Mentre Djokovic i la seva desqualificació han deslluït el torneig masculí de tennis malgrat l’espectacular remuntada a la final de Dominic Thiem davant Zverev, les jugadores del quadre femení no han patit cap desgavell rellevant i han viscut un Grand Slam disputat i amb jugadores que s’han reivindicat plenament. És el cas, sens dubte, de la finalista Azarenka, que ha confirmat el seu retorn a l’elit plantant-se a una final que ja havia tastat el 2012 i el 2013 en el seu millor moment esportiu i superant a la veteraníssima Serena Williams a les semifinals. Un duel en ple 2020 que era absolutament estel·lar ja fa una dècada. Però els focus se’ls endú, de forma merescuda, Naomi Osaka.
La japonesa ha tornat a triomfar a Flushing Meadows dos anys després de coronar-se per primera vegada com a guanyada d’un Grand Slam a les mateixes instal·lacions. Osaka no ho ha tingut fàcil per avançar les set rondes del torneig i guanyar el títol. Ja en el seu debut va cedir un set davant la compatriota Doi i va sembrar dubtes sobre el seu estat de forma. De mica en mica es va anar entonant, i afavorida per l’eliminació prèvia de jugadores preparades per complicar-li la vida com Coco Gauff o Sevastova, va anar avançant rondes sense topar-se amb cap de les grans favorites, totes elles fora de competició abans del previst.
Kontaveit (14a cap de sèrie) es podria considerar la rival més complicada per rànquing de la japonesa, que és evident que no ha assolit la perfecció tennística de fa dos anys. La final contra Azarenka, amb remuntada inclosa, la catapulta cap al número 3 del rànquing WTA i atesa l’anunciada baixa d’Ashleigh Barty i el desgavell de Pliskova, té dret a somiar amb la recuperació del número 1 del món.
En qualsevol cas la victòria esportiva de Naomi Osaka és més rellevant que qualsevol altra perquè ha anat acompanyada d’una victòria mediàtica més que necessària. Pràcticament tothom sap a hores d’ara que la jugadora resident de forma permanent a Florida (visca els avantatges fiscals!) ha portat una mascareta diferent abans i després de cada partit disputat al torneig. Una mascareta amb el nom d’una persona fins a difondre a cada partit el cas de set persones diferents: Breonna Taylor, Elijah McClain, Ahmaud Arbery, Trayvon Martin, George Floyd, Philando Castile i Tamir Rice. Totes elles, víctimes de la brutalitat policial i del racisme sistèmic dels cossos policials nord-americans.
L’èxit de Naomi Osaka és gegantí perquè als mitjans generalistes aquesta acció ha tingut tanta repercussió com les seves victòries a la pista i ha estat una nova escletxa per mantenir la flama mediàtica d’un moviment antiracista cada cop més ampli però alhora, com sempre passa, també sotmès a una pèrdua de rellevància mediàtica amb el pas dels dies i les setmanes. Convé no oblidar que just abans de l’US Open Osaka va fer boicot al partit de semifinals de Cincinnati, obligant els organitzadors a cancel·lar tots els partits previstos aquell dia i refer el calendari en el marc del boicot impulsat des de la NBA.
Esportistes referents que aprofiten la seva posició de privilegi mediàtic per donar suport a una lluita que és viva i necessària: sempre al nostre equip.
