Passat el partit, òbviament, la notícia canviava de subjecte i sense restar ni un gram d’importància al finalista el focus il·luminava els guanyadors. Ho eren per tercer any seguit. Engreixaven el millor palmarès de les antípodes. I situaven a Scott Robertson al trampolí per ser el següent entrenador de la millor selecció del món: els All Blacks.
Tot un personatge
Scott Robertson és tot un personatge. Un paio excèntric i especial, que per molts neòfits pot arribar a ser més conegut per gustos excèntrics com el breakdance, del que és tot un expert com demostra en les grans celebracions o el surf, que practica amb passió. De fet, d’aspecte, podria semblar un dels típics rossos amb melena, tronats, que esperen pacients l’onada de la seva vida. Però això és l’aparença, que esdevé fullaraca quan hi ha rugbi pel mig, i més quan parlem de la selecció nova-zelandesa de rugbi. La litúrgia i el sentiment de pertinença que suposa jugar-hi s’exemplifica amb el ritual inicial al que s’enfronta qualsevol jugador quan hi és convocat. Rep un quadern, amb tota la llista històrica de noms que l’han precedit, perquè entengui l’herència que suposa vestir la samarra negra més coneguda del món de l’esport. Scott Robertson és l’All Black 974. Això no canviarà mai més.
Robertson era flanker. Veloç i contundent. No va enxampar els millors anys de la història de la seva selecció però va deixar empremta al camp. A la selecció del 1998 al 2002 amb 22 caps i a cadascun dels clubs on va jugar. Ho va fer a Canterbury i a Crusaders, a Nova Zelanda. I és dels que va fer al salt a Europa i després a Japó, un dels primers d’obrir la llauna de fitxatges de renom al país que aquesta tardor acollirà el Mundial. A Japó va acabar-se retirant a les files del Ricoh Black Rams. A Europa va estar tres anys a Perpinyà.
Una USAP entre regnes
La USAP fitxa Robertson just la temporada després del partit més important del club català, l’any que perd la final de la Copa d’Europa contra el Tolosa. Robertson aterra com a fitxatge estrella d’un equip que acaba de desaprofitar l’ocasió de proclamar-se com el millor club del continent. Al final dels primers 40 minuts, els de Tolosa de Llenguadoc dominen per un clar 19 – 0 i sembla que tenen la final sentenciada, però l’USAP tira d’orgull a la segona part i està a punt de culminar una remuntada històrica.
Esportivament l’etapa de Robertson a Perpinyà és una mica frustrant i infructuosa. Juga tres temporades, essent un jugador força fiable amb 54 aparicions. Però al primer any es perd la final de la lliga francesa –llavors Top-16– contra l’Stade Français i els altres dos anys no arriba ni a semifinals. El de Nova Zelanda comparteix el vestidor de l’Aimé Giral amb gent mítica de l’equip català com Bernard Goutta, Nicolas Mas o Perry Freshwater o David Marty. Són temps de transició que venen de la desfeta europea i desembocaran el 2009 amb el recordat títol de campió de França, l’anhelat ‘planxot’.
Un comiat amb missatge
Després de tres temporades, Scott Robertson es va acomiadar de Catalunya amb una carta especial, d’agraïment a l’afició i d’amor cap al territori.
Un superdotat de la banqueta
El que ha fet Scott Robertson amb els Crusaders, que dissabte guanyaven el tercer Super Rugby en tres anys, és normal que l’elevi a la condició de quasi bruixot. Va arribar a la franquícia amb més palmarès del país després que en marxessin jugadors com Richie McCaw –el millor jugador de la història del rugbi– o Dan Carter –un altre ex-usapista, més efímer això sí– apostant per una nova generació de jugadors que ha fonamentat el domini que exerceix sobre la lliga més difícil de totes. Pocs com Richie Mo’Unga o Scott Barrett representen aquesta aposta reeixida que ha convertit Crusaders en una franquícia quasi infal·lible, capitanejada per Sam Whitelock, futur capità All Black.
L’equip de Christchurch, a més, ha esdevingut una esmena al rugbi expansiu, alegre i volàtil dels Hurricanes, amb un cert retorn als fonaments clàssics de defensa implacable, davantera potent i joc precís, de mossegada, que estaborneix rivals. Robertson, que ha tingut com a ajudant a un mite com l’irlandès Ronan O’Gara, ha greixat un engranatge sensacional. I això, a Nova Zelanda, porta el seu camí a una posició molt especial.
La banqueta més desitjada del món
Aquest 2019 hi ha Mundial a Japó. Serà a la tardor i quan acabi, just estrenat el novembre, Steve Hansen deixarà de ser l’entrenador dels All Blacks. La retirada de Hansen de la banqueta més desitjada del món no és un canvi de cartes més. Hansen ha guanyat dos mundials –un com a entrenador, un com a ajudant– i aquest any pot endur-se’n un tercer seguit, que seria el quart de l’illa més poderosa del món de l’ovalada. La federació no anunciarà el nom del substitut del mànager dels All Blacks fins que hagi passat el Mundial però Robertson, com a novetat, s’ha fet estimar després de la victòria de dissabte reconeixent per primera vegada que li faria molta il·lusió ser l’escollit.
Amb lògica de rugbi, en un any com aquest, podríem entomar un pujolià “això no toca” al referir-se a Scott Robertson i els All Blacks. Però quan passi, sigui aquest any o a la propera oportunitat –perquè de passar, passarà tard o d’hora– sempre es podrà dir que l’entrenador més poderós del rugbi té passat i cor català.
