Laia Talarn diu adéu al tatami

2 minuts de lectura
Aquest divendres la catalana ha anunciat la retirada de l’alta competició.

L’esportista barcelonina Laia Talarn ha decidit posar punt final a la seva carrera com a judoka d’elit. Nou mesos després de competir per darrera vegada i de deixar enrere les lesions que l’han obligat a passar pel quiròfan en dues ocasions en mig any, Talarn ha anunciat el seu comiat en un comunicat públic a través de les xarxes socials. Sens dubte, Laia Talarn és un dels grans noms del judo català del segle XXI i després de brillar de ben jove va ser una de les millors judokes del món en la seva categoria de 78 quilos durant el cicle olímpic cap a Rio de Janeiro.

Entre 2013 i 2016 la catalana va pujar als podis de la copa del món amb assiduïtat malgrat les dificultats econòmiques associades a participar amb regularitat a proves d’arreu del món. Malgrat estar en posició de classificar-se durant els Jocs en diferents moments del cicle olímpic, el 2016 Talarn va rebre un gerro d’aigua freda en quedar-se fora del torneig de Rio. El nou cicle olímpic cap a Tòquio 2020 ha tingut un munt d’entrebancs i després de reprendre les competicions a principis de 2018 i tornar a sumar medalles internacionals i proclamar-se campiona d’Espanya de nou, les lesions van fer acte de presència la primavera de 2019 i han acabat posant fi al somni olímpic de Laia Talarn.

Laia Talarn, en acció al tatami / Wang Connection
Laia Talarn, en acció al tatami / Wang Connection

A continuació reproduïm el comunicat ple d’agraïments de la catalana, a qui La Fosbury traslladem una abraçada immensa i l’agraïment públic per la confiança dipositada en el projecte periodístic de tot l’altre esport:

S’ha acabat.
Dues operacions en sis mesos em fan prendre una de les decisions més difícils que he hagut d’afrontar. Mai és bon moment per dir adéu, però el 25 de maig de 2019 va ser el darrer dia que vaig pujar a un tatami de competició.
Per estar aquí fa falta tenir foc a dins, donar el 110% de tu mateixa tots els dies i ara mateix no tinc ni la ment ni el cos per fer-ho.
L’ésser humà és inconformista, però miro enrere i em sento orgullosa. D’haver-me buidat per aquest esport, d’haver tingut persones al meu voltant que han confiat en mi més del que ho feia jo i d’haver pogut viure experiències que m’emporto amb mi per sempre.
Vaig somiar en disputar uns Jocs Olímpics, i encara que avui em retiro sense haver-ho aconseguit, vaig fer tot el que estava a les meves mans per assolir-ho. Vam estar molt a prop…
I avui dono les gràcies: A la meva família, per inculcar-me que esforçar-se és innegociable i que a la vida es necessita un Pla B (“Laia, estudia”… beneït Pla B!); als meus amics, per ser l’equilibri en temps de tempesta i que malgrat no compartir les meves decisions sempre les van respectar; als meus companys del Judo BCN – Nucli de Tecnificació Barcelona Nord, per ser partícips dels meus objectius i ajudar-me a anar a buscar-los -Eric Peña, junts vam ser més forts-; a Paco Franco, perquè la teva exigència em va fer més tenaç; a Jose Conde, per ser el suport a l’ombra; i a Jose Morales, per pujar al carro quan més ho necessitava.
A Raquel Barrientos, perquè vas saber tornar-me les ganes de competir i gestionar-me situacions complexes; als meus companys de Madrid, gràcies per acollir-me i donar-me suport al 100% des del principi -Ismael Blázquez i Adrián Nieto, la vostra vitalitat ha sigut una alenada d’aire fresc; i a Alfonso de Diego, perquè sense tu hauria sigut impossible.
S’acaba una etapa i sóc feliç per tot el que he aconseguit, però sobretot per tenir milions de coses emocionants en què focalitzar tota la meva energia a partir d’ara.
Fins aviat!