Uns quants anys abans que nasqués el torneig dels quatre trampolins, els salts d’esquí vivien un primer moment d’esplendor competitiu amb la celebració dels primers campionats del món a la dècada dels 20 i dels 30, així com de la irrupció dels Jocs d’hivern amb aquesta disciplina ben present al programa olímpic des del primer dia.
Jacob Tullin Thams i els membres d’una altra família de Kongsberg, un municipi miner, es van erigir ràpidament en els innovadors d’aquesta disciplina des de l’èxit esportiu. Van crear un estil de salt, el Kongsberger, que ha anat mutant fins al salt en V actual. Aquella època el municipi comptava amb poc més de 5.000 habitants, però als rànquings internacionals la denominació d’origen Kongsberg era compartida per dues dotzenes de saltadors. N’hi havia més d’un centenar que aprofitaven la plataforma de salt al costat de casa, després de cada nevada. Diuen que després de l’escola, els nens hi anaven a “jugar” fins tard, o que els miners aprofitaven l’hora de dinar per posar-se els esquís i fer un parell de salts. El nivell, a la llarga, va créixer col·lectivament fins a dominar l’escena internacional.
Els Ruud, responsables del fenomen Kongsberg
La família Ruud, concretament, capitanejava aquella passió i va esdevenir llegendària al municipi. En Sigmund, en Birger i n’Asbjorn van convertir-se en els grans referents dels salts d’esquí a Europa. Un cas singular, amb tres germans que es van arribar a proclamar campions del món de la mateixa disciplina en diferents anys i que sempre eren els rivals a batre a les competicions on participaven.
El seu pare Sigurd era qui havia fet una aposta des de ben petits per promocionar l’esport a l’aire lliure, convençut que ajudava a enfortir el cos i a la ment. Els feia sortir a córrer i a nedar en una piscina on també practicaven salts de trampolí. Ràpidament allò es va convertir en una rutina d’entrenament insòlita que va atraure a altres infants i joves del municipi fins al punt de crear un grup amb dinàmiques compartides, amb un circuit esportiu en què també es practicava el futbol i amb un treball específic de l’equilibri (imitant exercicis de circ) amb acrobàcies dignes dels millors gimnastes.
El millor saltador del món
En Birger, el germà mitjà, és qui va ser capaç de construir un palmarès més rellevant, especialment durant la dècada dels anys 30. Seguint l’estela d’en Sigmund, que es va penjar una medalla olímpica als Jocs de 1928, va viure una sonada irrupció a l’elit a la mítica prova de Holmenkollen, a Oslo. Allà, en categoria juvenil, va guanyar la prova dels salts de 1930 amb un vol més llarg que qualsevol dels que es van viure a la prova d’adults. Una actuació brillant que el va conduir immediatament a l’equip nacional noruec i als campionats del món de 1931.
Birger Ruud va ser un dels primers saltadors en dur a terme exercicis mentals abans d’afrontar el salt. A la rampa, esperant el moment de llançar-se avall, es concentrava i s’imaginava exactament tots els moviments que havia de dur a terme per vèncer cada competició. Als mundials de 1931, malgrat un primer tastet marcat pels nervis, va saltar més lluny que ningú i va penjar-se la medalla d’or, poques setmanes abans de ratificar la seva condició d’estrella dels salts d’esquí batent el rècord del món amb una distància de 76,5 metres.
Amb l’objectiu olímpic entre cella i cella, va anar a treballar en una botiga d’esquí a Alemanya situada a prop d’una plataforma de salts per poder costejar-se el viatge cap als EUA i no perdre ritme esportiu. L’aposta va ser un èxit i la va mantenir viva durant diversos hiverns, treballant a botigues de Berlín, i, especialment, de les localitats frontereres amb Àustria. El debut olímpic a Lake Placid de 1932 va ser un èxit. Amb 20 anys es va proclamar campió olímpic per primera vegada.
Un esquiador d’elit
Les estades a Innsbruck o a Garmisch-Partenkirchen dels anys següents també van introduir-lo a l’esquí alpí. Al cap i a la fi, es tractava d’utilitzar els esquís que venia a les botigues. Com a saltador no perdia pistonada i era capaç de convertir-se en el primer de la història en superar els 90 metres, però simultàniament demostrava la seva polivalència proclamant-se campió d’Alemanya de descens.
Amb aquest èxit com a gran aval va participar al campionat del món que es disputava el 22 de febrer de 1935. 9 dies abans el noruec s’acabava de proclamar campió del món de salts per segona vegada a la seva carrera. A Mürren, a Suïssa, Birger Ruud va confirmar la seva versió polifacètica aconseguint la medalla de bronze en la combinada, la prova que premia l’habilitat en l’eslàlom i el descens. Un èxit polifacètic insòlit en la història de l’esquí i absolutament impensable en l’especialització dels esports d’hivern d’elit del segle XXI.
Un any més tard el noruec es va convertir en l’únic esportista de la història en guanyar una prova d’un esdeveniment nòrdic (salt d’esquí) i d’un d’alpí (descens) en una mateixa cita olímpica. El COI va canviar la normativa després del seu èxit relatiu (va guanyar el descens, però va quedar quart a la combinada, que era la prova que oficialment comptava com a medalla en aquells Jocs) i va obligar els esquiadors a triar una gran modalitat a partir dels següents Jocs Olímpics. El 1937 va completar un trienni d’or amb un nou triomf als campionats del món.
La guerra que no ho va aturar tot
Mentre el petit dels Ruud dominava a Europa, els germans grans s’erigien en una peça clau per a la promoció dels salts d’esquí als Estats Units. En el seu retorn, el 1939, Birge va proclamar-se subcampió del món per darrere de Josef Bradl, el tirolès que ja competia amb Alemanya després de l’annexió nazi del territori austríac i que havia estat aprenent de Ruud durant la seva estada a Garmisch. L’esclat de la segona guerra mundial, pocs mesos després, situaria cadascú a un bàndol oposat. Bradl es va afiliar a les SA i Ruud va optar per continuar competint a favor de la resistència noruega.
És difícil imaginar que en temps de guerra l’esport continués actiu. De fet, els mundials només es van celebrar un cop més en la dècada dels 40 (l’any 1941) i la majoria de grans competicions es van aturar completament. A Noruega, però, el moviment organitzat contra l’ocupació nazi del seu territori va decidir utilitzar l’esport com a mètode per a sufragar la resistència. Birger Ruud va convertir-se en un dels grans reclams de les competicions de salts d’esquí subversives que tenien com a únic objectiu recollir diners a través de les entrades dels espectadors per finançar les accions contra l’exèrcit alemany. El 1943 va ser detingut i empresonat al camp de concentració de Grini pel seu compromís polític des de l’esport.
Compromís actiu, compromís amb el poble
L’any 1944 Birger Ruud va ser alliberat i va fer un pas més en el seu compromís amb la resistència. Les seves conegudes habilitats com a esquiador van ser una eina d’avantatge per al moviment noruec. Ruud va ser l’encarregat de localitzar el material bèl·lic que els avions britànics llançaven a les muntanyes del país nòrdic. Es calçava els esquís i pujava amunt i avall fins a localitzar els paquets per avisar a la resta de membres de la resistència de la seva ubicació exacta.
Després de la segona guerra mundial ja havia passat el millor moment esportiu de la gran estrella dels salts d’esquí. Reconvertit en membre del cos tècnic, va viatjar als Jocs de 1948 disposat a aconsellar els joves talents noruecs, però Ruud encara saltava més que tots ells als entrenaments i finalment va ser escollit per l’equip nacional per competir per última vegada. El resultat, gens menyspreable: una medalla de plata, només superat pel seu amic Petter Hugsted, també de Kongsberg. Ruud va competir una pila d’anys més i de fet no es va retirar fins al 1967, quan ja tenia 56 anys. 37 anys de carrera en els salts, un altre rècord insuperable.
Molts anys després, els dos saltadors protagonistes de la final olímpica de 1948 van ser els impulsors d’un museu sobre la història de l’esquí (en particular, dels salts d’esquí) a la seva localitat natal. Un projecte en què van esmerçar un munt d’anys i que van inaugurar el dia del 75è aniversari de Birger Ruud. Un espai idoni per viure el llegat d’una de les grans estrelles de la història dels esports d’hivern.
