La prèvia del Sis Nacions: Ressaca de Mundial i tots contra Irlanda

Malgrat que la definició més fidedigne, en rigor històric, diu que el Sis Nacions es basa en què tots els equips van contra Anglaterra, si ens cenyim als darrers temps i fem prèvia del trofeu que arranca aquest cap de setmana podríem versionar la dita i dir que apunta a un “tots contra Irlanda”. La selecció de l’Illa Maragda ve de sumar el títol en les dues últimes edicions i es presenta amb un bloc ferm, una idea de joc contrastada i la direcció del kiwi Joe Schmidt com a seleccionador.

Tot suma avals per la candidatura del Trèvol a un tercer 6 Nacions que els fidels devots irlandesos s’imaginen adornat d’un Grand Slam però el cert és que el panorama es presenta força incert per l’efecte d’un Mundial encara molt recent. Europa encara està atordida de la Copa del Món jugada a la tardor a Anglaterra i és una ressaca d’aquelles especialment dolorosa. Cap del nord a les semifinals era un escenari plausible amb el que cap romàntic del vell continent volia ni pensar. Va passar. I aquest Sis Nacions es presenta com el primer envit d’una volguda reconquesta de l’autoestima perduda.

El calendari:

Reconquesta amb gasosa, podríem dir, ja que l’ovalada europea sembla haver rebut un bany de realitat i s’ha lliurat per complet al denominat “rugbi modern”, molt evasiu i físic, menys sectorialitzat, més polivalent, que abanderen les potències australs. Dels sis seleccionadors n’hi ha dos de francesos i fins a quatre de l’Hemisferi Sud. La fórmula que ja havien demostrat Irlanda, Gal·les i Escòcia ha arribat de forma altisonant a Anglaterra on Eddie Jones, l’australià que va fer que tots ens enamoréssim de Japó a la tardor, pren les regnes de seleccionador. El nord, doncs, confia en arquitectes del sud.

Irlanda, ferocitat sense O’Connell

La selecció de verd és la gran favorita per revalidar el títol tot i que el calendari li fa encarar com a visitants dos camps tradicionalment exigus amb ells, a París i a Twickers. Joe Schmit torna a confiar en un bloc fiable que ha perdut un dels pals de paller, Paul O’Connell. El gegant de Limerick s’ha retirat i el repte per l’equip és que es mantingui el nivell de ferocitat a totes les línies, ja que era un d’aquells jugadors que irradiava caràcter. Rory Best és el nou capità dels irlandesos que tenen una línia darrera d’extrema qualitat i una frontissa directiva molt acreditada. Irlanda, a més, és la que té més assimilat el joc dinàmic al que sembla voler evolucionar el rugbi. Favoritíssima.

Escòcia, a confirmar-se

Un sol equip va sortir reforçat del darrer Mundial d’entre els sis que juguen la competició: Escòcia. Els del Card van merèixer guanyar i estar a punt d’engegar a dida a la finalista Austràlia en un partit de quarts apassionant, que mereix ser recordat més pel gran joc vist que no pas per la polèmica arbitral final. En rugbi no es discuteix sobre el col·legiat. I a Escòcia els sagna el llavi des de l’octubre. L’equip capitanejat per Greg Laidlaw i que té una plantilla jove té davant seu l’oportunitat de rubricar tot el que va apuntar a la Copa del Món i el calendari li ha portat Anglaterra a Murrayfield de bones a primeres. Si aconseguís doblegar l’equip anglès d’entrada, Escòcia entraria en una dinàmica endiabladament ascendent. Vern Cotter, de Nova Zelanda, és l’entrenador en qui més confien al país de les faldilles de requadres.

Gal·les vol seguir sent

El País de Gal·les és un territori que, pràcticament, només se sent nació quan juga l’equip del Drac i la competició que ens ocupa la defineix així. L’equip de Warren Gatland ha demostrat sobradament ser un equip perillós, d’idees fixes i d’un bloc contrastat al que, com en el Mundial, les lesions fereixen de forma sensible. Ni Webb ni sobretot Halfpenny hi són per un Sis Nacions que voldran reconquerir dos anys després. Amb jugadors en plena maduresa, tot sembla indicar que seguirà sent expeditiva i pragmàtica en el joc, confiant en un desgast físic i en les possibilitat que té en els punts de trobada amb el rival. És un equip que sap a què juga i que mereix ser la segona favorita en discòrdia. El partit amb més morbo serà el que jugarà a Twickenham, allà on va desfermar l’eliminació anglesa del seu propi Mundial. A més de cervesa, preparin crispetes per al 12 de març.

Eddie Jones al rescat de Sa Majestat

Anglaterra comença amb la Calcutta Cup un Sis Nacions al que s’aferren intentant oblidar la desfeta de la darrera Copa del Món. Amb un equip notablement canviat, l’equip de Sa Majestat s’encomana a Eddie Jones, exseleccionador japonès que ha assegurat que vol canviar l’estil de joc dels de la Rosa sense renunciar, però, al joc pesat de davantera que sempre ha caracteritzat l’equip. Cada cop més veus reclamen que el timó passi de mans de Farrell a Ford però la primera gran decisió del nou manaire ha estat la de substituir a Chris Robshaw com a capità i nomenar com a substitut a un Dylan Hartley del que ningú dubta de la seva qualitat però que acumula un important currículum d’indisciplines i polèmiques. De la seva maduresa dependrà la paciència que els aficionats, encara plorosos, vulguin tenir amb l’equip.

França confia en l’home-miracle

Si diem que els aficionats anglesos encara els fa mal el Mundial, dels seus rivals francesos podem dir que són col·leccionadors de dolors i decepcions des del 2010. L’equip del Gall encara aquest torneig com una prova que arriba massa aviat per un projecte nou i trencador en la línia dels darrers seleccionadors. Faria bé França de deixar de pensar en el “rugby champagne” que un dia va fer i limitar-se a seguir les pautes de joc que el seu nou seleccionador Guy Novès va saber aplicar a l’Stade Toulosain, convertint-lo en l’equip mític que ha estat durant lustres. França ha canviat del tot la seva carpeta de recursos –sols vuit jugadors segueixen– deixant per als llibres d’història no sols els ja grans Michalak, Dusatoir o Mas sinó també jugadors franquícia dels darrers temps com Camille Lopez o Bastareaud. L’aposta per la joventut de Novès és total i el català Guilhem Guirado, flamant capità, és als 29 anys dels més grans de la nova manada. A l’hexàgon confien en un miracle i tenen bon calendari, tot i el desplaçament al Millenium.

Joventut i Parisse per Itàlia

La selecció italiana és sempre la darrera de les anàlisis i afronta el Sis Nacions amb un bloc amb fins a 10 novetats. És una aposta per la joventut forçada per una línia davantera molt veterana que no va poder passar a quarts a Anglaterra, el darrer gran objectiu que tenien. Itàlia està veient com el nivell mitjà dels seus jugadors va pujant però no ha estat capaç d’enllaçar seqüències de resultats importants a favor. Compta per intentar esquivar la cullera de fusta amb Sergio Parisse que a més d’incombustible passa per ser un d’aquells jugadors capaços d’atraure per si sols l’atenció defensiva del rival, mossegar com pocs a la línia i definir espais de millora en totes les fases del joc. L’ex-entrenador de la USAP Jacques Brunel segueix d’arquitecte, amb una línia pròpia de primar l’alegria, en un punt fins i tot anàrquic, que va afinant peces que han de ser importants d’ara endavant.

Imatges: http://www.rbs6nations.com/

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!