Fairhall, en plena competició

Neroli Fairhall: la primera paralímpica olímpica La neozelandesa va trencar esquemes als anys 80

Els Jocs Olímpics i els Jocs Paralímpics han compartit alguns protagonistes en el seu camí.

Un dels grans reptes de l’esport és repensar les competicions per tal de fer-les inclusives. Imaginar escenaris en què l’esforç d’esportistes amb diverses capacitats pugui ser compartit i acceptat per l’afició és encara ara un exercici complex i poc treballat. Però de la mateixa manera que l’esport mixt s’està erigint en una opció recurrent per diluir les barreres per gènere i que al programa dels Jocs Paralímpics hi ha relleus formats per persones amb diferents tipus de discapacitat, a llarg termini seria més que interessant integrar en un mateix torneig (uns Jocs, per exemple) esportistes de tot tipus exposats al mateix impacte mediàtic. I és que la línia que separa uns Jocs Olímpics d’uns Jocs Paralímpics no sempre és ferma. Així ho va demostrar als anys 80 Neroli Fairhall.

Neroli Fairhall, una arquera que va fer història

Neroli Fairhall, una arquera que va fer història

Aquesta esportista nascuda a Nova Zelanda l’any 1944 tenia practicava diverses disciplines de forma amateur, especialment l’hípica, en què havia arribat a participar en un campionat nacional al seu país. Quan tenia 25 anys va patir un accident de moto a Port Hills i va passar-se 21 hores esperant ser rescatada fins que finalment la van poder traslladar a l’hospital. Fairhall va perdre la mobilitat de cintura cap avall però va mantenir viu el seu interès per l’esport.

De l’atletisme al tir amb arc

Una de les persones claus en la seva trajectòria va ser Eve Rimmer, que l’any 1968 havia tornat dels Jocs Paralímpics de Tel Aviv amb tres medalles i que va animar-la a provar l’atletisme adaptat. Rimmer va penjar-se vuit ors als Jocs entre 1968 i 1980 i va ser l’esportista paraplègica de referència a Nova Zelanda per a tota una generació.

En la nova fase de la seva vida Neroli Fairhall va tastar en primer terme el llançament de pes. L’atletisme la va portar a debutar als Jocs Paralímpics (1972), però sempre va ser un esport complementari un cop va provar el tir amb arc. L’any 1976 va provar sort al campionat absolut de Nova Zelanda i va acabar en una meritòria tercera posició. A partir d’aquell moment va començar a millorar fins al punt de ser seleccionada per participar als Jocs Olímpics de Moscou de 1980.

La fita, que era històrica, va quedar en no res després que Nova Zelanda se sumés al boicot impulsat des dels EUA en plena Guerra Freda. Llavors Fairhall ja s’havia erigit com la millor arquera del seu país i la seva participació als Jocs Paralímpics d’Arnhem (Països Baixos), saldat amb un or i un rècord del món en tir amb arc i presència també en atletisme, semblava quedar-se curt davant les expectatives que tenia.

Fairhall, en plena competició

El gran èxit de 1982

L’any 1982 Neroli Fairhall va ser seleccionada per participar als Jocs de la Commonwealth que es van celebrar a la veïna Austràlia, a Brisbane. Ja havia debutat a un campionat del món absolut, amb una notable 16a posició a Itàlia, i tenia una oportunitat d’or per refermar el seu talent en una cita més assequible.

A Brisbane la neozelandesa no va començar bé, amb problemes per adaptar la trajectòria de les seves fletxes al vent que bufava. La primera jornada la va acabar en dotzena posició… i va començar la remuntada. El segon dia ja era quarta, després es va enfilar a la tercera posició i en el darrer dia va excel·lir fins al punt de mantenir un frec a frec brillant amb la nord-irlandesa Janet Yates. Malgrat competir en cadira de rodes, Neroli Fairhall es va acabar penjant la medalla d’or als Jocs de la Commonwealth en un assoliment històric per a qualsevol esportista amb discapacitat.

Aquell dia un periodista va buscar-li les pessigolles i li va preguntar si el fet de disparar la fletxa asseguda era una ajuda en una situació ventosa. La resposta de Fairhall va ser contundent: “No ho sé. No he disparat mai de peu“.

Dos anys més tard Neroli Fairhall va plantar-se als Jocs Olímpics de Los Angeles amb força expectació i amb nombroses peticions d’entrevista pel fet de ser la primera persona amb discapacitat en competir en una cita olímpica. Esportivament, però, les coses no van anar bé i la neozelandesa va acabar en 35a posició entre 47 participants, lluny en tot moment de la lluita per les medalles i per les posicions d’honor.

La primera d’una llista selecta

Sigui com sigui, la fita històrica de competir en uns Jocs Olímpics es va fer realitat després de l’intent fallit de Moscou i vuit anys després tindria continuïtat amb la belga Sonia Vettenburg (tir olímpic). Des d’ençà la llista d’esportistes amb discapacitat que han sigut olímpics ha crescut amb comptagotes: l’italiana Paola Fantato (tir amb arc), la nord-americana Marla Runyan (atletisme), la polonesa Natalia Partyka (tennis de taula), la sud-africana Natalie du Toit (natació), el també sud-africà i únic home de la llista Oscar Pistorius (atletisme), l’iraniana Zahra Nemati (tir amb arc) i l’australiana Melissa Tapper (tennis de taula). També hi ha hagut esportistes olímpics que anys més tard han participat en uns Jocs Paralímpics, ja sigui després de patir un accident o a causa d’alguna malaltia degenerativa.

En qualsevol cas, la pionera que va obrir camí va ser Neroli Fairhall, que va aconseguir participar en cinc campionats del món i en quatre Jocs Paralímpics (1972, 1980, 1988 i 2000) més enllà d’aquells Jocs Olímpics de Los Angeles de 1984. De fet, el somni de disputar uns segons Jocs Olímpics el va perseguir durant molt de temps, quedant-se molt a prop d’aconseguir-ho a Atlanta 1996.