“L’únic casc que una dona hauria de fer servir és el que et posen a la perruqueria“. Aquest va ser l'”argument” pel qual la pilot Maria Teresa de Filippis va ser exclosa del Gran Premi de França de 1958 del Mundial de Fórmula 1. El que la va pronunciar va haver-se d’empassar les seves paraules, una a una, quan la petita napolitana, la primera dona en pujar a un monoplaça, va tornar a seure als comandaments d’un bòlid aquella temporada, en què va disputar quatre proves.
Aquesta pionera del món del motor i de l’esport femení va morir el passat 9 de gener als 89 anys edat. Si alguna cosa no suportava la corredora italiana era obeir els camins marcats. Les primeres curses les va guanyar als seus germans. Per la seva posició social hagués pogut viure del patrimoni del seu pare, el Comte de Filippis. Aquest va sucumbir als seus desitjos i li va comprar un Fiat 500, amb el qual va començar a derrapar i a guanyar quilòmetres. En la seva primera cursa -una pujada a una muntanya de Cava de Tirreni, al Salerno- va acabar en segona posició. El 1954, amb 22 anys, va guanyar la seva primera cursa.
Després va arribar l’aventura a la Fórmula 1. Va aconseguir participar en cinc proves en una modalitat vetada per a les dones fins que va aconseguir posar-se als comandaments d’un Maserati 250F. Aquest mateix vehicle va ser pilotat per llegendes com Juan Manuel Fangio o Stirling Moss. L’argentí va ser un dels seus grans aliats a la pista. “Vostè va massa ràpid, pren molts riscos“, va arribar a dir-li el pentacampió mundial, qui no era precisament un exemple de prudència.
“Amb els més grans mai vaig tenir problemes. Als més petits sí que els fastiguejava que els guanyés“, va dir el 2006 De Filippis en una entrevista al diari britànic The Observer. Després del debut de Mònaco va arribar la seva millor posició en un Gran premi. Va ser al circuit belga de Spa, on va finalitzar desena. Després vindrien dues altres participacions, a Portugal i Monza, proves en les que es va veure obligada a abandonar per problemes mecànics.
El seu currículum es va completar amb el GP de Mònaco de 1959, quan es va unir a Jean Behra, qui li va fabricar un bòlid amb motor Porsche en exclusiva per a ella. El pilot belga va abandonar Ferrari en la prèvia al Gran Premi d’Alemanya. La desgràcia es va acarnissar amb Behra, que va perdre la vida en aquesta prova al sortir el seu cotxe del traçat alemany. Aquest cop del destí va apartar a la coneguda com a ‘Signorina F1’ dels circuits per sempre.
https://www.youtube.com/watch?v=oYhBFCfEDoo
En aquell temps a la Fórmula 1 amb prou feines existien mesures de seguretat: els cascos eren pràcticament de cuir, el material ignífug era una quimera i les rodes suportaven amb prou feines el pes i la velocitat d’aquests automòbils. La mort esperava en cada corba i els pilots n’eren conscients. “Els cotxes són molt més fàcils de conduir que en la meva època. Tenen tot tipus de suport (…). Jo crec que els falta cor“, va arribar a afirmar De Filippis el 2010 en una entrevista al diari Marca.
El relleu
Va haver de passar més d’una dècada perquè la seva compatriota Lella Lombardi prengués el relleu. Va participar en 12 curses entre 1975 i 1976. Va aconseguir el seu millor resultat a Montjuïc (Barcelona) en finalitzar en sisena posició. Es va convertir així en la primera dona en puntuar en la història del Mundial. Després van venir Divina Galica (1976), Desiré Wilson (1980) i Giovanna Amati (1992), l’última dona a ser pilot oficial d’un equip de Fórmula 1.
Lluny d’haver-se normalitzat la situació, les corredores han passat a ocupar un paper secundari com provadores. És el cas de Carmen Jordá, pilot de desenvolupament de l’escuderia Renault, firma que acaba d’adquirir Lotus. La alcoiana ha patit recentment atacs d’altres companys de professió, que han qüestionat la seva capacitat per conduir un monoplaça. Entre ells el danès Marc Sorensen, molest per la seva renovació amb la firma francesa: “Ella era 12 segons més lenta que jo al simulador, però, s’ha quedat amb totes les recompenses“.
Més enllà de la Fórmula 1 cal destacar altres casos com el de Danica Patrick, pilot de Nascar que va aconseguir una victòria en les conegudes com IndyCar Series (a l’abril de 2008, al circuit japonès de Twin Ring Motegi), la categoria de monoplaces més important dels Estats Units. Un altre cas més proper és el de Laia Sanz, coneguda com la reina del desert, que posseeix 13 campionats del mundial de trial i 3 d’enduro (en categoria femenina) que l’han portat a batre el coure amb els millors pilots al Ral·li Dakar, on va aconseguir una meritòria novena plaça en 2005. Totes elles han pres el relleu de Maria de Filippis, pole en la lluita per la igualtat en el món del motor.
Autor: Denís Iglesias / Periódico DIAGONAL
