Aquest dissabte comença a Orà el que hauria de ser un dels grans esdeveniments esportius de referència al nostre país.
Fa cinc anys Tarragona ens va fer un avís involuntari de tot el que viuríem a partir de 2020. L’ajornament d’un any d’una gran cita esportiva, en aquell cas fruit de la manca de pressupost, va ser el preludi dels canvis de dates tan habituals de l’esport en pandèmia. Pioners com pocs, Tarragona 2018 també ha aconseguit canviar el cicle dels Jocs Mediterranis, que se celebraran ara en ple 2022 (de fet, arran de l’ajornament de Tòquio 2020) i que preveuen la següent edició per al 2026, passant de ser un esdeveniment post olímpic a un altre que se suma al bell mig de la Olimpíada, com els World Games o els Jocs de la Commonwealth. Del 25 de juny fins al 6 de juliol la localitat que té la missió de passar pàgina del despropòsit tarragoní és Orà, la segona ciutat més poblada d’Algèria.
És la dinovena edició dels Jocs del Mediterrani i tot just la segona vegada que aquest esdeveniment posa els peus al país nord-africà, després de l’experiència viscuda el 1975 a Alger en plena expansió dels campionats. Enguany 3.390 esportistes competiran a una cita que enguany passarà pràcticament desapercebuda a casa nostra després de la moguda mediàtica tarragonina. Entre els 26 estats cridats a participar a Orà, n’hi ha tres que comptaran amb diversos esportistes dels Països Catalans: Espanya, França i Andorra, un dels casos singulars de país que no toca amb el Mediterrani i amb llicència per competir als seus Jocs.
Per cert: malgrat Orà hi posa el nom, la majoria de competicions es disputaran a Bir el Djir, una ciutat de 170.000 habitants que hi té plena continuïtat urbana i on s’ha construït l’estadi olímpic per a l’ocasió.
Referents per descobrir
Amb clara majoria europea (divuit estats són d’aquest continent, cinc africans i tres asiàtics), aquesta cita manté l’encert de partida d’unir els diferents esportistes de la Mediterrània en una mateixa competició per fomentar els llaços esportius, socials i culturals d’una regió que ja fa anys que malauradament té com a principal lligam les rutes migratòries de la pobresa amb el mar com a cementiri massa habitual. En ple 2022, certament els Jocs Mediterranis són un far estrany amb més tradició al darrere que brillantor competitiva real. A Orà hi haurà medallistes olímpics i algunes estrelles d’impacte mundial, sí, però per a molt pocs les competicions dels propers dies són el seu objectiu de temporada.
Així doncs, és probable que noms que han tastat el podi olímpic com Sarah Ourahmoune (boxa), Charlotte Lembach, Matteo Taglariol i Coraline Vitalis (esgrima), Mohamed Al-Sayed (lluita grecoromana), Yasemin Adar (lluita lliure), Matea Jelic (taekwondo) o Sara Kolak (llançament de javelina) no siguin especialment populars entre els aficionats a tot l’altre esport ni reclams suficients per posar la lupa al que passi a Orà els propers dies. Al nostre país, però, hi ha molts al·licients per seguir la cita i un bon grapat d’esportistes preparats per lluitar per les medalles.
Prop de 100 esportistes del nostre país
Els esportistes dels Països Catalans seran presents en 21 esports diferents a Algèria. Entre els convocats hi ha diversos esportistes que han competit en Jocs Olímpics, mundials o europeus amb bons resultats acompanyats d’una pila de joves promeses. Entre els noms punters cal destacar les nedadores Marina Garcia, Àfrica Zamorano o Lidón Muñoz, la judoka Ana Pérez, els gimnastes Néstor Abad, Joel Plata, Alba Petisco, Nicolau Mir i Thierno Diallo, l’aixecador de pes Marcos Ruiz, l’atleta Laura Redondo, la jugadora d’handbol Kaba Gassama, el taekwondista Raúl Martínez, la regatista Cristina Pujol, la tiradora Sònia Franquet, el púgil José Quiles o l’arquera Èlia Canales.
Tots ells són clars candidats a lluitar per les medalles a Orà i ho faran acompanyats de noms tan prometedors com els dels atletes Jaime Guerra, Aleix Porras i Marina Martínez, les jugadores de bàsquet 3×3 Helena Pueyo i Aina Ayuso, les ciclistes Sandra Alonso i Mireia Benito, les judokes Ai Tsunoda i Mireia Lapuerta, les nedadores Paula Juste i Ainhoa Campabadal, els tiradors Mar Molné i Adrià Martínez, la windsurfista Andrea Torres o els jugadors de tennis de taula Sofia-Xuan Zhang i Joan Masip.
A banda de tots els esportistes citats, cal estar atents a noms consagrats com el de la mallorquina Graciela Sánchez en lluita, a jugadores de petanca com Melania Homar i Cristina Soler, als potents equips d’handbol amb més noms consagrats com el de Ian Tarrafeta o Ona Vegué, així com els de voleibol amb Cristina Llorens o Jordi Ramon disposats a ser protagonistes. En algunes disciplines la cita mediterrània xoca directament amb algun gran campionat (com és el cas del waterpolo masculí, amb un equip B amb la presència de promeses com Biel Gomila o Gerard Gil) i en d’altres el nivell de participants és molt lluny de les grans cites professionals, com el tennis, que ofereix una bona oportunitat a Guiomar Maristany.
Cal destacar que Andorra es presenta a Algèria amb onze esportistes i que noms com l’atleta Pol Moya, en el millor moment de la seva carrera, tenen el repte de guanyar la primera medalla per al país dels Pirineus en uns Jocs Mediterranis.
Itàlia, favorita
La selecció transalpina tornarà a ser la més nombrosa a Orà amb el clar objectiu de liderar el medaller per cinquena ocasió consecutiva amb més de tres-cents esportistes que mostren el talent multidisciplinar del país. França, Turquia i en menor mesura Espanya són les candidates a plantar-li cara en un campionat en què el país amfitrió té el repte de fer el seu millor resultat històric. A favor seu tindrà una delegació nombrosa amb més de 300 esportistes i la davallada de participants generalitzada, atès que a Tarragona 2018 hi va haver 1.200 esportistes més que els que hi haurà els propers dies a Orà.
