Rafaela Silva: el rostre de totes les lluites

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada. Los nadies: los ningunos, los ninguneados. (…) Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata

No ens arrisquem massa si diem que l’Associació dels Comitès Olímpics Nacionals (ANOC) és un pol oposat als protagonistes d’un dels textos més punyents d’Eduardo Galeano. A tall d’exemple, el premi atorgat aquest 2016 per la “contribució al moviment olímpic” l’han enviat a les mans del xeic de Qatar, que presideix el comitè olímpic del seu país. No cal dir que els premis s’entregaven a Doha, Qatar. El poder sempre fa bona cara al poder.

La 3a edició dels premis de l’ANOC han consolidat l’acte de reconeixement a les estrelles del moviment olímpic. Després de llançar la idea el novembre de 2014, no ha estat fins a aquest 2016, aprofitant l’any olímpic, que la gala ha gaudit de certa projecció internacional. Entre els diversos guardonats brillen els millors atletes de Rio de Janeiro: La tennista Mónica Puig en categoria femenina, que va assolir el primer or de la història de Puerto Rico des del número 34 del rànquing WTA, i el velocista sud-africà Wayde Van Niekerk en la masculina, l’home va destrossar el rècord del món dels 400 metres llisos.

silva_award_anoc

Però hi ha una altra esportista que s’ha endut un reconeixement especial. Concretament, el premi a “l’actuació més inspiradora” dels Jocs d’aquest estiu. Es tracta de Rafaela Silva. El rostre dels Nadies de Galeano, el símbol de totes les lluites.

La campiona de les faveles

“Se ficar o bicho pega; se correr, o bicho morde

La frase promocional contra tota esperança de la lloada pel·lícula Cidade de Deus exposa cruament el carreró sense sortida de les faveles. La policia brasilera va fer unes quantes incursions preolímpiques a la favela del film i en continua fent després del somni olímpic. A Rio de Janeiro hi ha centenars de faveles, però és precisament a Cidade de Deus on va néixer i on va créixer Rafaela Silva. És l’indret on Silva va tornar el mes d’agost dalt d’un camió de bombers per fer la desfilada triomfal davant els veïns del seu barri. Amb la medalla d’or penjada al coll. Un dia de glòria.

image-1

La primera medalla de les faveles va forjar-se a Cidade de Deus. Allà, en un dels indrets més conflictius del Brasil, on la Silva infant tenia estrictament prohibit sortir al carrer a la tarda pels tirotejos i els atracaments constants, el medallista olímpic Flávio Canto va impulsar la creació d’un centre de l’Instituto Reaçao. Canto ja en tenia un altre a la favela més gran de Rio de Janeiro, Rocinha, i funcionava.

El Reaçao, un espai d’entrenament amb tatami, va atraure l’atenció de moltes famílies de Cidade de Deus. Ràpidament va ser l’espai d’esbarjo i d’entrenament de 200 infants del barri. Entre ells, Rafaela Silva, que amb 7 anys va començar a practicar el judo en un espai segur.

Entrenar a la seva favela sota les ordres de Geraldo Bernardes va ser el primer pas de Silva cap a l’èxit. El seu tècnic la va guiar, primer, i animar, després, per continuar creixent més enllà de la seva zona de comfort. Li va regalar el kimono, li va pagar els primers viatges. Va creure en ella. Va passar al programa “Bolsa Pódio”, Silva va començar a participar en competicions nacionals i internacionals, va entrar a la Marina del Brasil i amb 19 anys ja es va proclamar subcampiona dels Jocs Panamericans en categoria -57kg i també subcampiona mundial. Era el 2011.

L’any següent es va classificar per als Jocs Olímpics de Londres i va patir una sonora derrota a la segona ronda: els jutges la van desqualificar per haver fet una acció il·legal. Silva es va desplomar al terra i les càmeres la van caçar plorant desconsoladament.

Contra la gàbia, llibertat

Van dir que un mono havia d’estar a una gàbia i no en uns Jocs Olímpics. Doncs ara el mono ha sortit de la gàbia i ja és campió olímpic

Fotografia: Nacho Doce

Fotografia: Nacho Doce

La roda de premsa de Rafaela Silva després de penjar-se l’or a Rio va ser un clam de dignitat. 4 anys abans, després de la derrota a Londres, Silva va rebre multitud de missatges racistes al seu correu electrònic, al seu mòbil i en fòrums diversos: “deien que era una vergonya per al país i per a la meva família. No entenia res“. Era el primer cop que la judoka vivia patia el racisme dels seus compatriotes i va passar-ho malament: va abandonar l’esport durant uns mesos, va patir una depressió, no sortia de casa, no aixecava cap.

De mica en mica es va refer i va assumir un fort compromís antiracista que l’ha portat a ser la imatge de la campanya “Olimpíades contra el racisme”. S’ha mostrat crítica amb els mitjans de comunicació, els mateixos que els seus veïns van apedregar quan anaven en bus per cobrir un acte dels Jocs Olímpics: “Quan les persones negres sortim a la premsa és que hem comès un atracament. Ara no sortirem per haver assaltat a ningú: hi sortim per haver cobert d’alegria el poble brasiler“.

Una guanyadora sense complexos

Esportivament, va redreçar la seva carrera fins a proclamar-se campiona del món el 2014 a Rio de Janeiro i va mantenir una trajectòria massa inestable fins a sorprendre amb una sòlida actuació als Jocs de Rio. La final contra la lluitadora de Mongòlia Dorjsürengiin Sumiya va aplegar milions de brasilers davant la televisió per celebrar el primer or del país als jocs de casa seva.

2016-929036776-201608081931461346_20160808

Els atacs racistes soferts el 2012 la van fer més forta. Sense complexos de cap mena, Rafaela Silva ha difòs la seva vida en parella a les xarxes socials com ho han fet tantes i tantes estrelles de l’esport mundial. La presència de la Tamara ha estat una constant en el camí cap a Rio i això ha convertit Rafaela Silva en una rara avis: la primera campiona olímpica de la història obertament homosexual. Moltes associacions en defensa dels drets LGTBI l’han convertit en una referent per trastocar amb plena normalitat els temors de molts esportistes d’elit.

Més enllà de premis, el triomf més gran de Rafaela Silva és haver despertat crits d’alegria i abraçades eufòriques entre els veïns de Cidade de Deus. Una celebració massiva i sincera sorgida entre els Nadies que van aclamar com ningú i com mai la victòria d’una dona lluitadora, negra i homosexual. Una victòria convertida en l’acció més potent que es recorda al Brasil contra el masclisme, el racisme i l’homofòbia.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!