Passivitat: Canvis per donar més espectacle

Captura de pantalla 2015-09-10 a les 13.23.07
Autor: Josep Gomà
Publicat a La Fosbury #6

Està clar que a l’esport, i sobretot als d’equip, a part de l’exercici físic, tàctic i estratègic, es busca cada vegada més l’espectacularitat, i la majoria de modalitats (evidentment n’hi ha altres a les quals els costa molt fer canvis, vegi’s el futbol per exemple), intenten anar modificant la seves reglamentacions per millorar en aquest aspecte. I els canvis ho solen propiciar.

La possessió al bàsquet

El primer esport que va intentar trobar solucions als problemes va ser el bàsquet.
Està clar que en els seus inicis era ben diferent de l’actual i les puntuacions a les que s’arribava eren bastant més reduïts que no pas ara.
L’espurna que es necessitava per encendre el foc va saltar a la NBA. Aquesta competició, encara que no exactament amb aquest nom, que adoptà tres anys més tard, va començar l’any 1946. Tot i que, normalment les anotacions eren bastant més altes que a Europa (també la durada dels partits era més llarga), a primers dels cinquanta el joc tampoc era espectacular.

LITUANIA- ITALIA, FINAL EUROBÀSQUET 1937

L’espurna

L’any 1953 en un partit entre Boston Cèltics i Siracusa, els primers van guanyar per 111-105 després de quatre pròrrogues. Encara no existia cap limitació i amb Bob Cousy, un dels millors bases de la història, i al que s’anomenava “Houdini of the Hardwood” perquè sobre el parquet era un mag amb la pilota a les mans, els Cèltics tenien molt de guanyat. Ell sol va acabar anant 32 vegades a la línia de tirs lliures (que encara és rècord en “play-off”), i el partit va ser un recital de tirs lliures, fins a 128, per avorriment dels aficionats, tot i l’emoció del resultat. Fins i tot el propi Bob Cousy, el base dels millors Cèltics de la història (11 títols en 13 anys), va demanar un canvi, i els comissionats van haver de fer alguna cosa contra el bàsquet lent i avorrit que es veia, per donar satisfacció al públic i sobretot a la televisió…

I la temporada 1954-55, Danny Biasone, propietari dels Siracusa Nationals, va proposar la regla de limitació del temps de possessió de la pilota a 24 segons, que surt de dividir el temps de joc (2880 minuts) entre un nombre d’atacs que es creia correcte (120, o sigui 60 per cada equip). Amb la seva introducció es pretenia dinamitzar el joc i aconseguir que el públic tornés a les grades per veure un ritme més trepidant, un dels seus majors atractius, i com efecte immediat les anotacions van pujar una mitjana de 14 punts (de 79 a 93), i quatre anys més tard ja havien pujat fins a 107.

El canvi que havia demanat Bob Cousy va ser segons diuen el més important de la història del bàsquet.
La FIBA ben aviat ho va adoptar però amb la limitació a 30 segons, fins que la temporada 2000-01 també el va passar de 30 a 24. Després d’això es va fer un estudi analitzant prop de 3000 partits disputats entre 1997 i 2004 i es va observar que el canvi havia produït un augment significatiu de les anotacions a la vegada que s’havia mantingut la diferència entre guanyador i perdedor, i per tant l’espectacle n’havia sortit clarament beneficiat.

BOB COUSY, un dels millors bases de la història

La limitació en altres esports

Aquesta limitació de temps per efectuar un llançament, tallant el que anomenem “joc passiu”, amb el qual un equip que va guanyant intenta contemporitzar per mantenir el seu avantatge sense anar a buscar el gol, també s’ha introduït posteriorment en altres esports, amb més o menys rigor.

Per exemple el temps de possessió al waterpolo és de 30 segons, aturant-se cada vegada que hi ha una falta i només recuperant-se els 30 segons si hi ha un xut i s’agafa el rebot, o el porter la desvia a córner, o si hi ha una exclusió d’un jugador de l’equip contrari.

A l’hoquei patins l’any 2009, quan s’havien començat a produir fins i tot resultats d’empat a zero gols, també es van introduir una sèrie de regles per millorar l’espectacle i entre elles hi havia el càstig del joc passiu. En aquest esport se situa en els 45 segons el temps màxim per efectuar un xut a porteria. En aquest cas no hi ha rellotge especial de cronometratge, sinó que els àrbitres van comptabilitzant-lo i a falta de 5 segons fan un avís a l’equip atacant.

Un canvi molt especial a l’handbol: el contra-gol

A l’handbol també s’ha lluitat de sempre contra els temptejos curts, i en aquest esport a part de la regla del joc passiu implantada als anys noranta, i que queda a la interpretació arbitral, ja que no hi ha un temps concret, es va trobar una altra innovació revolucionària amb el canvi de la regla de la sacada de centre. Abans aquesta només es podia fer quan tot l’equip contrari havia passat a la seva meitat de camp, però a partir de l’any 1997 es va permetre fer la sacada a partir del moment que l’àrbitre feia sonar el seu xiulet, cosa que succeïa quan el que havia de treure ja estava situat correctament al centre del camp, i independentment d’on estiguessin els contraris. I amb el canvi va arribar la sacada ràpida, el “contra-gol”, i un augment important de la velocitat i l’espectacularitat del joc. En alguns moments s’havia pensat fins i tot en que pogués fer la sacada el mateix porter, com es fa al mini-handbol, però això va semblar exagerat ja que hauria portat el ritme dels partits a un nivell possiblement inaguantable, tot i la possibilitat d’anar fent canvis de manera continuada.

Aquests canvi ha portat a situacions dramàtiques com la de la final del mundial 2001, jugada a París i on l’equip francès va rebre un gol a molt pocs segons del final que donava la victòria als suecs, però mentre aquests celebraven el triomf, Gregory Anquetil va tenir temps i sang freda per anivellar el marcador. I després a la pròrroga França, empesa pel seu públic, va guanyar el títol.

Ja tenim aquí la Fosbury 33!