstant això, des que va néixer el 1897 era un esdeveniment exclusiu per a homes. Fins al 1972 l’Associació Atlètica de Boston no va permetre la participació oficial de dones. Les que van córrer abans d’aquesta data es van considerar “corredores no autoritzades”.

Feminitat en perill

El límit en competició per a les dones era al quilòmetre i mig (1 hora). Es considerava que no estaven fisiològicament preparades per competir en llargues distàncies i l’ideari cultural de l’època insistia, a més a més, en fer veure que esforços de tal índole feien que les dones deixessin de ser-ho. La mateixa Switzer afirmava en una entrevista recent que “una activitat intensa significava que se’t podien posar les cames grans, créixer el bigoti, el borrissol al pit i que el teu úter cauria“.

Amsterdam 1928, la primera participació de la dona

Amsterdam 1928, la primera participació de la dona en atletisme en proves de més de 100 metres

Els fonaments religiosos venien a reforçar aquestes creences i l’experiència de les Olimpíades d’Amsterdam de 1928 no va ajudar a plantar-los cara. Aquestes olimpíades van ser les primeres en què es té constància d’intervenció femenina en proves de més de 100 metres: les dones van aconseguir entrar a la competició en atletisme malgrat la objeccions del papa Pius XI. La seva participació es va limitar a cinc esdeveniments.

Tot i que esportistes, com l’alemanya Lina Radke-Batschauer, es van fer amb medalles d’or en diverses proves, inclosa la carrera dels 800 metres; l’organització va preferir quedar-se amb una altra cara d’aquesta última en la qual moltes de les competidores van caure a terra exhaustes després de finalitzar el recorregut. Va ser l’excusa per la qual el Comitè Olímpic Internacional (COI) va suspendre la prova de 800 metres per a dones fins al 1960. La seva conseqüència va ser un “buit femení” en les proves de fons i es va assentar la idea de la inferioritat fisiològica de les dones en la qual insistia l’església catòlica i unes teories biologicistes basades en essencialismes binòmics.

El que va passar el 1928 tenia una explicació molt més senzilla: la majoria de les participants que van caure a terra no tenia experiència prèvia en aquestes distàncies. Eren atletes expertes en altres disciplines que es van inscriure per formar part d’una prova olímpica ja que les seves no estaven programades en aquesta categoria.

El llavors president del COI, Henri Baillet-Latour, va prohibir -després del fet- el reconeixement oficial de les proves femenines que sobrepassessin els 200 metres: “Una distància més gran era no només un seriós perill per a la salut de les dones sinó també per la seva futura maternitat. Amb semblants esforços, les dones envellirien més ràpid“. En els Jocs de Roma de 1969 es va obrir una mica la veda i es va incloure alguna que altra prova superior.

Atletes mediàtiques

La presència de les maratonianes en la història és extensa i està plena d’experiències dignes d’explicar i anècdotes. Per exemple, la grega Stamis Rovithi es considera la primera dona en córrer una marató de manera extraoficial. Va ser en les Olimpíades d’Atenes de 1896. Després de denegar-se-li la inscripció a la marató masculina, Rovithi va decidir fer el recorregut pel seu compte a través d’un traçat paral·lel que quedava fora de l’oficial. Segons els testimonis recollits, la seva intenció era cridar l’atenció de la Casa Reial i millorar així la seva posició social.

La participació extraoficial de Bobbi Gibb a la Marató de Boston es va convertir en un fenomen mediàtic

La participació extraoficial de Bobbi Gibb a la Marató de Boston es va convertir en un fenomen mediàtic

Al segle XX també hi ha testimonis de presència femenina extraoficial en maratons. No obstant això, les intervencions de Roberta Gibb i Kathrine Switzer van ser claus per l’efecte mediàtic i la repercussió de les seves accions als Estats Units. Totes dues van tenir lloc a la Marató de Boston.

El primer dels esdeveniments es va donar el 1966, quan Roberta Gibb (més coneguda com Bobbi Gibb), de 23 anys, va rebre una carta del director de la cursa, Will Cloney, en la qual es rebutjava la seva participació oficial a causa de les normes masclistes imperants. La notícia, lluny de desanimar-, la va portar a plantejar-se el repte. Gibb no podia inscriure’s de manera oficial, però faria la cursa extraoficialment. Es va vestir amb roba del seu germà: bermudes i dessuadora amb caputxa blava que ocultava el top negre que feia servir per córrer. Gibb es va amagar entre els arbustos (aquesta estratègia era usada per moltes corredores que participaven en la clandestinitat) prop de la línia de partida i, després del tret de sortida, va esperar que hi haguessin alguns corredors a la pista i va saltar a la cursa.

Els participants es van adonar que hi havia una dona corrent amb ells i la van animar fins al punt que Gibb va decidir treure’s la dessuadora. El públic també va donar suport i va aconseguir l’atenció de la premsa. Diana Chapman Walsh, expresidenta de Wellesle College, va ser una de les testimonis del fet. En declaracions realitzades va assegurar que va sentir que “Gibb havia fet més que trencar la barrera de gènere en una cursa famosa“. En arribar a la meta, el governador de Massachusetts hi era per donar-li la mà a la corredora i felicitar-la. Gibb va acabar el seu recorregut en 3 hores, 21 minuts i 40 segons, per davant dels dos terços de corredors que quedaven en pista. Els mitjans van recollir la notícia en primera plana i el suport oficial perquè les dones poguessin córrer maratons semblava imminent.

Gibb, després de finalitzar la seva sonada participació a la Marató de Boston de 1966

Gibb, després de finalitzar la seva sonada participació a la Marató de Boston de 1966

Malgrat les promeses de canvi, l’any següent hi va haver les mateixes restriccions i Gibb va tornar a córrer de manera extraoficial. No obstant això, aquesta vegada no ho va fer sola. Una altra dona, Kathrine Switzer va decidir llançar-se a la cursa, burlant les negatives a inscriure i fent-ho amb un nombre de dorsal: el 261. Això la va convertir en la primera dona en córrer una marató amb número registrat.

Switzer, que llavors tenia 20 anys, va usar les seves inicials per a la inscripció, K.V. Switzer, i es va incorporar a la cursa camuflada amb roba ampla. La corredora hagués pogut “passar desapercebuda“, però un dels comissaris de la cursa, Semple Jock, la va descobrir i abraçar agafant el seu dorsal per arrencar-lo i cridant “Fot el camp de la meva cursa i dóna’m aquest dorsal!“.

La pròpia Switzer ha arribat a explicar així el que li va passar: “Recordo que quan portàvem menys de cinc quilòmetres recorreguts, un responsable de l’organització va baixar del camió de la premsa, que estava just davant meu, amb la intenció de treure’m de la marató. Em vaig sentir molt espantada en aquest moment i el primer que em va passar pel cap va ser allunyar-me el més aviat possible d’ell. Els corredors que estaven al meu costat van començar a cridar que em deixés en pau. Llavors el meu xicot, que era un ex-jugador de futbol americà, li va fer un placatge amb el cos i el va treure del recorregut […]. No vaig permetre que la por em detingués. Volia demostrar que mereixia ser-hi i que les dones podíem córrer, igual que els homes, llargues distàncies“. Va acabar la prova en un temps de 4 hores i 20 minuts.

marathon_boston_press

La foto del comissari intentant arrencar el dorsal va donar la volta al món i arribar fins i tot a aparèixer al llibre ‘Les 100 fotografies que van canviar el món‘. Switzer va declarar que, després de l’incident, “els periodistes es van posar molt furiosos“. Li cridaven: “Què vol demostrar? Ets una sufragista? Estàs en una croada?“. Ella pensava: “Quina! Només vull córrer“.

La vida d’Switzer va canviar després de la marató. Va decidir, i segueix fent-ho en l’actualitat, dedicar les seves accions a trencar barreres masclistes en l’esport. A més, va posar de moda el running entre les dones nord-americanes. El 1972, 5 anys després de la seva intervenció, la Marató de Boston es va obrir a la participació oficial femenina. Després d’això, la corredora va lluitar perquè es considerés prova olímpica, cosa que va succeir el 1984 als Jocs Olímpics de Los Angeles. En les últimes edicions, la Marató de Boston ha comptat amb una participació de gairebé 11.000 dones.

Mentrestant, Bobbi Gibb va seguir corrent la Marató durant els anys successius gairebé sempre aconseguint els primers llocs entre les dones que, cada vegada més, s’animaven a participar. El 1996 (30 anys després de la seva primera carrera a Boston), l’Associació Atlètica de Boston va reconèixer oficialment les tres victòries obtingudes per Gibb i li va atorgar una medalla. El seu nom es va inscriure a la plaça Copley.

Participants en la Marató de Boston de 1972, en què van poder córrer de manera oficial. La F6 és Switzer

Participants en la Marató de Boston de 1972, en què van poder córrer de manera oficial. La F6 és Switzer

Al març de 2013, la prohibició va tornar a saltar a la llum pública quan l’ONU va decidir cancel·lar una cursa a Gaza a causa de l’oposició del grup islàmic Hamàs a què hi participessin dones. L’esdeveniment havia de ser organitzat per l’Agència de Nacions Unides per a les persones refugiades de Palestina a l’Orient pròxim. De les 551 persones inscrites, 266 eren dones; 67 d’elles, palestines. El secretari general del Govern de Hamàs va afirmar, després de conèixer la decisió i lamentar-la, que les seves condicions exactes eren que els homes i les dones correguessin per separat, sense barrejar-se.

Amb tot, el que ha passat a la Marató de Boston no és més que un testimoni de molts. En aquest cas, va marcar un abans i un després pels registres fotogràfics que es van aconseguir dels esdeveniments. Així mateix, el fet es pren com a exemple de com els homes poden solidaritzar-se amb les dones en la lluita pels seus drets i acompanyar-les en “la cursa”. En aquest cas, els companys corredors tant de Gibb com de Switzer van optar per acompanyar-les mentre que altres van triar “atacar el dorsal”, en un intent frustrat per limitar el dret de les dones a córrer.

Mar Gallego / Pikara Magazine

Ja tenim aquí la Fosbury 33!