Els Jocs des de dins: la meva experiència com a voluntària Maria Comabella detalla les sensacions viscudes a Tarragona 2018

El passat diumenge va acabar la meva tasca com a voluntària dels Jocs del Mediterrani.

Sóc de Tarragona, la ciutat que m’ha vist néixer i créixer, pel que he viscut com a propi aquest esdeveniment. M’hi vaig inscriure el 2015, amb 16 anys, perquè m’apassionava l’esport i no concebia la idea de no participar en una competició així i a casa.

Amb aquest article no pretenc parlar de política, ni defensar uns o altres, simplement vull explicar com he viscut la que ha estat una de les millors experiències de la meva vida.

FOTO OFICIAL

La prèvia

Quan et donaves d’alta, podies posar les teves preferències en relació als esports, seus, tasques i càrrec. Com a futura estudiant de periodisme vaig escollir l’àrea de premsa i comunicació a gimnàstica i waterpolo, ja que són les disciplines que més m’interessen.

Tothom estava obligat a fer una formació bàsica prèvia, en la qual s’explicava el funcionament dels Jocs, les seus, les tasques disponibles, etc. A més, hi havia una sèrie de cursos o formacions opcionals, com converses grupals d’anglès i primers auxilis. Al llarg d’aquests anys els voluntaris ens hem anat introduint en aquest món a través de competicions i esdeveniments de tot tipus, que ens han preparat per la gran cita. L’organització ens ha proporcionat uniformes per a tot el voluntariat, molt complets i adaptats segons les necessitats de cada persona.

Veure com la ciutat anava canviant de mica en mica, com es transformava la pista d’atletisme on he passat tant de temps o com s’omplien els carrers de banderoles del Tàrracus promocionant els Jocs ha sigut quelcom bonic i sobretot esperançador, per veure com per fi tindrem unes instal·lacions esportives de qualitat i a l’alçada del que la ciutat mereix.

TARRACUS

Els Jocs

He estat els quatre dies de competició de gimnàstica artística a Reus, els dos primers de waterpolo a l’Anella Mediterrània i els dos de rítmica, fent entre 7 i 15 hores per jornada. Ha vingut gent de Santander, Eibar, Valladolid, Alacant, Saragossa, Barcelona, Rubí, Lleida, Londres i mil indrets més a fer de voluntària.

La relació entre organització, públic i esportistes ha estat molt bona. Els entrenadors m’han regalat pins d’arreu del món i fins i tot els pares d’una gimnasta em van portar coca de Sant Joan. A més, he conegut voluntàries que han participat a Jocs Olímpics, periodistes que feien el seu primer directe o d’altres experimentades com Maria Guixà i Paloma del Río, fotògrafs, famílies d’esportistes… He sigut la noia de les fotocòpies, cambrera, traductora, periodista, fotògrafa, massatgista i repartidora, i també he fet una masterclass de 5 minuts de les coses bàsiques de la gimnàstica i he ensenyat quatre paraules de castellà a periodistes estrangers.

FOTO PALOMA DEL RIO

L’ambient dins i fora del pavelló era espectacular, es respirava un aire d’il·lusió, nervis, somnis, admiració i companyonia brutal. Els voluntaris ens hem organitzat per portar-nos en cotxe i així poder dormir una mica més, hem compartit aigua i menjar, ens hem repartit la feina i hem improvisat berenars a la sala de premsa, l’únic lloc on hi havia aire condicionat. Hem sigut com una gran família, on tothom treballava perquè el projecte sortís bé, i de qui he après molt.

La crítica

El cert és que el nostre uniforme blau era una mica cridaner, i si li sumaves una motxilla enorme i una acreditació penjada al coll, diguem que no passaves gaire desapercebut pel carrer. Inclús, sovint la gent s’aturava per saber com anaven els Jocs, quina era la meva opinió o en quines seus estava. Tot i això, n’hi havia alguns que desitjaven sentir que la competició era un fracàs i només buscaven el morbo.

Com a aspectes a millorar de l’organització, només en destacaria dos: el menjar i el transport. Pel que fa al primer, els dies on fèiem jornada sencera l’organització ens donava pícnic, però no hi havia opcions per a les persones vegetarianes, com jo, o amb intoleràncies i al·lèrgies. Per tant, t’havies d’emportar obligatòriament el menjar de casa. El transport ha sigut una mica caòtic, els autobusos no sempre cobrien els horaris sencers de les competicions, només les flotes urbanes eren gratuïtes i hi havia molt poca informació disponible, tant pel públic com pels voluntaris.

Per sort, tinc una família meravellosa que m’ha preparat menjar per no haver de subsistir a base d’entrepans i magdalenes industrials, m’ha rentat la roba per tenir-la neta cada dia, m’ha portat a les set del matí i m’ha vingut a buscar a les onze de la nit amb el sopar calent i el dinar preparat per l’endemà. No podem oblidar que les famílies tenen un paper clau en la carrera dels esportistes, i també en la de totes les persones implicades en l’organització de qualsevol esdeveniment.

En definitiva, els Jocs m’han donat vida. He adquirit més experiència en aquests vuit dies que en dos anys de carrera. He recuperat les ganes de seguir amb el periodisme, d’acabar els estudis i començar-ne d’altres, de submergir-me encara més en el món de l’esport, i sobretot, d’aprendre.

ACREDITACIO

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU