Laura Puigdueta: “Érem al no-res i ara sóm campiones d’Europa”

5 minuts de lectura
Laura Puigdueta (Caldes de Montbui, 1995) és la capitana de l’H.C. Palau, va arribar-hi quan el club militava a Segona Catalana i ara és doble campiona d’Europa. Compagina la seva feina d’optometrista amb l’hoquei patins com totes les seves companyes, que també treballen o estudien. La vallesana atén La Fosbury desrpés de la victòria contra el CH Cerdanyola en quarts de final de la Copa de la Reina, només quatre dies després de revalidar la condició de campió continental del Palau.

Tu comences jugant al Caldes i després marxes al Palau.

Sí, a Caldes érem quatre o cinc nenes d’onze o dotze anys i al Palau també hi havia un grup de nenes de la mateixa edat. A Caldes les noies més grans van marxar i aleshores les petites vam marxar a jugar al Palau amb l’altre grup de nenes de la nostra edat i vam formar un equip.

Explica això que vau començar a jugar en categoria sènior sent molt joves…

Amb dotze o tretze anys ja jugàvem contra equips sèniors, vam començar a Segona Catalana i amb setze anys ja pugem a l’OK Lliga. Ara hi ha molt més hoquei femení, abans o jugaves a la categoria sots 16 o a sènior.

Laura Puigdueta: “Amb dotze o tretze anys ja jugàvem contra equips sèniors, vam començar a Segona Catalana i amb setze anys ja pugem a l’OK Lliga”

En deu anys l’hoquei femení ha canviat molt.

Sí, hi ha molts més equips, més nenes, més categories… cada cop surten categories noves i això és molt bo. A poc a poc no només ha passat amb l’hoquei, també ha passat amb altres esports, la societat ha fet un canvi i ha començat a veure que les nenes també poden fer esport de manera igual de vàlida que els nois.

Vosaltres ja sou un referent per a les més petites.

És molt important que en siguem conscients i que en fem un bon ús. És molt bonic veure com el club creix a poc a poc i es formen molts equips tant masculins com femenins. És una eina molt potent i hem d’aprofitar-la.

La localitat de Palau-solità i Plegamans, al Vallès Occidental, té menys de 15.000 habitants, però compta amb un equip doble campió d’Europa

Què significa per una jugadora formada a la casa guanyar dues copes d’Europa?

Té molt valor el que hem fet i t’omple d’orgull dir “nosaltres érem al no-res i hem anat creixent fins a ser campiones d’Europa”, ja no només el nostre equip sinó el club en general. Això vol dir que tant les jugadores que ja hi érem, les que han arribat després i tota la gent que ha anat passant pel Palau sempre ha fet una bona feina i tots n’hem acabat traient coses positives. El club sempre ha estat obert a millorar i és un orgull molt gran perquè és fer créixer un equip i un poble.

És un orgull per a tothom, pel club i per Palau-solità i Plegamans. No tenim el pressupost més alt, moltes jugadores venen de la base i des del poble sempre ens ajuden, sempre ens segueixen i hi ha molta gent i molta feina al darrere que no es veu i un cop aconseguim ser dos cops campiones d’Europa és un orgull, senyal que s’estan fent bé les coses i que hem de seguir com fins ara.

Laura Puigdueta: “s’estan fent bé les coses, hem de seguir com fins ara”

Ús esperàveu tot aquest creixement?

No t’ho esperes mai, teníem un bon equip, es feia una bona feina i vas creixent. Cada cop veus que tens més possibilitats i si les coses es fan ben fetes tens l’oportunitat de fitxar jugadores molt bones.

No compteu amb un dels pressupostos més alts, les jugadores compagineu l’hoquei amb feina o estudis i, així i tot, fa dos anys que guanyeu la Copa d’Europa. Quin és el secret?

Hi ha unes quantes coses que s’han de valorar. El grup humà és molt bo, el club ens cuida molt i si et pot donar alguna cosa més sempre t’ho dóna i que tenim la sort de poder jugar totes les competicions sense fer gaires quilòmetres. Això fa que tinguem ganes de seguir i que les coses funcionin.

Les jugadores del Palau no cobren i han de compaginar l’hoquei patins amb la feina o els estudis

Com portes això de compaginar feina i hoquei patins?

Tinc la sort que a la feina m’ajuden a compaginar-ho, però la veritat és que és complicat. Has d’estar bé als dos llocs i a vegades és complicat.

La política de fitxatges del Palau és incorporar jugadores molt joves, moltes en edat de formació encara. Com és compartir vestidor amb jugadores tan joves?

Les més joves s’adapten a les grans i nosaltres també a elles i sempre acabem encaixant bé. Ho posen molt fàcil, les més grans no tenim mai una posició imperativa i sempre hi ha bon rotllo. És molt important que tothom se senti a la mateixa alçada perquè en un equip tothom és igual d’important i ningú és imprescindible.

Laura Puigdueta: “És molt important que tothom se senti a la mateixa alçada perquè en un equip tothom és igual d’important i ningú és imprescindible”

Com vau viure la semifinal contra el Benfica?

La semifinal contra el Benfica era un partit molt difícil perquè era el primer de la Final Four i contra elles no havíem jugat mai. Una cosa és haver estudiat molt el rival, però quan te’ls trobes a pista és diferent i hi havia molts nervis. Es van saber gestionar bé, fins i tot quan es va avançar el Benfica, sabíem com jugaven, que els hi agrada sortir al contraatac i vam saber controlar-ho bastant i amb cap fred i moltes ganes ho vam saber tirar endavant.

I la final contra l’amfitrió, el Gijón?

El Gijón és molt bon equip i sabíem que seria molt difícil. Els nervis no eren els mateixos que a la semifinal però les ganes sí que hi eren. Teníem clar quin era el tipus de partit que havíem de fer i ens va sortir molt bé, així com a la semifinal vam tirar més de cap fred a la final vam saber com jugar i va sortir tal com pensàvem.

“No hay dos sin tres”, diuen…

L’únic que volem és fer sempre un bon paper i jugar còmodes. Que acabi un partit i puguem dir que hem tret la nostra millor versió, a partir d’aquí si ho aconseguim i les coses surten bé doncs òbviament sempre en volem més, però els altres equips també i la veritat que és molt difícil… per tant, l’únic que et puc dir és que ho intentarem.

I en un tancar i obrir d’ulls us trobeu a Lleida jugant la Copa de la Reina contra el CH Cerdanyola…

El del Cerdanyola era un partit molt difícil perquè no sabíem ni on érem. Acabem de guanyar una Champions, vam arribar diumenge a casa i dilluns i dimarts vam entrenar i fins dimecres totes o vam anar a treballar o a estudiar i de cop ens trobem dijous al matí jugant uns quarts de final de Copa de la Reina. Ens havíem de mentalitzar, jugant millor o pitjor ho hem tirat endavant, que no era fàcil perquè estàvem molt cansades. El més important és que hem guanyat i a veure dissabte com va.

I encara queda força temporada…

El més important és arribar a final de temporada amb opcions a tot i jugar el màxim nombre de partits possible. Ara ens queda acabar la Copa de la Reina i el play-off de lliga per intentar guanyar-la. Amb la selecció hi ha Mundial a Argentina a l’octubre, però encara han de fer la preselecció.

Fotografies cedides per Laura Puigdueta

Quin és l’estat de salut del català a l’esport?

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!