Compte que no passem de la incongruència a la discriminació

2 minuts de lectura
Aquest dilluns, milers de nens i nenes del nostre país van tornar a posar-se les bambes a la motxilla i van sortir de casa amb la il·lusió de tornar a fer esport. Se’ls notava aquella brillantor especial a la mirada, malgrat que quan van arribar a entrenar el seu pavelló o pista poliesportiva molts van trobar-se que el seu grup habitual estava una mica minvat.

“Sí, aquests mesos d’aturada han fet que l’Arnau, en Dani i en Jordi hagin deixat l’equip. Ja érem justos i ara hem d’entrenar amb l’altre equip cadet que també ha perdut jugadors”, em comenta en Pol amb resignació només arribar al pavelló. Retrobar-me amb els coordinadors del club ja va ser una alegria, i les ganes de ser positius sempre és d’agrair en moments complicats. L’única solució és mirar endavant. “Sí, ja donem per perduda aquesta temporada i comencem a pensar en la següent. Esperem que els campus d’estiu, si els podem fer, ens permetin recuperar alguna cosa del que hem perdut i a poc a poc recuperar equips”. La veritat és que les ganes de treballar de la gent “malalta d’esport” és digna d’elogi.

A banda dels que simplement han perdut la forma, detectes que hi falta gent. I és que molts esportistes han perdut la connexió amb el seu grup i han buscat altres formes de passar-ho el temps d’oci. Alguns abocant-se amb empenta al món del running o de les dues rodes (les botigues de bicis han tingut molta feina aquests mesos) i altres en àmbits menys esportius. “Les hores que el meu fill abans marxava de casa a entrenar, l’he tingut enganxat a l’ordinador o al mòbil”, em comenta un company d’equip. I mentrestant, els entrenadors i entrenadores s’han buscat les mil i una maneres de tenir contacte amb els seus equips, i fer que els esportistes aixequessin el cul de la cadira.

Ens ho comentava en Pau Campos la setmana passada, de manera claríssima: “Aquell nen o nena de 15/16/17 anys que feia esport per passar-s’ho bé amb els amics i que ara ha trobat altres vies d’oci deixarà de fer esport. Aquella gent que ha perdut els hàbits o les rutines, aquell jugador de 27/28 anys d’esport amateur que fa un any que no competeix o no juga, això el convidarà a deixar-ho estar. Hi haurà un abandonament massiu i tornarem a nivells de pràctica esportiva a Catalunya previs als Jocs de Barcelona 1992, tornarem 40 anys enrere”.

Doncs en tots aquests esportistes no s’hi està pensant gaire. I és que la nova normativa que permet que tornin ja les competicions que donen accés a competicions estatals és un despropòsit. Si fa unes setmanes vam veure com la Lliga Catalana d’Handbol canviava el seu nom a 2a Estatal per poder reprendre la competició, o la Nacional Catalana d’Hoquei Patins s’equiparava a l’OK Liga Bronce, ara veiem com la Federació Catalana de Bàsquet publica els calendaris de les Fases Prèvies dels ‘Campeonatos de España Júnior, Cadete e Infantil’. És a dir ja no tenim ni campionat de Catalunya. No s’hi val amb competir a casa nostra, si no classifiquem per categories estatals de moment no ens mereixem poder jugar.

Segurament les federacions –amb més pressions dels clubs grans que dels petits– es troben fent el possible per intentar sortejar les restriccions i fer que el màxim de competicions pugui tornar. Ja era qüestionable el fet que les categories estatals estiguessin en marxa i les catalanes no, pel simple fet de ser considerades les primeres semi-professionals. Però traspassar aquesta “incongruència” –en paraules de Pau Campos–, al món de la base és directament una discriminació

Ara que som en temps de promeses electorals, esperem que les moltes que es van fer al debat d’esports organitzat per la UFEC es transformin en alguna cosa real i tangible una vegada els polítics hagin deixat de demanar-nos el vot. I per fi puguem tornar a mirar el futur esportiu amb optimisme.