“Vull guanyar una medalla als Jocs Paralímpics de 2024” Parlem amb Montse Alcoba, subcampiona d’Europa d’halterofília paralímpica

La Montse Alcoba transmet una força vital encomanadissa. Ens trobem a les instal·lacions del CN Sabadell, on s’entrena després d’acabar la jornada laboral de mestra mentre els seus fills fan activitats extraescolars. Ràpidament contagia la passió pel que fa a la seva manera de comunicar. Sens dubte, d’aquelles persones amb qui val la pena topar-se. Diu que no fa res d’extraordinari, però la seva història és excepcional. Quan porta cinc minuts xerrant l’informo que l’entrevista ja ha començat.
Fotografies d’Hiroki Nishioka / World Para Powerlifting

Dius que vas al·lucinar quan vas veure que estaves nominada als Premis Fosbury 2018, però és que t’has proclamat subcampiona d’Europa! És una fita enorme, especialment si ens fixem en el teu ritme de vida frenètic…

Sempre dic que no faig res d’especial, res que no faci una altra mare treballadora, però quan tens un moment per aturar-te i reflexionar et dius: «discapacitat, feina, nens, la casa, un marit amb discapacitat, pares amb discapacitat i… arribo a tot! Potser sí que val la pena tot el que faig!».

Et deixes l’esport!

Amb l’halterofília ara tinc un objectiu nítid: pujar al podi d’uns Jocs. Amb el bronze, si fa falta. I l’objectiu no és a Tòquio 2020, perquè seria molt agosarat plantejar-s’ho amb el meu ritme de vida actual: hauria de renunciar a coses que ni vull ni puc deixar de banda. Si vaig al ritme que vaig, podria anar als Jocs del Japó, però haig de ser realista i assumir que probablement allà no obtindré un gran resultat esportiu.

Després de la plata europea, seria lògic pensar que podries lluitar pel podi als Jocs. Què ha canviat lluny de l’halterofília que et faci ser més prudent quan penses en el proper any i mig?

Ara tinc una variable que el mes de maig, quan vaig proclamar-me subcampiona d’Europa, no tenia. La Generalitat ha decidit convocar unes oposicions a mestre i jo sóc mestra interina. Si he de mirar el meu futur a mig termini, m’interessa estudiar-les i aprovar-les. Qui sap si quan arribin els Jocs de París 2024 em podré permetre fer una reducció de jornada per entrenar i afrontar els Jocs amb plenes garanties i amb un objectiu real que és tornar amb una medalla penjada del coll. Si no tinc les oposicions, no puc demanar una reducció de jornada. I si haig de valorar entre una medalla i el menjar dels meus fills, no hi ha tria possible. Sempre són la prioritat. Per això vaig deixar l’esport d’alt nivell durant set anys, per tenir fills quan tenia l’edat idònia per tenir-los. Hi ha qui decideix aparcar la seva vida professional i després esportivament mai arriba a assolir els seus objectius. Jo he decidit perseguir objectius més petits, més assequibles i trigar més per aconseguir-los.

Quan arribin els Jocs de París de 2024 ja superaràs els 40 anys. No et preocupa?
L’avantatge que té el para powerlifting és que la força es manté bé. Conec gent que està competint actualment amb 45 anys a un nivell top. Si cuides la força, no la perds. Costa més arribar al teu màxim, però és factible fer-ho. Per contra, una maternitat als 45 anys pot tenir moltes més complicacions. Aparco objectius, però no els oblido. Els tinc molt clars i vaig avançant de mica en mica i sembla que els resultats van arribant.

Quan tenies quinze anys vas patir un accident i et van haver d’amputar la cama esquerra. La passió per l’esport, però, la vas preservar plenament…
Abans de l’accident ja practicava esport. Feia voleibol des dels onze anys i m’encantava. Després de l’accident no tenia cap equip on practicar-lo i havia de buscar-me una alternativa. Una opció era la natació, que per motius físics no és el meu fort. Sóc una persona pesada, que si em veus penses que peso 50 kg però en realitat supero els 70. Sóc de constitució robusta i per la natació això no va bé.

La vas descartar perquè no tenies bones perspectives competitives?
Sí, em plantejava la decisió en termes competitius. Ja quan tenia onze anys veia per televisió els Jocs Olímpics, que estan a l’abast de molt poca gent, i volia ser-hi. Sóc ambiciosa, però sempre ha sigut el meu somni.

Descartada la natació, què vas fer?
Vaig optar pel bàsquet en cadira de rodes, que és el que es feia aquí a Sabadell. Vaig aguantar un any, vaig canviar de club, però no hi havia el nivell suficient en aquest esport per pensar en arribar a uns Jocs Olímpics. Simultàniament vaig decidir fer atletisme en cadira de rodes, un esport amb molt poca competència a Espanya i era pura potència.

Aquí vas fer carrera internacional i tot!
Vaig arribar a ser finalista en uns Jocs del Mediterrani en els 800 metres llisos en cadira de rodes! Era l’any 2001 i l’atemptat de les Torres Bessones em va enganxar aterrant a Tunísia. Vaig ser sisena i va ser la primera vegada que una esportista de l’estat espanyol arribava a la final. Ho vaig deixar perquè l’estructura que necessiten aquestes cadires em destrossava els malucs. Vaig arribar a guanyar la mitja marató de Granollers, la Jean Bouin o el campionat d’Espanya, però no podia seguir. Em van proposar de fer-ho de peu, però les pròtesis per competir valien com a mínim dos milions de pessetes. Era inviable. Vaig tornar al bàsquet i era molt feliç, però quan vaig començar la carrera de mestra als 25 anys, compaginar la feina, els estudis i el bàsquet era incompatible per horaris.

Com apareix l’halterofília a la teva vida?
Treballava de 8h a 18h en una oficina i després me n’anava a la universitat i no sortia fins les 23h d’allà. Un amic de l’equip de bàsquet feia parapower lifting i em va dir de provar-ho. Era viable perquè ho podia practicar els matins a partir de les 6h abans d’anar a treballar i també els dissabtes i diumenges. Així doncs, vaig passar a entrenar de 6h a 8h abans d’anar a la feina i seguir amb els estudis. Eren jornades maratonianes, però m’agradava.

Amb l’halterofília va ser arribar i moldre…?
Vaig començar i se’m donava bé. Aixecava 40 quilos i de seguida vaig ser capaç d’aixecar-ne 70. Vaig anar a un campionat d’Espanya i vaig quedar primera. Vaig fer la mínima per anar al campionat del món el 2010. Es feia a Kuala Lumpur, hi vaig anar quan el meu fill tenia 9 mesos i vaig quedar cinquena. Vaig arribar a aixecar 100 quilos i vaig ser segona a la copa d’Europa, però vaig haver de parar.

Per què?
No podia mantenir el mateix ritme. Volia plantejar-me tenir un altre fill, el meu marit havia empitjorat físicament i havia d’estar de baixa. Havia de prioritzar, vaig aparcar-ho i vaig seguir amb el bàsquet perquè no era tan exigent. L’halterofília m’implicava moltes més hores d’entrenament. El bàsquet era un cop per setmana, per fer esport, per diversió.

Què et va atrapar de l’halterofília?
L’halterofília em va enganxar per l’horari. Després vaig descobrir que em donava una força física que en el dia a dia era brutal. Amb la compra, per exemple, és magnífic. Tinc companyes que es queixen quan els toca carregar pes i jo agafo les garrafes d’aigua de dos en dos. La nena en un braç, l’aigua a l’altre. Era un esport útil per a la meva vida amb un horari perfecte: una practicitat tremenda.

Coneixies l’esport abans de començar a practicar-lo?
No sabia ni que existia el press de banca com a modalitat esportiva! L’halterofília em sonava, però no m’hi havia fixat mai. Quan ho vaig provar i vaig aixecar 40-50 quilos em vaig adonar que ja estava entre les millors, que la marca mínima per anar a uns jocs estava marcada en 55! La gent comença aixecant una barra de 15 o 18 quilos, però jo tenia una base important gràcies al bàsquet en cadira de rodes. I genèticament sóc canyera, ho reconec. També ho veig en els meus fills.

Malgrat els bons resultats, no deixes de ser una esportista amateur…
Aquí no tenim un equip professional com el de Xile, que entrenen vuit hores el dia i que van anar als darrers campionats tres setmanes abans de la competició. A l’Open de les Amèriques del desembre vaig volar 24 hores abans de la competició amb un trajecte de 14 hores pel mig. I el dilluns tornava a ser aquí per treballar. La preparació i les possibilitats són diferents.

Acostumes a fer viatges molt curts quan competeixes. T’afecta d’alguna manera en especial?
A mi em mata el meu context, de vegades no puc ni tan sols fer els viatges amb la resta de l’equip espanyol perquè prioritzo la feina i la família i descansar menys abans de les competicions. De moment responc. Potser amb més descans competiria millor, però també és cert que cada cop que viatjo m’aprimo. Lluny de les rutines el meu cos es relaxa i menjo molt poc, em deixo d’alimentar. El darrer cop, a l’Amèrica Llatina, vaig quedar-me a menys d’un quilo de no poder competir per no donar el pes mínim de la meva categoria. Ja em passava el 2010, així que em deu passar de sèrie.

Aquesta cita americana ha estat la teva darrera gran competició internacional i vas acabar sisena. Com va anar?
Em va fer ràbia no poder aixecar els 100 quilos, però els jutges van ser molt estrictes. Em falla la tècnica, porto poc temps en aquest esport i no tinc una tècnica fiable. Vaig fer dues errades tècniques que em van costar la marca. Deien que posava la barra bé contra el pit, però que no la premia, que la relaxava. I encara que pensi que la força és la mateixa, la tècnica s’ha de treballar. Aquí tinc un entrenador molt maco que és el Diego Miranda, del Cross Club, que m’adapta exercicis de tronc superior per millorar la força.

Aquí no hi deu haver cap tutorial de com millorar la tècnica en halterofília adaptada…
Els dos creixem alhora en un terreny que no coneixíem. Jo viatjo, ell ho veu per la tele, jo procuro agafar informació de què fan les rivals, quan torno intercanviem opinions… és un sistema de prova-error. Faig el que puc amb les eines que tinc al meu abast i arribaré per constància, persistència, esperit de superació o el que sigui, però arribaré. Si les lesions m’ho permeten, n’estic convençuda. Ho sé. I si no és el 2024 serà el 2028. Estic fent una marató i no penso aturar-me a mig camí.

Després de més de cinc anys d’absència, vas tornar a competir a finals de 2017. Quins objectius et marcaves?
El 2017 vaig començar als campionats d’Espanya, a veure què passava. Llavors pesava prop de 87 quilos i ara estic baixant fins als 70-72. He baixat 17 quilos i mantinc la mateixa força. Normalment en perds i jo ho he notat en algun campionat, però ara estic aixecant 95 quilos i el màxim que havia arribat a aixecar abans eren 100. I és una xifra factible, com els 105. Més amunt, segurament, és agosarat. A més he fet el camí a la inversa. La gent no acostuma a perdre pes, sinó a guanyar-ne. Jo vaig decidir que corporalment era el moment de perdre els quilos de més que arrossegava després dels dos embarassos. A més, sé que tinc més opcions de guanyar una medalla en la categoria de 73 quilos si n’aixeco més de 100 que en la meva categoria original, en què potser calia aixecar-ne 120 per lluitar amb les millors.

El sistema de pesatge és injust?
Jo competeixo amb gent que potser té una paraplegia i a qui les cames no els pesen, però les meves pesen molt, cosa que influeix en el pes final. En natació i atletisme hi ha categories molt diverses, aquí només va per pes i a sobre em donen un quilo i mig més de pes per la pròtesi que porto. No només em penalitzen per les cames, sinó que hi sumen el pes de la pròtesi. És una doble penalització. A l’europeu vaig competir en categoria encara de menys 86 quilos i tenia rivals amputades que clavaven el pes exacte. Però eren dones que van habitualment en cadira de rodes i que, per exemple, tenen la meitat de bessons que jo, que tinc uns quàdriceps brutals. Sóc prima i les rivals quan arribo a les competicions es pensen que sóc fisio o tècnica, no aixecadora en la mateixa categoria que elles.

Encara no coneixen el teu potencial…
A l’Europeu ningú sabia qui era, perquè era nova. Hi havia gent que aixecava més pes que jo en la teoria, però que va fer tres nuls. Ningú pensava que de sortida aixecaria 95 quilos. Ens la vam jugar i va sortir bé. Això també forma part de la competició, del fet de saber competir.

Com afrontes aquest nou curs?
Aquest 2019 vull seguir baixant de pes. Prioritzo classificar-me per als Jocs de 2020 en la categoria que vull competir. A la primavera faré la prova del campionat d’Espanya i a finals d’abril l’europeu d’Hongria, si tot va bé i tenim diners. És una opció més per classificar-me per als Jocs abans del mundial de l’estiu i sóc conscient que no m’ho puc jugar tot a una carta.

Com viuen a casa la teva passió per l’halterofília?
Vull que els meus fills, quan topin amb un objectiu complicat, entenguin que és factible afrontar-lo si posen les ganes, si s’esforcen. Que les coses no arriben gratis. El sol surt cada dia, però la resta de coses te les has de treballar. Viuen les meves competicions com un fet positiu, com el meu marit, però per als meus pares, que guanyi una medalla no és rellevant. Tampoc entenien que tingués la necessitat d’estudiar. Moltes de les coses que faig no són remarcables. Com que per ells la discapacitat també és el seu dia a dia, suposo que hi treuen importància. Vull pensar que no són conscients del que he passat. Cap d’ells m’ha donat l’enhorabona per la medalla. La meva família, en els moments importants, l’he trobat a faltar. Però sóc lluitadora. Quan vaig tenir l’accident el meu entorn ho portava malament i jo els deia: només és una cama. Jo demostro cada dia que la vida continua i he après a rodejar-me de persones que em fan bé.

Ja tenim aquí la Fosbury 34!