Si bé Jessica Long i Sarah Storey són dos noms prou coneguts per a qualsevol persona que hagi seguit els Jocs Paralímpics, el cert és que d’entrada costen d’ubicar per a la majoria d’aficionats a l’esport, que per contra són capaços de citar sense problemes el nom d’un jugador suplent la NBA, d’un ciclista que exerceixi de gregari o d’una tennista que no formi part del Top 20 mundial. Sigui com sigui, Long i Storey són dos noms punters de l’esport paralímpic perquè fa molts anys que guanyen grans competicions i tenen una trajectòria (vital i esportiva) que val la pena destacar després del seu pas per Tòquio 2020.
Al Japó Storey ha aconseguit dues medalles d’or i Long ha sumat tres ors, dues plates i un bronze. Hi ha hagut esportistes amb millor palmarès, com els nedadors de l’Europa de l’Est Maksym Krypak o Ihar Boki, però és el pes de la trajectòria i la longevitat a l’elit el que les converteix en referents actuals i de generacions precedents.
Sarah Storey: la millor esportista britànica de la història dels Jocs
Nascuda el 1977, Storey va ser una “nena prodigi” de la natació paralímpica amb cinc títols aconseguits entre Barcelona 1992 i Atlanta 1996. Storey va tenir un problema en el moment del part amb el cordó umbilical i va néixer amb una mà esquerra no funcional que ja no es desenvoluparia amb normalitat. La seva història d’èxit esportiu també és alhora una vivència de superació, no només per la discapacitat física permanent, sinó també per ser una via d’escapament contra l’assetjament escolar patit per part de companys a la seva escola i pels trastorns alimentaris que va patir durant aquell període.
Tot plegat va començar a Barcelona 1992 quan tenia només catorze anys i va endur-se dos ors, tres plates i un bronze de la capital catalana. El seu retorn a la rutina va ser dur, perquè va ser llavors quan una de les seves amigues va optar per començar a criticar-la i fer-li el buit amb altres companyes fins al punt de patir els citats problemes de salut i viure una època molt fosca en plena adolescència. Els titulars a Atlanta 1996 parlaven de la “nedadora rècord” o del “prodigi a l’aigua”, però encara haurien de passar un parell de dècades per què Storey fes públic l’infern que va viure entre els èxits de 1992 i de 1996 i que van tenir continuïtat més endavant en detectar-li la síndrome de fatiga crònica.
Storey tenia 10 anys quan va començar a nedar i ben aviat va mostrar un talent enorme per a la pràctica esportiva que l’ha acabat convertint en l’esportista britànica més llorejada de la història als Jocs (paralímpics o olímpics) amb un total de 28 medalles: disset ors, vuit plates i tres bronzes. La majoria dels ors, un total de 12, han arribat en el ciclisme, la disciplina que va començar a preparar després d’Atenes 2004 i que ja des de Pequín 2008 li ha reportat èxit rere èxit amb un resultat perfecte: cada prova que disputa des d’aquell moment l’acaba com a primera classificada.
Fa uns dies, el 2 de setembre, va superar la marca històrica de Mike Kenny (16 ors) després de triomfar a la prova en ruta de ciclisme en la categoria C4-C5. Ho va fer després de trencar la cursa al costat de la seva compatriota Crystal Lane-Wright en els quilòmetres finals i de fer valer la seva resistència i velocitat en la resolució de la competició. Per a Storey, l’èxit més gran de la darrera dècada no és ser capaç de continuar guanyant amb 43 anys, sinó d’haver-ho fet després de ser mare (els seus fills tenen 8 i 3 anys), una realitat que havia assumit de forma preventiva que l’allunyaria definitivament de l’alta competició.
Jessica Long: una història d’anunci
Qui de moment no s’ha mogut de la piscina és Jessica Long, nascuda com a Tatiana Olegovna un dia tan especial com un 29 de febrer de 1992 a la ciutat remota de Bratsk, a la Sibèria russa. Els seus pares eren adolescents i la seva mare la va deixar en un centre d’acollida. Allà hi va viure fins que tenia un any i un mes, quan va ser adoptada per una família estatunidenca que es va fer càrrec d’ella i del seu germà. En el cas de Jessica Long, coneixedors que patia una malaltia anomenada hemimèlia fibular, van haver-li d’amputar les cames quan tenia un any i mig.
Long va aprendre a caminar amb pròtesis a les cames i va provar un munt d’esports (des d’escalada fins a patinatge sobre gel) abans de començar a fer natació de forma competitiva l’any 2002. El seu talent era tan bèstia que amb només dotze anys va entrar a l’equip paralímpic i va debutar als Jocs d’Atenes de 2004 per la porta gran, amb una triple medalla d’or. Des d’aquell moment Jessica Long s’ha convertit en una persona àmpliament reconeguda als EUA i el seu nom probablement és el més conegut del país entre tots els paralímpics. Entre Atenes 2004 i Tòquio 2020 la nedadora ha pujat al podi dels Jocs en 29 ocasions, amb setze ors, vuit plates i cinc bronzes. En el seu cas, a més, ningú dubta que el palmarès encara té molt camp per córrer atès que encara li queden uns mesos per celebrar el seu 30è aniversari.
Trischa Zorn encara queda lluny, però a París 2024 no ens hauria d’estranyar que Long entrés ja al Top 3 històric d’esportistes amb més medalles de la història als Jocs. De moment, n’és una de les seves grans icones (potser al costat de Beatrice Vio) i tothom n’és conscient. Una de les empreses que patrocinen els Jocs, Toyota, va sorprendre fa uns mesos amb un anunci preciós basat en la seva història. Es va estrenar a la mitja part de la Super Bowl i és probable que si heu seguit els Jocs aquest estiu l’hagueu vist en més d’una ocasió, atès que era un dels esquers promocionals de Tòquio 2020.
https://www.youtube.com/watch?v=fqWG5_7nwyk
