Tot i que ara mateix sembla que els esports de combat estan segrestats per la gira MayMac, el passat dissabte vam tenir una bona dosi d’UFC a Las Vegas amb combats de màxim nivell i una gran decepció que veurem com acaba afectant a la divisió del bantamweight femení.
Primers combats de la Main Card
La Main Card anava ben plena de bons combats. En primer lloc Rob Font va derrotar a Douglas Silva de Andrade amb una guillotina al segon assalt, mostrant ser un lluitador molt complert i un talent a seguir en els pròxims anys a la categoria del Bantamweight masculí.
A continuació, un encontre interessantíssim entre Jim Miller i l’excampió del pes lleuger, Anthony Pettis. Anthony Pettis va baixar al pes ploma amb el somni de ser campió en dues categories i el seu rendiment es va veure evidentment afectat. Després de patir molt en els talls de pes i dos combats amb més ombres que llums, tornava al seu pes natural en aquest combat contra un os dur de rosegar com és Jim Miller. No només va tornar a vèncer per decisió unànime en un gran combat (Jim Miller també va mostrar la seva voluntat infinita), sinó que va tornar el “Showtime” al que ens tenia acostumats: wheelkicks, turning back elbows, cops de peu espectaculars… creativitat al poder i un espectacle pel qual val la pena pagar una entrada. Només acabat el combat va llançar un missatge a tots els lluitadors “Fight at your real weight”. Tant de bo aquesta fos la tònica a seguir i els esportistes no es juguessin la vida abans de ni tan sols entrar a l’octàgon.
En tercer lloc, i just abans dels plats forts de la nit, vam veure un Blaydes contra Omielanczuk en la categoria dels pesos pesants. Aquest combat era una prova de foc pel jove Blaydes. Davant seu tenia al polonès, que té una quantitat d’experiència tremenda i que és un brawler (dit dels lluitadors que van endavant sense por, que lluiten a tomba oberta i no tenen por de l’intercanvi de cops). Per al gegantí Blaydes, provinent del wrestling, havia de servir d’aprenentatge. Sincerament, tot i guanyar per decisió unànime i veure’s una evolució positiva en el seu físic, va donar la sensació que en Curtis encara necessita molts entrenaments i molt sparring per optar a ser una amenaça per la reialesa de la categoria. La seva presa de decisions va ser realment fluixa i no va dominar en cap moment. Cal recordar que fins fa un any, entrenava tot sol en un gimnàs de fitness… per tant, amb la preparació professional de què gaudeix actualment, hauria de millorar a passos de gegant. Veurem com segueix la seva progressió.
Bantamweight masculí | Rob Font | def | Douglas Silva de Andrade | Submission (Guillotine choke) | 2 | 4:36
Lightweight | Anthony Pettis | def | Jim Miller | Decision (Unanimous) | 3 | 5:00
Heavyweight | Curtis Blaydes | def | Daniel Omielanczuk | TKO (Doctor stoppage) | 2 | 5:00
No deixis mai la feina als jutges. Fabrício Werdum vs Alistar Overeem.
Finalment es va trencar l’empat a una victòria entre Werdum i Overeem. Però d’una manera una mica estranya. Els dos primers rounds van ser molt igualats. Els dos combatents van moure’s amb cura i amb molt respecte. Molt pocs cops de consideració i la sensació que potser el control de l’octàgon i els cops més significatius els havia connectat Alistair Overeem. Arribat el tercer hi va haver l’únic gir d’importància en tot el combat: Fabrício Werdum va trobar el forat per on posar un directe a la cara d’Alistair Overeem, que des d’aquell moment fins al final va estar en mode de supervivència, arribant a la decisió pels pèls. Llavors, és evident que la persona que va estar més a prop de vèncer (de llarg) durant l’encontre havia sigut Werdum. Però el sistema de puntuacions funciona per assalts i els dos primers havien sigut per Overeem segons els jutges. Així que “The Reem” va aixecar el puny com a vencedor, però amb la sensació general que el veritable guanyador havia sigut Werdum. En tot cas, Alistair es va endur la W i probablement podrà tornar a lluitar contra Stipe Miocic pel cinturó. Coses de l’esport i de la importància d’anar guanyant assalts per evitar aquesta mena de sorpreses.
Heavyweight | Alistair Overeem | def | Fabrício Werdum | Decision (Majority) | 3 | 5:00
Un jove arrasa amb la categoria. Yoel Romero vs. Robert Whittaker.
Només veure els dos guerrers sobre la lona, un ja veia que allà dins la cosa aniria grossa. L’aspecte de Whittaker i sobretot de Yoel Romero és el de dos gladiadors d’elit a dalt de tot de la piràmide tròfica del coliseu de Roma. Forts i compactes, van pujar a l’octàgon per oferir-nos vint-i-cinc minuts d’arts marcials mixtes de la millor qualitat. El primer assalt va ser clarament per Romero, que tot i no poder llançar a terra a Whittaker (que va mostrar una increïble defensa del take down durant tot el combat), va dominar en la lluita alçada. Sobretot quan va connectar un front kick que va doblegar endins el genoll d’en Robert. Des d’aquest moment, l’australià es movia incòmodament amb la cama dreta. El segon assalt va estar més igualat, però Romero va seguir portant la iniciativa. Els dos entraven i sortien rapidíssims connectant cops, però a la segona meitat de l’assalt en Yoel va ser capaç de completar alguna abatuda, deixant clar que els dos primers períodes havien sigut per ell. Amb el tercer assalt la cama de Whittaker donava símptomes claríssims d’estar empitjorant, però per sorpresa de tots, Romero no la va castigar més.
En declaracions posteriors, el cubà va dir que ell ho volia fer, però que Whittaker havia sigut molt bo protegint la zona i canviant estances per allunyar les males idees del Soldat de Déu. Durant aquest round d’entremig, en Robert va començar a utilitzar l’arma que probablement li va donar més punts: va començar a utilitzar un front kick precís i difícil de preveure que no va deixar d’importunar a en Romero i del que en va treure petroli. Així que el tercer havia quedat més decantat cap en “Bobby Knuckles”. Entràvem als assalts de campionat amb un 2-1 per Romero. Al quart, el domini de l’australià va ser complet. Va donar la sensació que Yoel estava fos i que aquí és on Whittaker havia de prèmer les dents, superar el dolor i les molèsties que sentia al genoll i intentar finalitzar el cubà. Segons l’equip de Romero, aquest quart assalt el volien donar a en Whittaker per arribar al cinquè i donar el do de pit final i guanyar el combat.
Últim assalt i els dos lluitadors força trinxats: Romero respirant profundament i Whittaker amb molta incomoditat a la cama. A mig assalt, amb un Romero molt més actiu que els dos anteriors, patinada i cos a terra del cubà que Whittaker no triga a aprofitar per aconseguir la posició superior al terra. Des d’allà en Robert castiga Romero fins la campana final. Últim assalt claríssim per Whittaker i victòria pel jove australià que el porta a un enfrontament directe amb Bisping pel títol. El campió no va perdre oportunitat de tirar trash talk sobre els dos lluitadors, sobretot amb un Romero amb el qual fa mesos que es busquen. Però el cubà haurà d’esperar i guanyar-se de nou l’oportunitat d’assaltar el cinturó, perquè un jove australià ha arrasat amb la categoria i va directe cap a destronar l’histriònic anglès del tanc de combustible etern. Recuperat el seu genoll, tindrem un gran combat pel títol dels pesos mitjans.
Middleweight | Robert Whittaker | def | Yoel Romero | Decision (Unanimous) | 5 | 5:00
Sinusitis. Amanda Nunes vs Valentina Shevchenko.
Al món de les arts marcials les lesions són molt comuns. Fins i tot, malalties i estats físics extrems provinents del tall de pes són molt habituals (com va passar amb Nurmagomedov fa escassos mesos). Però en aquest cas, una sinusitis crònica que els metges van decidir que no era especialment severa, va allunyar Amanda Nunes de l’octàgon el mateix matí de l’esdeveniment. Dana White, president de la companyia, treia foc pels queixals i va prometre que Nunes no tornaria a encapçalar un pay per view mai més. Una amenaça que sembla més un àtac de ràbia que una promesa real. Només cal veure com Jon “Bones” Jones tampoc havia de tornar a brillar al capdamunt d’una promoció de la UFC i serà cap de cartell amb DC Cormier del pròxim UFC 214.
També va córrer el rumor que se li trauria el títol a Nunes, però ara que ja s’ha forjat com una estrella emergent, seria tirar-se un tret al peu estripar-li els honors de campiona. En tot cas, ens vam quedar sense veure un combat que tenia pinta de representar la cúspide de l’MMA femení, enfrontant dues lluitadores fortes i completes, femelles alfa d’aquesta nova generació de guerreres capaces de tot dins l’octàgon. Haurem d’esperar i desitjar que la pròxima vegada la lleona no tingui un inoportú atac de mucositat crònica…
