Jean-Pierre Pérez no és un jugador qualsevol de la Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà. És més aviat un símbol, una baula en la que sempre s’ha identificat l’afició rossellonesa i un dels dos jugadors que, avui en dia, connecten el trist dia a dia de l’altre “més que un club” amb el gran record de la victòria a la final de la Lliga francesa, el 2009. Aquell equip que Jacques Brunel va fer campió mig segle després, desfermant una eufòria evident a tota la Catalunya Nord s’ha anat descomponent progressivament, inclòs un descens traumàtic fins l’actualitat. I avui en dia, a més, les aigües esportives i socials dels usapistes baixen d’un tèrbol evident. Molta mala maror.
Als seus 31 anys Jean-Pierre Pérez ha estat apartat de l’equip per part de la direcció del club, preludi d’una rescissió de contracte que sembla imminent. Ha estat el colofó amb un procés que ha anat esborrant el seu nom de convocatòries i alineacions, amb punts obscurs i coses que no s’expliquen, una successió de fets propera al culebrot. Un mal culebrot que esborrona la trajectòria d’un símbol de la USAP, d’un ídol per a tots els usapistes.
Juntament amb David Marty, Pérez és l’altra gran símbol de jugador del planter que representa els valors de la manera rossellonesa a la que es juga el rugbi. És inoblidable per qualsevol aficionat català al rugbi el seu rostre de sorpresa, emoció i eufòria quan l’àrbitre va xiular el final d’aquella final contra Clermont a l’Stade de France. Una imatge per al record que escenificava la gesta històrica, la consciència hereditària del que suposava tornar a alçar l’escut de Brennus tants anys després. Pérez de genolls a la terra de Saint Dennis, on bregava perquè s’acabés el temps de joc i el somni es fes realitat. Ell era el sots-capità d’aquell equipàs. Avui és quasi un renegat pels actuals gestors de la USAP.
El Cas Pérez
Es pot parlar, ben bé, de Cas Pérez, a qui carinyosament en molts casos se’l coneix com a ‘Pedro’. L’han apartat de l’equip esgrimint de forma tèbia raons esportives, penjant-li ara la llufa per uns defectes que en altres temps van voler ser vistos com a mèrits. El jugador, nascut el 1984 a Perpinyà, no és per a res un fi estilista. És un tercera línia bregador, excessiu, molt físic. Descabellat sempre. Ha anat sempre al contacte sense por, desmesurat fins i tot en ajudes o punts de suport als rucks. Un col·leccionador d’indisciplines que es buidava al camp en suport o socors de qualsevol company. Un acumulador de feina fosca, especialista en el joc subterrani que tant costa apreciar. Sense ell costa molt d’entendre la ferocitat que va fer de la USAP l’equip més temible de l’hexàgon i sense aquesta manera de ser no hauria fet mèrits perquè se l’acusés de perjudicar l’equip quan es desborda. El seu joc de boc gros, sincer en el desgast i d’una agressivitat molt punyent va ser fa set anys objecte de delit de molts dels que ara l’esgrimeixen per situar-lo a l’ocàs d’una trajectòria fidel a l’equip de l’Aimé Giral.
La mala situació esportiva de la USAP, que malda per aguantar les poques possibilitats de play-off d’ascens des d’una sisena posició de la Pro-2 realment decebedora, sembla ser un accelerador de decisions d’una directiva a qui el Cas Pérez sembla haver superat. Fins i tot el president convalescent, Franços Rivière, ha passat per les oficines per mirar d’apagar un foc que ja ha cremat massa teia.
L’afició rossellonesa s’ha organitzat a les xarxes socials per donar suport a aquell a qui consideren “el gran guerrer català” o “el millor representant dels valors ‘sang et or'”. També han sortit en defensa seva alguns excompanys d’equip. L’afició que el va convertir en símbol no l’oblida però sembla que a hores d’ara haver esdevingut un referent no l’ajuda. Pérez ha vist com davallava el seu pes a l’equip i ara hi ha qui el considera una caricatura del que va ser. En aquestes la USAP es disposa a purgar-lo. Quan la USAP i el Barça van signar un conveni, la foto se la van fer els dos capitans, Nicolas Mas i Carles Puyol. A qui més s’assemblaria, però, en el joc al mític defensa barcelonista és a un Jean Pierre Pérez que difícilment tornarà a vestir els colors de l’equip de la seva ànima.
