El referent més important de l’olimpisme de Mongòlia torna a la presó per matar un altre esportista d’elit mongol.
Mongòlia és un país de vasta extensió on hi viuen uns tres milions i mig de persones, sovint allunyades de l’imaginari d’esport competitiu occidental estès pràcticament arreu en ple segle XXI. A Mongòlia l’esport tradicional és ben viu gràcies a festivals com el Naadam, un esdeveniment que remet a tot allò que el país ha construït històricament al voltant de la pràctica esportiva. El tir amb arc, els cavalls i especialment els esports de contacte són els que han marcat la idiosincràsia esportiva d’un país que als Jocs Olímpics suma fins ara 30 medalles en quatre disciplines diferents: la lluita, el judo, la boxa i el tir amb arc. Tenint en compte que el sumo no és olímpic, cap sorpresa aquí.
El primer or, per partida doble
Amb presència als Jocs des de 1964, va ser a Pequín 2008 quan el país va viure més pendent dels Jocs, per proximitat geogràfica, sí, però per l’al·licient de veure a un dels seus esportistes al capdamunt del podi. L’escollit era el púgil Enkhbatyn Badar-Uugan, que després de ser finalista al campionat del món amateur de 2007 era considerat com a màxim favorit a l’or pels entesos en la matèria i per mitjans esportius generalistes com Sports Illustrated, en les seves prediccions habituals. Badar-Uugan va complir els pronòstics i es va endur el títol olímpic després de guanyar tots els seus combats amb claredat, inclosa la final davant el cubà Yankiel León del 24 d’agost.
Deu dies abans, però, Mongòlia ja tenia el seu anhelat primer campió olímpic. La medalla d’or va arribar en judo, al torneig de -100 kg, amb un immens Naidan Tüvshinbayar. El judoka mongol partia entre els candidats a medalla, com a antic campió asiàtic i medallista de bronze al mundial de 2017 en una categoria superior, però els pronòstics no l’acompanyaven després d’haver quedat enquadrat a primera ronda davant el japonès Keiji Suzuki, campió olímpic a Atenes en +100 kg i campió del món el 2005 ja en -100 kg. El combat, però, va ser favorable a Tüvshinbayar, que després es va desfer del medallista europeu Benny Behrla i a quarts de final va ser capaç de superar un altre dels favorits, el subcampió d’Atenes 2004 Jang Sung-Ho.
L’eufòria d’un país sencer
Naidan Tüvshinbayar va guanyar tots els combats i a la final el representant de Kazakhstan, Zhitkeyev, una de les seves particulars bèsties negres, tal com havia demostrat al campionat asiàtic d’aquell mateix any. El 14 d’agost, però, va ser un dia de glòria per a Mongòlia. Immediatament es va desfermar l’eufòria arreu del país, especialment a la seva capital, on milers de persones van sortir a peu i en cotxe pels carrers de la ciutat per fer sonar clàxons, desplegar banderes, enfilar-se dalt dels vehicles i generar un caos d’alegria regat pel vodka.
Hi havia qui davant dels mitjans citava l’honor de Gengis Khan i d’altres que recordaven que tot just dos mesos abans, als mateixos carrers, estaven tirant pedres contra la policia en les protestes multitudinàries després els resultats electorals. Hi havia hagut centenars de persones ferides, cinc morts i la declaració de l’estat d’emergència com a “solució” ràpida, però tot semblava cosa d’un altre temps aquella nit del 14 d’agost. De fet, encara ara corre la teoria que sense la victòria de Tüvshinbayar hauria esclatat una guerra civil a Mongòlia.
Quatre anys més tard, i convertit en insígnia de l’esport mongol, en Naidan va sumar una nova medalla olímpica, en aquest cas de plata, a Londres 2012. En una carrera d’èxits prou dilatada, aquest judoka va sumar dos medalles mundialistes i una victòria de mèrit al Grand Slam de París abans de retirar-se. El seu llegat i la seva ascendència sobre l’esport del país van ser motius suficients per què l’agost de 2020 es convertís en el nou president del Comitè Olímpic Nacional de Mongòlia, amb l’objectiu de preparar el millor equip possible per als ajornats Jocs de Tòquio (celebrats el 2021) i els també propers Jocs d’hivern de Pequín de 2022 i d’estiu de París de 2024.
L’agressió mortal
Naidan Tüvshinbayar, però, no va durar ni un any al capdavant de la institució olímpica. El 2 d’abril de 2021 va atacar el seu amic i judoka d’elit internacional Erdenebileg Enkhbat amb un objecte pesant, sense un motiu aparent clar més enllà de l’alcohol ingerit aquella nit, i va ser empresonat durant vint dies després que Enkhbat fos hospitalitzat amb lesions cerebrals. Després d’aquell incident Tüvshinbayar va haver d’abandonar la presidència del Comitè Olímpic de Mongòlia, que ha trigat pràcticament un any en trobar-li un substitut definitiu. L’escàndol va ser majúscul, atès que el primer campió olímpic de Mongòlia no només era una cara coneguda de l’esport, sinó que havia fet campanya activa en política per al president Battulga (un antic campió del món de Sambo).
Després de ser atacat i hospitalitzat, Enkhbat va haver de ser operat del cervell a Corea del Sud, però després de tornar a Mongòlia, va morir finalment el 24 de desembre de 2021 per les lesions causades pel seu amic. D’aquesta manera, el procés judicial que havia previst condemnar el campió olímpic a un màxim de 12 anys de presó per l’agressió, es va refer per sumar-li la pena per assassinat. El passat mes de juny finalment es va fer públic el veredicte, que l’ha condemnat a 16 anys de presó.
El judo, preparat per brillar
La medalla d’or de Tüvshinbayar va ser determinant per què la pràctica del judo creixés de forma imponent a Mongòlia. Ja era un esport popular, però arran del seu èxit el nombre de judokes es va disparar i els resultats ho han anat constatant en les darreres grans cites internacionals. Als Jocs de Tòquio tres de les quatre medalles del país asiàtic van ser en judo, inclosa la plata de l’iranià Saeid Mollaei, “fitxat” als despatxos després de negar-se a fer boicot davant Israel a les grans competicions internacionals. El circuit burocràtic en aquest cas va ser senzill: Battulga, president del país, també era el president de la Federació de Judo, convertit en l’esport nacional per activa i passiva.
Poques setmanes després de fer-se pública la sentència de 16 anys de presó a Tüvshinbayar, Mongòlia ha demostrat que l’avanç en el judo és imparable més enllà del seu escàndol més sonat. A finals de juny la capital d’Ulan Bator va acollir el primer Grand Slam que puntua per al rànquing olímpic de París 2024. Els mongols combatien a casa i van exhibir-se amb onze medalles, només superats pels judokes russos sense bandera i els japonesos. Catorze anys després de l’or que ho va canviar tot, el judo està preparat per viure els seus millors anys a Mongòlia mentre el seu campió olímpic és un assassí convicte.
