25 anys al Barça. Des dels 11, amb una petita pausa quan va jugar als Memphis Grizzlies de la NBA, i 20 al primer equip de l’entitat. Una autèntica eternitat.
El proper 25 de novembre, al clàssic davant del Real Madrid al Palau Blaugrana, serà el moment on el club farà l’acte de retirada de la seva samarreta al sostre del Palau Blaugrana –i on, per desgràcia, encara penja la d’Iñaki Urdangarín-. Una acció, no cal dir, completament merescuda, necessària i de justícia.
Per desgràcia, però, i ha quedat ben clar durant la roda de premsa, Navarro no s’ha retirat. A Navarro l’han retirat des del club. Esportivament és, fins i tot, una decisió comprensible. Simbòlicament, no. La figura més important de la història de la secció no pot abandonar la pista i jugar el seu últim partit sense ser conscient que així ho era. És el mínim exigible. I el club, que admet que probablement les coses es podien haver fet millor, se’n va sortint airosament carregant el mort a Pesic i convertint-ho en una decisió merament esportiva. I no és això. Per desgràcia, tampoc sorprèn, que ja estem acostumats a veure una més que dubtosa gestió de la secció par part de la junta actual, amagada gràcies als ventiladors mediàtics de la premsa afina.
#GràciesNavarro
Així ha estat el discurs de comiat sencer de Navarro
Así ha sido el discurso completo de Navarro en su adiós pic.twitter.com/TbLekaGrYi— Barça Basket (@FCBbasket) 7 de setembre de 2018
No vull ser injust i obviar les últimes temporades de Navarro perquè es retira. És cert que els problemes físics han estat una llosa que ens han anat apagant la flama de la bomba de manera molt més ràpida del que ens hagués agradat, doncs les llegendes no s’haurien de retirar mai. Com també és cert que, tot i que aquesta última temporada el físic l’ha respectat més, ja havia perdut aquell primera passa que l’havia fet determinant.
En un món ideal, aquesta retirada probablement hagués hagut d’arribar fa dues temporades, després dels Jocs Olímpics de Rio. Abans que les últimes temporades ens embrutessin el record de la llegenda més important que ha vestit la samarreta del Barça al Palau Blaugrana. Per descomptat, però, parlar a posteriori ho fa tot molt més senzill.
Com a aficionat al bàsquet i al Barça, l’adéu de Navarro és un punt i a part. Ens haurem d’acostumar a gaudir de l’equip sense aquella figura que, sense tenir un físic privilegiat, aconseguia desbordar els seus adversaris, un cop rere un altre, amb la seva desbordant qualitat. Amb la bomba, el seu tir registrat, les seves fintes de maluc, els triples impossibles i els llançaments després de fer una passa enrere anaven caient, un rere l’altre, els més de 10.000 punts al llarg de tota la seva carrera. Tota una vida fent exhibicions de bàsquet.
El millor homenatge, al Palau Blaugrana
Personalment, recordo especialment la Final Four de París de 2010, quan va arribar la segona Eurolliga. En directe, des de París-Bercy davant l’Olympiacos, anotant 21 punts que valdrien per una gran victòria, el títol i l’MVP de la final.
I el dia 25 serem al Palau Blaugrana, acomiadant la seva figura i emocionant-nos veient com penja la seva samarreta del Palau Blaugrana. Segurament s’escaparà alguna llàgrima, com no podia ser d’altra manera, i ens deixarem els palmells de la mà en carn viva de tant com pensem aplaudir. Perquè tot i que no sigui a la pista, la Bomba serà eterna al Palau Blaugrana.
Moltes gràcies per tots aquests anys, Juan Carlos!
