Havien de significar per a Tarragona el que els Jocs Olímpics van ser per a Barcelona. D’aquesta manera parlava l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros sobre el projecte estrella del govern socialista de la ciutat (govern que actualment inclou també el PP i Unió): els Jocs del Mediterrani de Tarragona 2017.
Últimament se n’ha parlat força d’aquests Jocs però sempre per a notícies relacionades amb la demora en la construcció de les seves instal·lacions i l’amenaça del seu ajornament. Un ajornament finalment confirmat fins el 2018 després que l’Estat espanyol no hagi aportat fins ara el finançament promès per acabar les obres.
Però més enllà de tota aquesta polèmica, què són els Jocs del Mediterrani?
A banda dels tarragonins i tarragonines que en gaudiran o en patiran les conseqüències, qui en parla d’aquest esdeveniment? Els aficionats a l’esport sabrien explicar ben bé què són? De fet, Tarragona va presentar la seva candidatura amb la promesa d’elevar els Jocs del Mediterrani a una cita esportiva de primera categoria. I és que tot i ser uns grans desconeguts, els que se celebraran el 2018 a Tarragona (si no hi ha més novetats) seran ja els XVIII Jocs del Mediterrani.
Uns Jocs que van néixer fa més de mig segle per l’impuls de Muhammed Taher Pasha, president del Comitè Olímpic Egipci i membre del Comitè Olímpic Internacional. Pasha va tenir la idea de crear unes olimpíades regionals entre els països de la ribera mediterrània. Així, la ciutat egípcia d’Alexandria va acollir la primera edició el 1951. Des de llavors, els Jocs s’han celebrat gairebé sempre cada quatre anys. I Barcelona va ser-ne la ciutat organitzadora en la segona edició, el 1955.
Els països participants formen part de tres continents diferents: Àfrica, Àsia i Europa. D’aquí que la bandera dels Jocs del Mediterrani estigui composta per tres anelles olímpiques entrellaçades. Actualment són 25 els països que hi participen. 5 països africans (Algèria, Líbia, Egipte, Marroc i Tunísia), 2 d’asiàtics (Líban i Síria) i 18 d’europeus (Albània, Andorra, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Espanya, França, Grècia, Itàlia, Kosovo, Malta, Mònaco, Montenegro, Macedònia, San Marino, Sèrbia, Turquia i Xipre). Les disciplines esportives són més o menys les mateixes que en uns Jocs Olímpics tot i que sobresurten alguns esports distintius com ara l’esquí nàutic, la petanca o bé el bàsquet 3×3.
Una cita de primer nivell?
A simple vista, la idea sembla bona però els Jocs del Mediterrani passen cada quatre anys inadvertits pel gran públic. Aquest és el seu principal problema. En un calendari esportiu carregat d’esdeveniments de primer nivell, aquesta cita queda relegada a un segon o tercer ordre. La falta de grans noms entre els esportistes participants els fa perdre atractiu mediàtic i competitiu.
La gran majoria dels atletes que hi prenen part solen ser esportistes menys coneguts pel gran públic o bé joves promeses en fase de creixement. Fins i tot, alguns dels països de més renom deixen d’enviar-hi la seva selecció en alguns esports d’equip. Així s’explica, per exemple, que la campiona del torneig de tennis femení fos una jugadora turca que té en la posició 108 el seu millor rànquing ATP o bé que Egipte i no cap potència europea s’endugués la medalla d’handbol masculí.
Ara mateix, la prioritat de Tarragona és comprovar que realment es podran fer els Jocs i els focus, evidentment, estan centrats en fer el seguiment d’aquesta incògnita. Quan se celebrin serà una bona ocasió per avaluar l’impacte esportiu d’un esdeveniment pompós però alhora anònim.
