Una altra medalla? No, gràcies

Molts envegen la vida dels esportistes d’elit, però no tot és sempre tan maco com sembla

Plusmarquista mundial dels 50m. papallona i tercera millor marca de tots els temps en la modalitat llarga (100m.). Més d’un envejaria màximament tenir aquest currículum a les esquenes, i possiblement molts de nosaltres ni ens plantejaríem retirar-nos fins que el nostre cos digués prou.

Però la competició d’alt nivell amaga sorpreses no tan agradables: sacrificar tota una joventut i possiblement tota una vida per a aquest somni, la incertesa del dia després, què faré quan em retiri; les hores i dies lluny de casa teva, dels teus amics, de la teva família; la pressió i les expectatives dels qui t’envolten, has d’arribar el més amunt possible. Més sovint del que ens imaginem, els esportistes d’elit arriben al punt on l’èxit en una competició és més una obligació que no pas un gaudi. I això, en disciplines que requereixen tantes hores, tants sacrificis personals i físics, es pot acabar pagant.

 

rafa4

 

Rafa Muñoz, quan l’or no fa la felicitat

El cas del nedador Rafa Muñoz és el paradigma d’aquest fet, però llastimosament ni és l’únic ni en serà el darrer. L’esportista cordovès va fer-se un nom al món de la natació als Europeus de natació del 2008, on amb només vint anys va aconseguir la medalla de bronze a les proves de 50 i 100 metres papallona. L’any següent, en Rafa inscriuria el seu nom als annals de la història quan va nedar els 50 metres de la piscina olímpica de Málaga on es disputaven els Campionats d’Espanya en 22’43’’. Una plusmarca mundial que encara avui, set anys després, ningú ha estat capaç de batre.

Aquell mateix any, als Mundials de Roma va obligar Michael Phelps a donar el seu 100% per aconseguir l’or. Muñoz faria el bronze. Però allà, precisament amb tot el soroll mediàtic al punt més àlgid, el bo d’en Rafa ja donava senyals d’estar una miqueta cansat: “Les coses que m’agraden no es compren, jo no sóc ambiciós. No vull arribar als 28 anys i adonar-me’n que m’he perdut mil coses per la natació”.

rafa muñoz

Després de l’èxit dels Mundials, Rafa Muñoz va agafar una furgoneta amb els seus amics i se’n va anar a recórrer Espanya. A la Federació i als clubs, cap notícia.

Va estar uns mesos sense informar a ningú d’on estava ni què feia. Aquest anhel de llibertat però, no és compatible amb l’esport d’elit. L’Agència Mundial Antidopatge ja preparava una sanció de dos anys per a l’andalús, quan en Rafa va reaparèixer.

Ja havia triat un camí: sortir de l’espiral voraginosa de màxima competitivitat

La sanció no va ser imposada finalment, ja que Muñoz va demostrar haver patit una depressió. Però res ja no tornaria a ser el mateix: li omplia de debò el què feia?

I això que va tornar per la porta gran, amb un or als Europeus de Budapest del 2010. Però no, el camí de reflexió que havia iniciat en aquella furgoneta l’havia canviat.

En els següents anys en Rafa va seguir competint, però segurament no ho va fer al màxim, al 100%. I segurament no ho va fer de manera conscient, perquè el que el feia feliç no era estar hores i hores a l’aigua, que també. Si no compartir hores i hores amb els seus. Més medalles van venir fins que el 2014 va anunciar que es retirava. Unes setmanes més tard, en fred, va rectificar, però el desenllaç semblava proper.

rafa2

I el desenllaç ha arribat aquest any. Rafa Muñoz és un feliç pare que s’està preparant per a les proves de Policia Nacional. Un feliç pare que podria haver competit als Jocs de Río, que estava nedant en bons temps i de qui s’esperava que als Nacionals que es disputaran a Sabadell aconseguís la mínima per als Jocs. Però no, els que esperin, els de les expectatives, que es dediquin a una altre cosa.

En Rafa fa cara d’home feliç. Fa cara de pare i de marit feliç. I això, és la millor noticia per a ell i els qui l’estimen. No ho serà per als qui hi posen pressió, els qui hi aboquen en els altres tota l’energia que no hi aboquen en uns mateixos. I és que guanyar la medalla d’or, ser sempre el primer, no és garantia de res. El camí, si no es gaudeix, per maco que sigui el final, no ens omplirà.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!