Entrevista a Ian: “No em pesa anar de roig” Entrevista de Pilotaviu al campió de raspall

Entrevista de Pau Molins i Ulisses Ortiz / Guadassuar publicada originalment a Pilotaviu.com, el portal de referència de la pilota valenciana.

Amb només 20 anys, Ian Álvarez Tomàs (Senyera, 3 de desembre de 1996) es va convertir en el pilotari més jove de la història en conquerir el títol individual de raspall, amb dos anys menys que el seu ídol Waldo, 10 vegades campió. Ja venia avisant del seu potencial en les categories inferiors i l’any 2015, amb 18 anys, es va quedar a les portes de guanyar la primera Lliga. Per fi la va conquerir el passat mes de març en el trinquet el Zurdo de Bellreguard, demostrant que ha arribat al cim per a quedar-se. Tanmateix, la seua senzillesa no ha canviat, ni dins ni fora del trinquet. La mateixa senzillesa amb què envia pilotades des del 9 a la galeria com si no li costara esforç.

– T’ha canviat la vida des que eres campió individual i de Lliga?
Jo em sent igual. Per a la gent, supose que jugue un poc més que abans. Potser m’ha canviat el fet que he agarrat més experiència i tinc més confiança a l’hora de jugar partides importants, isc més tranquil… Però el que és la meua vida, jo la trobe igual. Vaig als trinquets de la mateixa manera, intente no creure’m el que he guanyat, perquè no m’agrada i els companys també són molt bons i poden guanyar-me.

– Notes la pressió d’anar de roig?
No, no em pesa anar de roig. Jo estic igual que si no haguera guanyat l’individual. Isc a les partides a donar-ho tot i a guanyar-les totes i tots els trofeus possibles, després que puga o no ja és altra cosa. Intente ser igual que com he sigut fins ara.

– Com recordes la final individual contra Moltó?
Crec que ha sigut la final que més he disfrutat. Vaig eixir tranquil i ho vaig estar en tota la partida, i no m’ho esperava, pensava que estaria un poc més nerviós. Sí que em vaig posar una miqueta nerviós quan vaig trencar el joc des del rest i vaig passar al dau. M’ho vaig veure tan bo que em vaig posar nerviós. Recorde que Moltó em va fer 30 net des del rest i vaig poder tranquil·litzar-me un poquet i traure la partida. Eixe va ser el pitjor moment, però ja et dic, és la final que més he disfrutat.

– En quin moment et quedes de la final?
Sobretot recorde l’últim quinze. Vaig tirar de palma a l’esquerra d’Alfonso (Moltó) i em vaig tirar a terra per a celebrar-ho. Després ja es va tirar la gent damunt de mi… això és molt bonic. Vaig estar unes setmanes que no m’ho creia. A poc a poc ja vas assimilant-ho i al final t’acostumes.

– Després va arribar la Lliga Bankia i vau formar un gran equip.
Sí, vam tindre la sort de fer un bon equip en el campionat. Els mesos anteriors estava un poc mal per la baixada de l’individual però vam fer un equip que em va agradar molt. Amb Canari tinc molt bona amistat i m’agrada molt jugar amb ell, i el mateix amb Ricardet, amb qui vaig moltes vegades a entrenar a la galotxeta del Genovés. Vam fer un bon equip des del principi i vam poder guanyar totes les partides.

– Veies que l’equip era guanyador des del principi?
Hi havia més equips forts com el de Moltó, el de Sergio o el de Marrahí. Però sí que notava que teníem bon equip i que almenys podíem arribar a semifinals o a la final. Amb ells eixia tranquil perquè sabia que, si falles, el teu company et pot ajudar i ixes amb la mentalitat de guanyar.

– Els teus companys, Canari i Ricardet, van destacar el fet que anares a veure’ls a la partida que van jugar sense tu, quan estaves de baixa per una lesió. Tu que destacaries d’ells?
Jo en ells tinc molt bona amistat. Estava lesionat en el dit però jo tenia clar que volia anar a veure ixa partida, que ells veieren que som un equip i que jo els donava suport, encara que no jugàrem els tres. Crec que hem guanyat la Lliga perquè hem sigut un equip des del principi.

Ian, Canari i Ricardet van guanyar la final davant Moltó, Tonet IV i Lorja. Foto: Ulisses Ortiz

Ian, Canari i Ricardet van guanyar la final davant Moltó, Tonet IV i Lorja. Foto: Ulisses Ortiz

– Com va ser la final de la Lliga?
Al principi em va costar un poc entrar a la partida. Va ser una final en la qual els primers jocs van estar un poc més disputats però després ja se’n van anar més ràpidament. Recorde alguns punts claus però no tantes coses com en l’individual.

– Com et trobes físicament i mentalment en este punt de la temporada?
Ara em trobe un poc millor que fa unes setmanes. Va acabar la Lliga i, d’augmentar la càrrega en els entrenaments, havia d’arribar la baixada obligatòriament. Després de la final de Lliga vaig estar dos o tres setmanes que no guanyava cap partida. Ara ja estic entrenant un poc més normal i ja em trobe millor. Mentalment he notat un gran canvi, no des de les últimes finals, sinó des de les meues primeres partides de professionals. Em posava nerviós en eixos jocs que estàs al dau i et fan val, i ara m’he donat compte que si em tranquil·litze, hi ha molts jocs que encara es poden tirar avant.

“Hem guanyat la lliga perquè hem sigut un equip des del principi”

Com vas començar a jugar a pilota?
Jo vaig començar als 5 anys. No recorde quin programa era, però passava un autobús per pobles com Senyera o Manuel i anàvem cada dia a un trinquet i ens ensenyaven. Vaig estar un any o dos en l’escola de pilota de Castelló i després ja em vaig apuntar a l’escola del Moro (Alcàntera). Després ja vaig passar a tecnificació i a partir d’aquell moment ja vaig anar jugant primeres partides, fent-me com a jugador i a partir d’ahí cap amunt.

– Com et veus en 10 anys?
Espere que jugant a pilota. M’agradaria allargar-ho el màxim possible. Espere no tindre cap lesió d’eixes fortes i que puga seguir jugant a pilota.

– Quins són els teus referents?
En el món de la pilota sempre m’ha agradat Waldo, des de xicotet. També el Moro, amb qui he estat entrenant des de xicotet i, si no fóra per ell, segurament no estaria on estic ara. Fora de la pilota m’agraden molts esports. M’agrada Rafa Nadal i del bàsquet també m’agraden molts jugadors, però no tinc cap referent en concret.

Pablo, Caxu i Ian. Foto: Xavier Alberola

Pablo, Caxu i Ian. Foto: Xavier Alberola

– I les teues aficions? Què fas quan no has d’entrenar o jugar a pilota?
M’agrada anar a vore partides que no jugue jo i també sóc caçador. Des que estic en la meua nòvia que el seu pare i el seu germà Pablo (el pilotari de Barxeta) m’han enganxat a la caça.

“M’agrada anar a vore partides que no jugue jo”

 Què esperes de la Fundació?
Sobretot espere que els jugadors siguem els protagonistes. Al cap i a la fi, si no estem els jugadors, no hi hauria pilota. A partir d’ahí, espere que les coses es facen bé i, també, ara que està la televisió (À Punt), que intenten traure les partides perquè això ens donarà molt per a tots, per als d’escala i corda, per als de raspall i per a tots.

– Com vius el suport que et donen els aficionats que van a veure’t, especialment els del teu poble, Senyera?
Que vagen a veure’t amics, familiars i gent coneguda del poble és una cosa que jo crec que a tots els jugadors els agrada. Sé que a totes les partides no poden vindre però hi ha molts caps de setmana que vénen a vore’m els meus amics, familiars i gent coneguda de Senyera. A mi m’agrada molt.

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU