“Als polítics els demanem, de manera urgent, la represa dels entrenaments” Parlem amb Pau Campos, un dels portaveus de la Plataforma Ja n’hi ha Prou

Amb unes 12.000 signatures de suport al seu manifest, la Plataforma Ja N’Hi ha Prou s’ha erigit com un actor important i a tenir molt en compte en aquests moments de restriccions degut a la pandèmia. Com ells es defineixen, són la gent que viu l’esport “a peu de pista, de pavellons i camps de futbol” i que té unes reclamacions molt concretes. En parlem amb Pau Campos, un dels seus portaveus.

Esteu sorpresos de la gran acollida del moviment, nascut des de baix i autoorganitzat en un temps rècord?

Doncs sí, estem realment sorpresos perquè tot això es va organitzar molt ràpid. Va ser després del quart tancament, el 4 de gener que ja ens avisaven que el 7 començaven en principi 10 dies de restriccions. Després es va confirmar com ens temíem, que s’anirien allargant les restriccions, i l’esport era de les poques activitats que estava el 100% tancat. Veies altres sectors on es mantenien 30%, 50%, com ara l’hostaleria, cinema, teatre, actes religiosos… i evidentment mítings polítics… Tot això es podia fer amb unes certes restriccions, però l’esport –que havíem acabat l’any amb 30% d’aforament i sense ús de vestidors– no se’ns deixava fer. Veient tot això, diversos entrenadors de diferents disciplines de la província de Girona, per coneixença bàsicament, vam intercanviar whatsapps dient que no podia ser i vam decidir fer alguna cosa. Vam escriure un manifest… la veritat és que érem tres quan vam escriure el manifest [riu]… i a poc a poc això s’ha anat escampant com una taca d’oli. Ara ja tenim més d’11.000 signatures, que és molt més que 11.000 persones ja que hi ha signatures personals però moltes altres de col·lectives, de clubs i federacions. Vam crear la pàgina a Change.org amb la intenció d’arribar a les 100 signatures, i se’ns ha desbordat positivament. Estem sorpresos, però entenem com que la gent està molt emprenyada i no entén aquesta persecució o criminalització de l’esport com si fos un aspecte a tancar perquè fos la font de tots els problemes.

Una de les moltes manifestacions fetes arreu del territori, en aquest cas a Lleida. Foto: Balàfia Volei

Com valoreu el fet que la UFEC i la majoria de federacions us donin suport?

La UFEC ens ha donat suport i ràpidament es va posar en contacte amb nosaltres a través de xarxes socials per concretar una entrevista, que va ser positiva i amb en Gerard Esteva al capdavant, cosa que s’agraeix. Ens va dir que la UFEC no podia fer res més del que ja havia fet, i nosaltres creiem que s’hagués pogut fer alguna cosa més. A partir de la nostra aparició i del nostre soroll a les Xarxes, sí que han secundat, han fet pancartes de “L’Esport és essencial”, han fet vídeos i tuits amb esportistes, i han estat una miqueta més “agressius” en les seves accions. Però creiem que sense la nostra aparició potser seguiríem igual, amb alguna declaració pujada de to i algun tuit de que estem molt indignats, i de la UFEC esperàvem molta més pressió. Evidentment també de la Secretaria General de l’Esport que és la gran decepció, tenint en compte que té pes directe i fil directe amb el govern, i que han estat totalment desapareguts. Aquest dimarts tenim la primera reunió amb ells, amb en Gerard Figueras, per acostar posicions i veure què es pot fer de forma conjunta i que ens expliquin per què han estat de braços plegats davant de deu mesos d’aturades d’esport constants.

Reunió amb la Secretaria General de l’Esport
Poques hores després de l’entrevista, els membres de la plataforma es van reunir amb la Secretaria General de l’Esport i en Pau Campos ens en fa un petit resum:
“Va ser una reunió cordial. El secretari general de l’esport, en Gerard Figueras, ens va atendre durant una hora i quart. Va subscriure totes les nostres demandes, que ell creia que eren lògiques i que ell no estava gens d’acord amb les restriccions, però que no els havien tingut en compte ni a la SGE ni a la UFEC, i que el Procicat havia escoltat a altres sectors, però no a l’esport. I que sovint s’assabentava de les restriccions una vegada estaven decidides. També va coincidir en que l’esport necessitava una Conselleria d’Esports, i ens vam emplaçar a tenir-ne més sovint i més endavant. Que ell tenia esperances de que la cosa anés a millor si la pandèmia afluixava, i que entenguéssim que ara almenys havia aconseguit que l’escoltessin. Reunió cordial però sense cap compromís en ferm”, ens explica el mateix Pau Campos.

Creieu que la plataforma tindrà recorregut més enllà de la pandèmia?

Sí, la plataforma (@janhihaprou5, a twitter) té la intenció de tenir més recorregut després que es tornin a obrir les competicions i entrenaments, perquè anem més enllà i molta gent ens ha fet arribar la seva indignació i veuen aquesta plataforma com una possibilitat d’organitzar-nos la gent que estem a peu de pista, de pavellons i camps de futbol, i demanar el que realment necessitem. Perquè resulta que s’han repartit 20 milions d’ajudes i el 70% d’aquestes han anat a SL’s i SA’s, que ja tenien ajudes des de la Conselleria de Treball i el Ministerio de Trabajo mitjançant ERTO’s. Per tant aquests que ja tenien ajudes pels seus treballadors, aquells també han rebut el 70% dels 20 milions que havien d’anar pel sector esportiu. Per tant que no som ‘tontos’ i que la cosa no funciona així. Els clubs amateurs que som sense ànim de lucre no hem vist un duro.

Si no hi ha estudis que demostrin que l’esport sigui un focus de contagi, per què creieu que segueix tancat pràcticament tot l’esport català de base i amateur?

Creiem que l’esport està tancat perquè, primer genera molt poc diner, i segon, no té una representació forta al govern. Ara mateix estem veient la Consellera de Cultura, que es passeja per diferents llocs de Catalunya visitant diferents espais i animant a que durant la pandèmia es consumeixi cultura, dient que la Cultura és segura, i també que la cultura és salut… cosa que nosaltres defensem també, hi estem d’acord 100%. Però l’esport també. I si parlem de salut, és igual o més saludable fer esport que fer cultura. Creiem que hi ha un greuge comparatiu amb l’esport: no tenim una Conselleria, no tenim representació i la Secretaria General de l’Esport està lligada de mans i peus per fins polítics. I a part dels diners, és que els nens i nenes no es poden queixar, ho han de fer les seves famílies. Aquí tenim dues vies del perquè sí que s’han atrevit amb l’esport a tancar-lo.

No us canseu de repetir que el que sí que està demostrat que l’esport és beneficiós per la salut i l’estat d’ànim de la població.

Sí, hi ha molts estudis, a la societat catalana mateixa, que l’esport és necessari, saludable, per una salut física i també mental dels adolescents. Estem tenint molt d’abandonament esportiu i el que tindrem! Aquell nen o nena de 15/16/17 anys que feia esport per passar-s’ho bé amb els amics i que ara ha trobat altres vies d’oci deixarà de fer esport. Aquella gent que ha perdut els hàbits o les rutines, aquell jugador de 27/28 anys d’esport amateur que fa un any que no competeix o no juga, això el convidarà a deixar-ho estar. Hi haurà un abandonament massiu i tornarem a nivells de pràctica esportiva a Catalunya previs als Jocs de Barcelona 1992, tornarem 40 anys enrere. Després ho arreglaran fent campanyes ‘superxules’, i enviant esportistes a les escoles, i dient “fes esport, fes salut” però tornarem a estar als anys 90. I això no ens ho podem permetre el món de l’esport.

Com valoreu el fet que es puguin disputar (i entrenar) els equips de categories amb rang d’estatal i no catalanes? Hi veieu alguna lògica per exemple al fet que la Lliga Catalana d’handbol es reprengui ara sota el nom de 2a Estatal o la Nacional Catalana d’hoquei patins gràcies al fet d’equiparar-se amb l’OK Liga Bronce?

La competició nacional és una altra incongruència, això m’afecta a mi directament. L’esport professional només és 1a i 2a Divisió de Futbol, i 1a Divisió de bàsquet masculina i femenina. Són les úniques lligues considerades professionals en aquest país, que es pren l’esport com una cosa molt poc seriosa, no com la resta d’Europa o del món. Per tant els que no som professionals, però competim en categoria nacional se’ns ha posat una etiqueta de semi-professional. Que implica que ho fas tot com un professional, però no tens contracte ni cap mena d’assegurança si per exemple et lesiones i has de deixar de treballar. Cosa que els hi passa als meus jugadors per exemple. Jo per exemple, tinc jugadors que ja m’han dit que en cas d’infecció o de confinament de l’equip, ells deixarien l’equip perquè prioritzarien la feina. Nosaltres estem en un buit legal on es veu que el Covid no ens afecta, ni en els confinaments municipals, no ens afecta en poder desplaçar-nos. Per exemple, en dues setmanes anem a Galícia, i aquí a Bordils per exemple han vingut els gallecs i un equip de Burgos travessant tota Espanya en autobús. És una absurditat. I la prova és que nosaltres seguim competint i hi ha molt pocs casos que vinguin de l’esport. La majoria de casos venen de l’àmbit laboral o familiar. Confinaments degut a contagis dins la pràctica esportiva no n’hi ha hagut. Per tant som la prova clara que l’esport és segur.

Pau Campos dirigint a l’Handbol Bordils. Foto: JORDI VILAS-CatHandbol

Ens asseguren des de molts clubs que les desercions a l’esport de base estan sent molt altes, fins i tot mentre els equips seguien entrenant.

Sí, i part de l’abandonament esportiu i la patacada social que significarà això, tenim també un problema econòmic, no ens enganyem. Si un club que té 140 fitxes ni desapareixen 60… o un club que té 11 jugadors en categoria cadets i n’hi marxen 4. Desapareixeran també equips sencers, desapareixeran categories. Als clubs petits els jugadors que aguantin al sènior veuran com potser no els ve ningú per darrere. I és que pels polítics esport és Barça i poca cosa més, Marc Màrquez i Kilian Jornet. Si sabessin com funciona, per exemple, el Club Handbol El-Que-Sigui al·lucinarien. Perquè això funciona perquè el president és el pare d’un, la mare de l’altre fa de tresorera com pot al sortir de la feina i el secretari és el germà del porter que en hores lliure intenta portar-ho tot en ordre, sense el suport de ningú. Tirem els clubs endavant perquè la gent tira endavant perquè els seus fills o nebots són els que estan jugant. I quan deixen de jugar, en vénen uns altres. Probablement molts clubs desapareixeran, les federacions també ho patiran, i tot serà una roda que ens arrossegarà. I sembla mentida que no vegin que s’ho estan carregant tot.

Per acabar, i ara que estem en època electoral, què els diríeu als polítics?

Els hi demanem primer, i de manera urgent, la represa dels entrenaments, amb les condicions sanitàries pertinents i al percentatge d’aforament que hagi de tenir un pavelló. Recordem que un pavelló té 800m2, pel cap baix, amb 6 o 8 metres d’alçada i que jo crec que poden estar-hi més de 10 nens. De moment ens estaven posant un 30% d’aforament, mentre durant 6 hores tens en una classe de 30 metres quadrats 30 nens allà apilonats. Es veu que en un pavelló han de calcular diferent… [riu]. Entenem que la competició ha de trigar una mica perquè els jugadors s’han de preparar, perquè ara seria una absurditat començar de cop sense entrenar, però entenem que no més enllà d’un mes per competir i començar ja a recuperar tota aquella gent i tota aquella il·lusió que s’està perdent.

També els hi demanem, però, moltes altres coses, com ara la creació d’una Conselleria d’Esports. Som 3 milions de persones, quasi un 40% de la població, que dependria d’aquesta conselleria d’esports. No s’entén com no hi ha estat. També els demanem un IVA superreduït, en totes les mutualitats i tràmits administratius. Suport legal i administratiu per a tots els clubs que són entitats sense ànim de lucre, i se’ls està tractant com si fossin empreses. Volem demanar la 3a hora d’educació física, tant a primària com a secundària. Estem a la cua d’Europa i si hi ha més abandonament seran les úniques hores que faran molts alumnes. I que aquestes hores estiguin plantejades per professionals.

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!