Diumenge paro a casa i de seguida veig que Eliud Kipchoge ha batut el rècord del món de marató amb un registre que realment costa de creure. Els seus 2:01:39 semblen tant d’un altre món com el propi fet que queixalés més d’un minut a l’anterior registre. També, si n’han vist les imatges, veuran com aquesta exhalació humana creua la línia de meta situada de forma bucòlica a la Porta de Brandenburg i fins i tot celebra enèrgicament, trotant a ritme, la victòria, quasi com si tingués encara corda per més. Davant una victòria així i d’un registre com aquest, a menys de 2:53 el quilòmetre, un resta astorat i es planteja on són realment els límits humans, en aquest cas també kenians, en la més mítica de les distàncies del fons.
S’ha de dir que una gesta com aquesta no és sorprenent perquè ja fa temps que l’aproximació a la barrera de les dues hores és una batalla amb molts interessos i progressos evidents. El mateix Kipchoge va rebaixar en un minut menys del seu registre de diumenge a Berlín en una mena de repte en un circuit mesos enrere. I de ben segur que un cop amortitzada la cursa i cobrada la recompensa ja només deu tenir que ulls per passar a la història com aquell qui va baixar dels 120 minuts.
Els nous límits
Baixar de dues hores a la marató és quelcom més que un límit. És una esmena a la totalitat de la pròpia existència d’aquest concepte, de límits. I tot i les noves tendències pedagògiques, a mi sempre se m’imposarà aquella màxima de la vella escola que és important de saber on són els límits. D’estudis i de factors sobre com l’humà ben preparat és cada vegada més bon atleta n’hi ha escrits en tantes tesis –ara que estan de moda– com es vulgui. Però per l’aficionat ras, que atén fins i tot de forma esquiva a esports com l’atletisme, l’abatiment de fronteres mentals i de registres de referència no deixa de ser una revolució total del paisatge esportiu.
Hom guarda una estima quasi ancestral a aquells rècords que resisteixen al pas del temps. El salt de Powell o els polèmics 800 de Kratochvilova ens mantenen en un mateix fris narratiu, continu, amb la història de l’autèntic esport rei. Visca els progressos, sí. Perquè comporten nous límits.
