El passat 9 de febrer es llevava com un dimarts qualsevol a Irlanda. Els núvols tapaven (com de costum) el sol de l’illa britànica, que despertava ignorant de la trista notícia que esperava al món rugbísitc: Paul O’Connell penjava les botes. El segona línia de 36 anys es veia forçat a prendre aquesta decisió després de la lesió que havia patit en el partit de la fase de grups del passat Mundial d’Anglaterra contra França. Una mala caiguda li provocava la greu lesió als isquiotibials de la cama dreta i l’obligaven a passar pel quiròfan. Després de molts mesos de treballada (i frustrant) rehabilitació, el “Gegant de Limerick” anunciava el que ningú volia sentir. Paul O’Connell no lluiria la samarreta del Toulon francès (amb el que havia firmat un contracte de dos anys) i posava punt i final al seu idil·li particular amb el rugby.
Instants després de fer-se pública la seva carta de comiat, Paul O’Connell entrava per la porta gran a l’Olimp dels rugbiers. Com sol passar amb els esportistes que es retiren, els obituaris en vida d’O’Connell s’han succeït en molts mitjans. Irlandesos o no, els diaris esportius han retut homenatge al que ha sigut un dels millors segones línies del món oval. Per al record quedaran els tres tornejos del Sis Nacions conquerits amb Irlanda, les dues Heinekken Cup amb Munster, les tres lligues i la copa celta també guanyades amb el club del cérvol o els set partits disputats amb els British&Irish Lions (inclosa una capitania).
No són, però, els títols el que romandrà en la memòria dels aficionats al rugby. Paul O’Connell s’ha guanyat el reconeixement de propis i forans a base de treball, esforç i esperit de superació. La seva relació amb el rugby va començar tard, als 16 anys. El talonador irlandès Jerry Flannery ( de la generació d’O’Connell), recorda els primers passos del segona línia: “Era molt alt i molt molt prim, i vaig pensar que no serviria. Però va treballar dur i va trobar la manera. Pregunteu-me què m’agrada més sobre ell i et diré que és això: en Paul ha treballat per tot el que ha aconseguit en el rugby”.
El que va arribar com un jove prim com un fideu va acabar convertint-se en el “Gegant de Limerick”, de gairebé dos metres d’alçada i 110kg de pes gràcies a una exigent ètica de treball. Les seves aptituds físiques el van portar de seguida a vestir el “5” de la segona línia, una posició sacrificada apte només per a obrers. Li anava com anell al dit. Contundent en els rucks, ferotge en el placatge i segur amb la pilota a les mans, era també el suport perfecte del pilar i el talonador en la melé i un excel·lent saltador de touche tant en atac com en defensa. Paul O’Connell impartia clínics del que ha de ser un segona línia en cada partit.
A mesura que els cabells l’abandonaven, el nom de Paul O’Connell creixia arreu del globus, fins al punt de ser considerat ja una llegenda a la seva Irlanda. I no és per menys, doncs “Paulie” ha vestit el verd del trèvol en 108 ocasions, per sota només dels mítics Bryan O’Driscoll i Ronan O’Gara. No era el més ràpid, ni el més alt ni el de més pes, però O’Connell tenia quelcom intangible que només els grans líders ostenten. El de Limerick desprenia inspiració entre els seus companys i provocava respecte als rivals. En l’hora més fosca dels partits, l’incansable capità apareixia per revifar els seus. No li tremolaven les cames si s’havia de pujar l’equip a les espatlles. Era, en definitiva, el líder carismàtic que qualsevol equip de qualsevol esport desitja tenir.
No era només el rendiment dins el rectangle de joc el que feia gran O’Connell. La seva determinació i competitivitat durant els 80 minuts que durava el partit contrastava amb el somriure amable quan canviava les botes per les sabates de carrer: “Era de caràcter afable i humil. No una humilitat forçada o impostada, era de debò. Es pot veure amb les mostres d’amor que rebia durant tota la Copa del Món i en l’actualitat. Tenia una personalitat molt agradable a més de ser un tremend jugador de rugby”. Paraules de Bryan O’Driscoll. Amén.
Amb l’esforç com a constant, O’Connell era (i és) tot allò que es demana d’un jugador de rugby. L’autoexigència i l’esperit de superació el van portar fins al graó més alt del món oval, vivint 24/7 com un professional de l’esport dins i fora del camp. A Irlanda ja el troben a faltar en uns primers partits de Sis Nacions decebedors. O’Connell ho veu tot des de les altures, no de la touche, sinó de les llotges de premsa com a comentarista. Ha hagut de canviar forçosament la camisa verda plena de fang pel micròfon i la corbata, però el llegat que ha deixat durarà per sempre. Farewell Paul.
https://www.youtube.com/watch?v=0oq_vJ-CkBU
Autor: Francesc Gómez
