Mongòlia: una tradició intacta, una cultura immune Ens trobem amb un dels casos més clars de països on el futbol és quelcom totalment secundari

Mongòlia és un país molt tradicional que conserva un dels esdeveniments esportius més autèntics del globus: el Naadam.

El viatge als orígens

Lamentablement, el país del que parlem és més conegut per alguna gent a casa nostra per una repugnant forma d’anomenar les persones amb discapacitat psíquica que pels actius dels quals gaudeix la seva terra. I no en són pocs: la cultura mongola es pot considerar com un viatge als orígens. A Mongòlia estem davant d’una de les masses de persones més grans amb un estil de vida nòmada. Quina al·legoria!
En un món on ens hem tornat robots sedentaris, amb rutines pràcticament idèntiques dia rere dia i on molts passem hores i hores asseguts a una cadira comunicant-nos per via d’una pantalla, un teclat i un ratolí, resulta que encara existeixen grups d’humans que opten per no tenir un lloc fix, una adreça per afegir al seu carnet d’identitat, una ancora que els lligui enlloc. Lliures per pasturar els seus ramats en la vasta estepa de l’Àsia Central.

I si nosaltres hem “involucionat”?

Jo (encara) no he tingut la sort d’estar-hi, però el què m’explica un amic és fascinant. Deixant de banda uns paisatges espectaculars, que permeten a la persona caminar i caminar per boscos i muntanyes en la més pura tranquil·litat, o de la gran quantitat de cavalls als quals un pot muntar per donar un agradable passeig a lloms del quatre potes, deixant de banda tot això, em parla de la gent. Una gent que no tindrà mai problemes en aturar el seu vehicle per portar-te on sigui, o per obrir casa seva i oferir-te bé un té, bé un llit.

Però no anava d’esport, això?

Sí, sí, ara va. Com en tantes d’altres coses, l’esport que es practica o se segueix a un país n’és el reflex de la seva ànima. Sembla clar doncs, que amb aquesta (genèrica) descripció feta del poble mongol, hi casa poc veure nens amb 32 quilos de gomina, 13 tatuatges, i una samarreta tacada de sang amb els que fer les delícies dels seus seguidors a l’Instagram.
L’expressió esportiva de la cultura tradicional mongola és el Naadam.

El Naadam, gran protagonista d'estiu a Mongòlia

El Naadam, gran protagonista d’estiu a Mongòlia

El festival del Naadam: ni un, ni dos… són tres esports!

Curses de cavalls, tir amb arc i lluita mongola. A part de danses i músiques tradicionals que acompanyen aquest festival de tres dies que es celebra a mitjans de cada mes de juliol, aquests són els tres esports que s’hi practiquen en un esdeveniment declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
A Ulan Bator hi trobem la que podríem anomenar “seu principal”, perquè hi ha més gent, però arreu del territori els seus habitants en celebren la festivitat.

Cursa de cavalls

L’animal amb els que els mongols fa segles que conviuen. Bé sigui per ajudar-los al transport, a la supervivència o com a companyia d’un ésser viu. I aquí l’animal és el protagonista, el responsable de guanyar la cursa és el cavall, no el jockey. Com ho fan això? Per tal d’assegurar-ho els muntadors de cavalls són nens i nenes d’entre 5 i 13 anys. Evidentment, n’hi haurà de millors o pitjors, però no amb la suficient destresa per a determinar el cavall vencedor.
La distància dependrà de l’edat del cavall: 16 km per als més menuts; 30 km per als més grans.

Tir amb arc

S’ha de fer seguint la tradició: des del vestit dels i les tiradores fins l’elaboració dels arcs i les fletxes. De la mateixa manera des de fa segles i segles a Mongòlia, amb productes de la terra i sense grans innovacions tecnològiques. La curiositat és que no es dispara a una sola diana, sinó que n’hi ha diverses de juntes. En grups de 10 i separats per sexes (els homes des de 75 metres i les dones des de 60), van llançant fins a arribar a l’objectiu de puntuació. Llavors el jutge emet l’uukhai, un crit que els dóna per vencedors.

Lluita mongola

Una expressió més del modus vivendi del poble que viu en aquest gran país de Mongòlia a mig camí entre Rússia i la Xina. Una expressió més, principalment, perquè no hi ha temps. De fet, si ens hi parem a pensar, mai hi ha un temps límit a cap de les competicions. Qui guanya? Millor dit: qui perd? Fàcil: el que toqui terra amb alguna part del cos que no siguin els peus o les mans.
L’altra gran característica és l’igualitarisme: tots contra tots. No es fan categories per edats ni per pes, així que es poden veure enfrontaments d’allò més curiosos. I compte perquè segurament ens enduríem més d’una sorpresa.

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!