Els Premis Fosbury són a punt de viure una nova edició i convé fer una mirada enrere a la cita de 2021. Llavors Maria Segura i Llorenç Àlvarez es van proclamar guanyadors d’una votació popular que va superar els 90.000 vots. Amb la Maria vam xerrar a finals de la primavera a Barcelona (podeu escoltar-ho aquí) i amb en Llorenç hem trobat el moment idoni just abans de les festes nadalenques. Conversem amb ell al pavelló Joan Creus de Ripollet i aprofitem l’avinentesa per fer-li entrega del trofeu i de la nova revista en paper, que inclou un reportatge extens sobre els èxits del patinatge artístic català.
Bon dia Llorenç. Enhorabona pel Premi Fosbury!
Moltes gràcies, estic molt satisfet amb aquest guardó.
Vas rebre milers de vots i t’has convertit en el segon patinador en guanyar el trofeu després de la victòria de Pere Marsinyach el 2019. El patinatge artístic català sempre es mobilitza!
Hi ha esports que són majoritaris, generen la seva pròpia publicitat i mouen una gran quantitat de diners. Potser perden la il·lusió per aspirar a guardons sorgits de la passió de la gent. Quan tenim l’opció d’aspirar a aquest tipus de premis, nosaltres els considerem molt importants, és una oportunitat excel·lent per fer comunitat, així que tothom vota el candidat, sigui quin sigui, mentre formi part del patinatge artístic. L’objectiu és fer créixer el nostre esport i amb el premi Fosbury, per exemple, hem aparegut a molts mitjans.
Com vas entrar en el món del patinatge artístic?
Tinc un handicap: la meva mare patinava, així que ja tenia un vincle previ amb l’esport. Quan tenia cinc anys vaig decidir provar-ho i des de llavors no he parat de patinar.
En quin moment la dansa (solo dance) t’atrau prou per provar-la i capgirar la teva carrera?
Fins fa tres anys feia la modalitat clàssica, que és la del lliure, amb salts i piruetes, i havia guanyat un munt de coses i havia anat a cinc mundials en individual. Sempre havia aconseguit treure més punts en la part artística que en la de salts. Aconseguir un top 5 al mundial de Barcelona (2019), per exemple, s’explica per la part artística, així que vaig pensar: si hi ha una modalitat que es diu «solo dance», aprofitem-la, que em pot sortir bé. Evidentment el que no pensava és que en el meu any de debut aconseguís ser campió del món.
A continuació podeu veure l’exhibició de Llorenç Àlvarez al mundial de 2021:
Arribar i moldre!
Sense desmerèixer la dansa, que no ho voldria fer mai, és veritat que és una disciplina en què ara mateix potser no cal invertir-li tantes hores com en l’exercici lliure. Per a mi és una manera de seguir actiu, amb entrenaments sis dies a la setmana com ara, però sense requerir un nivell d’explosivitat de cames que te les rebenta com en l’individual. Són dinàmiques diferents, i jo que ja soc una mòmia en el patinatge, si se’m permet l’expressió, he trobat la manera de gaudir d’allò que m’agrada més del patinatge artístic a alt nivell i alhora encarar el tram final de la meva carrera esportiva.
Com treballeu l’expressió artística quan dissenyeu una rutina que executareu durant tot un any?
Tenim un equip tècnic que per a mi ha de comptar amb tres figures essencials: el coreògraf, l’entrenador i la preparadora física. A partir d’aquesta base hi sumo el psicòleg, la preparadora de dansa i altres figures complementàries. El coreògraf és qui decideix per tu, és qui pren les decisions finals. Per exemple, em diu: aniràs de Charles Chaplin, amb aquesta música i farem aquesta coreografia. I dit i fet
Hi ha diàleg entre patinador i coreògraf?
Sí, perquè sempre es busca un punt de comoditat, de tenir clar que el patinador podrà arribar a fer allò que el coreògraf ha pensat, però jo em deixo portar molt per el que em marquen. És cert de que de vegades puc ser una mica torracollons i dic que alguna cosa que no m’agrada, però són casos comptats i acabem trobant el punt d’entesa. Després arriba l’entrenador i ho matxaca. Ell segueix el dia a dia i dona les instruccions concretes: posa el braç aquí, fes aquest gir, vigila amb la mirada aquesta, ara toca somriure, allarga més la cama… és molt cansat, perquè al final de la temporada estem molt cansats de fer el mateix, però quan surts a pista sempre trobes alguna cosa especial, ja sigui pel públic o pel campionat, que et fa gaudir de la mateixa manera que el primer dia.
La temporada la comenceu molt d’hora i el mundial acostuma a ser a la tardor. Realment es deu fer pesat…
Molt, moltíssim, més encara quan al mig tens els mesos de juliol i agost, que la gent està de vacances i nosaltres estem aquí entrenant tot l’estiu. Porto vuit o nou anys passant tots els estius dins d’aquest pavelló.
Llorenç Àlvarez: “Al final de la temporada estem molt cansats de fer el mateix, però quan surts a pista sempre trobes alguna cosa especial que et fa gaudir com el primer dia”
Tens estudis de dansa per complementar el treball esportiu?
Cada patinador troba el seu confort. Jo he estudiat fisioteràpia i no he tingut la sort de fer estudis en l’àmbit de la dansa. Crec que en un futur, de la mateixa manera que ho fan al patinatge sobre gel, s’hauria de tirar endavant una acadèmia de patinatge artístic on hi hagi les classes pròpies d’una universitat amb la vessant inclosa de dansa. Hauríem de tenir ballet, dansa contemporània o dansa moderna, ajudaria un munt, tot i que actualment no ho fem.
No es fa enlloc? Tampoc a Itàlia?
No és que no es faci res. Aquí per exemple tenim classe de dansa, però són dues o tres classes a la setmana i no arriba al nivell de rutina que pot implicar fer un grau en arts escèniques. Això és el que ens manca per fer un salt de nivell encara més gran.
Aquest 2022 has tornat a brillat, proclamant-te campió d’Europa i pujant al podi del mundial. Quin balanç fas?
Fent una mirada general estic content, perquè he guanyat tot el que volia guanyar excepte el campionat del món, que vaig cometre errors tècnics.
La sensació és que vas tornar frustrat de l’Argentina…
Sí, exacte, tal qual. No va ser culpa d’altra gent o de la puntuació dels jutges. Senzillament vaig ser jo que vaig cometre una errada que no estava acostumat a fer. Ara vinc d’un psicòleg i d’un nutricionista per intentar millorar i evitar que un error com aquell torni a passar el 2023. La temporada ha sigut fantàstica, però m’ha quedat l’espineta del campionat del món, no tant pel resultat final, sinó per com ho he fet.
És inevitable que en l’esport d’elit, amb tota l’exigència que comporta, es cometin errades o que l’execució d’una coreografia no sigui perfecta.
Sí, forma part de la competició, però he de minimitzar el risc que torni a passar en un campionat del món. No és acceptable, o en tot cas, no volem que passi.
Què tens entre mans per al 2023?
L’objectiu és clar: reeditar el que vaig aconseguir el 2021, que és guanyar-ho tot. També vull donar una millor versió de mi mateix, en l’àmbit psicològic però també físic. Ja sé que mai més tindré el cos dels meus 17 anys, però em vull apropar al màxim a l’estat físic perfecte amb el meu cos actual. Bé, i a banda de tot això, vull seguir gaudint del patinatge. A banda de treballar de tant en tant, la meva vida és patinar, patinar i patinar. I vull gaudir-ho plenament.
Patinar ara també és la teva feina…
Sí, però la faig no tant pel que cobro o em dona, sinó per com gaudeixo fent-ho. És el que em fa tirar endavant.
Tu que encara ets una mica novell en el solo dance, malgrat que el palmarès sigui espectacular, tendeixes a fixar-te en els altres rivals, en els seus moviments, en com creen, amb els elements que juguen?
Sí, de fet els meus entrenadors m’han demanat que no em fixi tant en el que fan els altres. Jo sempre analitzo: «Aquest porta aquest tràveling, aquest opta per aquest clúster i l’altre aquell tipus de coreografia…». M’intenten frenar per què em centri en la meva millor versió. Dit això, és veritat que aquest any puja un nano de 17 anys, el Gherardo Altieri, d’Itàlia, i té una manera de fer en el desplaçament, amb els allargaments, que és molt característica. I jo estic intentant plasmar-ho i incorporar-ho, perquè no vull que diguin: «Mira aquest jove de 17 anys com patina i mira en canvi com ho fa aquest abuelete de 27 anys». No vull que passi, és una manera d’estar al dia. Però no deixa de ser un detall, perquè l’essencial és mantenir-te fidel a tu mateix, com a persona i al que t’ha funcionat esportivament.
Llorenç Àlvarez: “L’essencial és mantenir-te fidel a tu mateix”
Més enllà dels èxits recents al solo dance, has brillat en lliure i has treballat de valent en modalitats col·lectives del patinatge artístic. L’acumulació de feina i d’anys al darrere no et satura?
Hi ha moments en què necessito parar, un descans, però alhora sempre tinc en ment dues coses. La primera és que si t’atures et costa moltíssim tornar-te a enganxar. Això ho sabem tots. Per exemple, el 2019, després del campionat del món de Barcelona, em vaig donar un mes de vacances abans d’afrontar la transició a la dansa i me’n vaig anar a la Índia i al Nepal amb els meus amics. Vaig tornar que era un ànec: no sabia patinar, estava lent, pesat, poc àgil… si pares molt, la cagues, més encara quan ja tens 27 anys. Així que els moments de saturació miro de resoldre’s aturant-me dos o tres dies abans de tornar a la feina.
Quin és el segon element que tens present?
Cada cop m’agradaria tenir més vida personal fora de l’esport. Fixa’t en els meus horaris d’avui: he anat al psicòleg de 9 a 10 a Barcelona, he vingut cap a Ripollet, fem l’entrevista, després tinc entrenaments fins les dues, faig una pausa i de tres a dos quarts de sis munto coreografia, tot seguit faig dues hores de preparació física i de dos quarts de vuit a dos quarts de deu de la nit tinc el grup de xou a Sant Quirze del Vallès. I així és cada dia, amb horaris de vegades més dolents, com ahir, que vaig plegar a les onze de la nit. Cada dia. I evidentment hi ha moments en què trobes a faltar la vida que vols compartir amb la teva parella, els teus amics o els teus pares. Jo he après a incorporar-los poc a poc al meu món i ells també m’ajuden a anar sortint de la bombolleta que vivim als pavellons, a fer-me veure que no passa res si perdo un campionat o que puc fer una canya a un bar, que la dieta no se n’anirà en orris per això, i que puc desconnectar de les xarxes socials per gaudir d’espais de tranquil·litat amb la meva família o amics. Que la vida també és això.
Aquest és un senyor aprenentatge…
Totalment. N’aprens més d’aquests moments que de vés a saber quina tècnica que vols acabar incorporant… és pur aprenentatge de vida.
Torno al grup de xou que citaves. T’agrada aquesta faceta de traçar idees i proposar coreografies per a altra gent?
Molt, és gratificant. És una aposta que han tirat endavant en Pere Marsinyach amb el Tona, en Manel Villarroya amb l’Aldea i el Pau Garcia amb el Cunit, i jo mateix, abans amb el Matadepera i ara amb el Sant Quirze. Som quatre patinadors que intentem lluitar pels podis mundials. L’any passat ho vaig aconseguir jo amb el Matadepera, amb el subcampionat del món, aquest any ha estat el torn del Tona, campió del món, i abans ho havia assolit l’Aldea també, per exemple. És un entorn on tens companys que et pressionen i que tenen moltes ganes de fer coses xules. M’encanta tancar els ulls i crear la música, el vestuari, el maquillatge, la coreografia… és com una petita obra de teatre. I tant de bo em paguessin igual que per fer això al Liceu, però la sensació de poder transmetre una creació teva és meravellosa.
Veus un camí cap a la professionalització del patinatge artístic que dignifiqui les condicions que hi ha actualment? Sou una generació que heu ofert un nivell altíssim i alhora creeu referents per als més petits. Pot ajudar de cara al futur, en clau econòmica?
Crec que sí, però encara ens falten uns quants passos. Arribarà i anem en bona direcció, com demostra el fet que jo mateix, l’Òscar o la Janet som entrenadors o coreògrafs que podem viure del patinatge artístic. Jo podria viure d’això, fent moltes hores, però podria arribar a fer-ho. Ens manca un punt de reclam popular, de patrocinadors i de públic. Si tot això arriba, voldrà dir que hi haurà més visualitzacions, més seguiment, més diners, i en conseqüència, disposar de més recursos per al patinatge artístic.
Tot i així, la base està feta, perquè pocs esports amateurs hi ha capaços d’omplir Fontajau amb grades supletòries…
Sí, però no deixa de ser un espectacle. En l’àmbit purament de competició tenim un rival que és el patinatge artístic sobre gel, que per ara s’emporta el reclam de públic envers el nostre esport. Ara per ara ells són capaços d’omplir més pavellons, tenen contractes televisius importants, generen més patrocinis, són capaços de fer figures a més velocitat per la tecnificació que tenen al darrere.. això és que ens fa falta. De moment amb un Catalunya Stars aconseguim bona part d’aquests elements, i hem de ser capaços de traslladar-ho també a la competició.
Llorenç Àlvarez: “M’agrada partir de la música per arribar a configurar una idea, una coreografia”
Quan fas coreografies, en què t’inspires?
Qualsevol cosa pot ser bona. Ara miro el parquet, veig un xiclet enganxat, l’agafo i potser a partir d’aquí ja en surt una idea. Poses Netflix a casa, mires Pinterest al mòbil, veus una òpera o una obra de teatre… des de qualsevol àmbit et pot arribar una idea, una espurna des d’on treballar. Com que he de fer moltes hores de cotxe, sobretot quan faig entrenaments a Cunit, em poso moltes bandes sonores o àlbums nous que surtin a Spotify. M’agrada tenir la música de fons i pensar si la podria aprofitar per un exercici individual, si la podria fer servir en grup… es tracta de notar si la música em transmet alguna cosa. De petit m’encantava preguntar a ma mare què s’imaginava quan sonava una música, i ho segueixo fent amb la meva parella o els meus amics. M’agrada partir de la música per arribar a una idea, però hi ha vegades que el camí és un altre. Aquest any, i faig un espòiler, la inspiració ve d’una sèrie de Diseny+ que probablement poca gent coneixerà. Una de les seves temporades es veurà reflectida al xou que farem el 2023.
Va, per acabar et proposo una crida a provar el patinatge artístic… què els diries a la gent que encara no coneix el vostre esport?
L’espectacle més reconegut al nostre país és el Catalunya Stars, que es fa al novembre a Fontajau. Així que la primera recomanació és que estigueu atents a aquestes dates i hi aneu. Després, una recomanació bàsica: és interessant començar a patinar de ben petits, amb el boca-orella, ja sigui en una activitat extraescolar o amb patins pel carrer abans d’entrar a formar part d’un club. Els nens petits no tenen clar quins són els seus objectius, però saben molt bé si els ve de gust fer una activitat. Ha de ser un hobby: passar-s’ho bé és el punt de partida. Ara que són festes nadalenques és un bon moment! Els patins sabem que poden ser cars, però uns patins del Decathlon no valen res i és tan fàcil com provar-los pel carrer, passejant per la Barceloneta amunt i avall en família. Es pot començar per aquí.
