Durant tot l’any, però especialment des de finals de primavera a inicis de tardor, els pobles, viles i ciutats dels Països Catalans viuen les seves festes majors. Un moment de trobada entre les veïnes que, com no podria ser d’altra manera, no deixa l’esport de banda. Al contrari. En molts casos l’esport es converteix en l’eix central i, fins i tot, en l’absolut protagonista d’algunes celebracions.
Més enllà dels esports tradicionals, com poden ser el bàsquet, el futbol o les curses a peu, moltes localitats han sabut ajustar la programació i les tradicions per adoptar modalitats esportives que ara són elements principals de la celebració. Podríem estar d’acord, per exemple, que els castells tenen elements d’esport i una certa estructura professional, però hi ha diades diferents.
És el cas de la que es fa a Llorenç del Penedès. En aquest poble es manté una tradició amb moltes dècades d’història: la vigília del dia de Sant Llorenç són els mateixos veïns els que formen una colla castellera efímera, d’una sola nit, i aixequen castells. El nivell casteller no és notable, però els darrers anys han fet tota la gamma de sis. Es dona la circumstància que aquesta tradició és hereva de l’origen dels castells, quan eren els habitants de cada poble la que ajudava els Xiquets de Valls a fer els seus castells.
El que fins fa poc eren feines s’han convertit en motiu de festa. És el que passa, per exemple, al Pallars Jussà amb els raiers. Aquest sistema de transport fluvial és avui el centre de la Diada dels Raiers de la Pobla de Segur i d’altres localitats de la zona. El trajecte és d’uns sis quilòmetres i, durant tota la navegació, les vores del riu són plenes de gent que anima els raiers. L’arribada a la Pobla de Segur és un esclat de música i de gresca.
Un altre antic ofici que esdevé protagonista amb reminiscències esportives el trobem als concursos d’arrossegament i tir. Criticats per les entitats animalistes, en aquestes competicions, especialment populars al País Valencià, els animals fan gala de la seva potència i competeixen per un premi —per als seus propietaris, és clar. Una cosa semblant podem veure en els concursos d’estirar la corda. El que per a molts és una simple diversió va ser modalitat olímpica entre 1900 i 1920.
Al País Valencià també aprofiten les festes per treure al carrer la pilota valenciana en les diverses modalitats. L’esport per excel·lència forma part del calendari festiu de les poblacions valencianes. Allà on hi ha més tradició s’aprofiten les dates per organitzar campionats semiprofessionals i en d’altres indrets s’opta per fer-hi partides populars, ja sigui al trinquet o bé al carrer. També són dies encertats per a les exhibicions, els tallers i els actes promocionals de tota mena.
La cursa de sacs d’avellana és de les disciplines que, si no ets del Camp de Tarragona, és probable que no te la creguis. Reus, Riudoms i Valls la mantenen en el calendari festiu, per la Fira de Sant Jaume, per la festa major i per Firagost, respectivament, i fins i tot hi ha especialistes que participen en més d’una. Consisteix a carregar un sac d’avellanes de 58 quilos al llarg d’un circuit d’entre 800 metres i un quilòmetre. Una autèntica barrabassada que atreu públic i suscita interès.
La tradició de la cursa de sacs d’avellana de Reus va néixer l’any 1955 en un bar de la ciutat, a partir d’una juguesca que tenia com a trofeu un sac d’avellanes. Sembla que el tracte consistia que Joan Besora, més conegut com el Xola, havia de fer el tomb de ravals amb un sac d’avellanes de 58 quilos a l’esquena si volia endur-se’l. I el Xola va assolir la fita.
Pel que fa a les Illes, els Jocs des Pla de les festes de Sant Joan de Ciutadella (Menorca) són els més coneguts. Tothom els associa —i amb raó— als cavalls alçats fent jaleo, al repic del flabiol, i als grups de jovent —i no tan jovent— alleujant la calor a base de pomades de Gin Xoriguer. Però l’element més popular, el centre de la festa menorquina, són els Jocs des Pla, una sèrie de proves que tenen l’origen en les justes i els torneigs medievals.
Si es vol fugir de les multituds, a les mateixes Balears se celebren les festes a Son Macià. Dins la festa pagesa hi ha curses de motorinos i, sobretot, el campionat mundial d’estràngol, una barreja de petanca i cúrling, propi de la població.
Més enllà dels cavalls, a les Illes, i més concretament a Pollença (Mallorca), hi trobem una de les festivitats amb reminiscències esportives més populars: la pujada del pi del 17 de gener, per Sant Antoni. Els veïns escullen un pi de grans dimensions, de 20 a 24 metres d’alçària, i, després de dinar, un grup de voluntaris el porta fins a la plaça Vella de la vila, on s’ensabona. Seguidament es planta i els joves es disputen l’honor de ser els primers a pujar fins al brancatge, on s’ha col·locat prèviament un gall i una bossa amb confeti.
La llista podria ser molt més llarga: l’aixecament de càntirs a Argentona, les competicions d’esports d’Euskal Herria, el concurs Ser basc no és fàcil a Sallent, el San Fermín de la Canya (Garrotxa), les baixades d’andròmines o l’escalada de caixes de cervesa.
Per festa major, doncs, esport i festa, i tradició i innovació van de la mà i no deixen de sorprendre.
