Sona el “Kapa o Pango” a Eden Park i tot seguit l’àrbitre fa sonar el xiulet; 80 minuts de placatges, carreres, melés i touches i xiula de nou el col·legiat. El partit ha acabat amb victòria per als All Blacks 30 a 15, però els Lions enfilen camí de vestidors amb certa satisfacció, cert sentiment d’esperança.
El que havia de ser un passeig dels All Blacks va esdevenir un duel equilibrat, de tu a tu en molts moments. El pla de joc de Warren Gatland va servir no tan sols per contenir la tempesta negra durant llargs minuts, sinó també per posar contra les cordes als “kiwis” en alguna ocasió. La defensa vermella no va implicar-se en els rucks, renunciant a intentar recuperar la pilota, i va centrar-se en pressionar ordenadament, formant tots junts per tapar els forats i així impedir que Nova Zelanda els cosís a offloads.
A darrera, els tres quarts britànics s’alimentaven dels xuts locals, atacant des de totes les parts del camp per agafar la defensa negra descol·locada. Els eslàloms de Jonathan Davies, Liam Williams i Elliot Daly van trobar els espais contra uns locals que potser esperaven més puntades de peu defensives que no pas contraatacs des del camp dels Lions. Tot i així, i sense fer el seu millor partit, els All Blacks en van tenir prou amb uns quants minuts d’inspiració a la primera meitat i uns altres a la segona per vèncer. No es pot contenir eternament el millor equip del món, doncs els d’Steve Hansen converteixen qualsevol concessió en punts.
Carregant-se l’equip a l’esquena, la davantera “kiwi” va conquerir el partit. Millors en melé tot l’enfrontament i erràtics en touche tan sols en el tram final, els forwards novazelandesos van guanyar la partida als seus homòlegs del nord. Les lesions matineres dels backs Ben Smith i Ryan Crotty van fer virar el joc all black cap als davanters, i aquests van respondre en bloc, demostrant una vegada més que tenen la granota de treballar sempre a punt. Per contra, la davantera dels Lions no va mostrar-se compacte. Alguns avants innecessaris i sobretot molts retinguts per precipitacions individuals van provocar fins a deu pilotes perdudes tan sols dels davanters visitants, inofensius en atac.
És per això que tot i que els Lions van competir més del que molts esperaven a Eden Park, per al segon test match el seleccionador ha introduït tres canvis. En el lloc de Peter O’Mahony entra el capità Sam Warburton, Maro Itoje substituirà George Kruis i Jonathan Sexton començarà l’enfrontament en el lloc de Ben Te’o. La darrera modificació és especialment rellevant, doncs significa que Gatland vol proposar més a nivell ofensiu que no pas en el primer duel. Amb els contraatacs esporàdics de la tres quarts no n’hi ha prou per vèncer als All Blacks, i els britànics confiaran que la parella formada per Sexton (de 10) i Farrell (de 12) els aporti més idees i variants.
No és una fórmula (moure a Owen Farrell de l’obertura al primer centre) inventada pel cos tècnic dels Lions; Eddie Jones ja la fa servir amb Anglaterra amb molts bons resultats, i també la va posar en pràctica Gatland durant bona part de la segona meitat, coincidint amb els millors minuts ofensius dels visitants. El que guanyen en atac, però, ho cedeixen en defensa, ja que la parella Te’o – Davies ha funcionat tant a nivell individual com liderant la pressió de la línia.
Al bàndol “kiwi” també es produiran modificacions, en aquest cas obligades per les ja esmentades baixes de Crotty i Smith: Anton Lienert-Brown lluirà el 13 mentre Waisake Naholo jugarà d’ala i Israel Dagg es mourà a l’arriere. Si una lesió no ho impedeix, la línia all black haurà de rendir més a Wellington del que ho va fer a Eden Park, on Beauden Barrett gairebé no va poder jugar d’obertura per les lesions dels seus companys. Amb el millor jugador de la IRB del 2016 (Barrett) als comandaments de la nau novazelandesa, l’entrada de Lienert-Brown i Naholo per als negres i la dupla Sexton-Farrell per als Lions, el més lògic és que tant un com altre equip puguin carregar més pes en atac per fora amb tot un ventall de jugadors molt perillosos i de diferents característiques.
El quid de la qüestió del segon test match serà la davantera lion. Podrà el pack britànic igualar les forces dels vuit “kiwis”? L’entrada d’Itoje aportarà més dinamisme a la segona línia, mentre que en Warburton els turistes guanyen un incansable placador i recuperador de pilotes. No n’hi haurà prou amb això, els vermells han de jugar més en conjunt i fer menys la guerra pel seu compte, minimitzant la pèrdua de pilotes davant un equip que pot muntar-te una jugada de marca en qualsevol recuperació.
Tot el que sigui regalar possessions extres als All Blacks allunya els visitants del difícil objectiu de vèncer el millor equip del món. Els British&Irish Lions ja ho van viure en el primer partit; un cop de càstig sacat ràpid, una melé a 5 metres de la 22 pròpia i una mala recepció en el xut van ser suficients perquè els locals anotessin tres assajos en un obrir i tancar d’ulls. I això en un dia “discret” ofensivament dels de Hansen.
Si els de Warren Gatland volen guanyar el segon test no poden perdre la concentració ni per un segon. Així de temible és el seu adversari. Un adversari que no perd a Nova Zelanda des del juny del 2009, quan els Springboks van derrotar-lo 29 a 32 a Hamilton. Podran els Lions trencar aquesta estadística? Faran l’efecte desitjat els canvis a l’alineació? Podrà un equip que tothom dóna per perdedor tapar boques? La resposta, dissabte a les 9:30h.
