Els grans antiherois de la història de l’esport (I)

Vivim una època d’herois. Ens agraden, els gaudim i ens encantaria poder-ne ser un. Ja siguin els superherois de Marvel o de DC. O qualsevol altre. És més, no dubtem en convertir històries quotidianes en heroïcitats. I els esports no en són aliens. Ens falta temps per convertir en gestes, heroïcitats o miracles accions de partits que ens han fet saltar de les cadires.

De fet, ens encantaria ser protagonistes en primera persona d’aquests moments. Posar-nos a la pell de Solozábal en aquell triple des de la cantonada a la Copa del Rei de Valladolid davant del Real Madrid. O en Corny Thompson anotant el triple que donaria a la Penya la seva primera i única Copa d’Europa a Tel-Aviv davant l’Olympiacos. Fins i tot el fly de Sagalés.

Però en cada acció heroica, sobretot en els esports d’equip, hi ha un defensa “anònim” que quedarà retratat als llibres d’història com a testimoni en primera persona de la gesta. I en molts casos no són jugadors desconeguts. Sovint tenen grandíssimes carreres al seu darrere. És per això que aquests jugadors es mereixen el seu petit homenatge. Avui comencem amb dos moments mítics de l’esport americà.

Michael Jordan’s Final Shot

Finals de la NBA de 1998, sisè partit entre Utah Jazz i Chicago Bulls. Els de Chicago jugaven a Utah amb la possibilitat de sentenciar la final i endur-se l’anell de campions. Els locals guanyaven de 3 punts. 86 a 83 a falta de 35 segons, quan Jordan situava els seus Bulls a un sol punt. Per si no hi havia prou èpica, el mateix Jordan va recuperar la pilota a Karl Malone i disposava de més de 20 segons per buscar la cistella guanyadora. Quan en quedaven 6, una finta cap enrere i una mà per assegurar-se l’espai davant Byron Russell va significar el sisè títol per Air.

Però Byron Russell no només va ser un molt bon defensor al llarg de les seves 13 temporades a la NBA. Més enllà de ser una peça clau als Jazz de Malone i Stockton que aconseguiria arribar a dues finals consecutives l’any 97 i 98, la temporada 99-00 aconseguiria uns més que notables 14 punts i 5 rebots de mitjana. Al llarg de la seva carrera, aquestes mitjanes serien de 8 punts i 3,5 rebots per partit després de més de 1000 enfrontaments disputats.

michael-jordan-byron-russell-shot

També té el número 32 retirat a la universitat on es va formar, els Long Beach State 49ers, convertint-se en un dels millors jugadors de la història d’una universitat que fins ara només ha enviat 21 jugadors a la NBA.

The immaculate reception

Els Pittsburgh Steelers eren un equip que passava sense pena ni glòria per una NFL que feia poc que havia entrat a l’era de la Super Bowl A principis dels 70, poc a poc i gràcies al draft van començar a ajuntar una gran quantitat de talent a la seva plantilla. Als playoffs del 72, a l’AFC Divisonal Playoff game entre els Oakland Raiders i els Steelers, quan només quedava una jugada per finalitzar el partit, els Raider guanyaven per 7-6 i Terry Bradshaw, el quarterback hall of famer dels Steelers, aconseguiria salvar-se d’un placatge segur i llançar una pilota en profunditat esperant que algú fos capaç de rebre-la.

El football volava cap el running back John Fuqua, però Jack Tatum, el safety dels Raiders, no estava disposat a permetre-ho. Anant al contacte amb el jugador dels Steelers, la pilota va sortir rebotada diversos metres a gran velocitat en direcció contrària. I just quan alguns dels jugadors dels Raiders ja començaven a celebrar la victòria van veure com aquell rebot va anar a parar a les mans de la llegenda, i en aquell moment rookie, Franco Harris, que va aprofitar aquest fet inesperat per córrer fins a la zona d’anotació i donar la victòria als Steelers. La seva primera gran actuació en uns playoffs de la NFL. Un moment que, segurament, seria clau perquè aquells Steelers es convertissin en un dels equips més meravellosos de tots els temps, sumant fins a 4 anells durant la dècada dels 70.

TATUMfloater-jumbo

Qui era Jack Tatum? Dons es tractava d’un safety que va viure una llarga trajectòria a la lliga. Un dels seus trets característics és la duresa amb la que buscava el contacte. Per aquest motiu se’l coneixia com amb el sobrenom de “The Assassin”.

Un estil que marcaria la seva vida

Tatum va ser escollit per al College Football Hall of Fame gràcies a una magnífica carrera a la universitat d’Ohio State, on va aconseguir dos títols universitaris. A la NFL va arribar a sumar, també, un títol de Super Bowl amb els seus Raiders. Fins i tot, tot i ser un jugador defensiu, va aconseguir anotar un touchdown al llarg dels seus 10 anys de carrera a la NFL.

Malgrat tot, un altre fet marcaria la carrera de Tatum, quan el 12 d’agost de 1978 en un partit d’exhibició davant dels New England Patriots, la seva contundència a l’hora de placar va causar tetraplègia al receptor dels Patriots Darryl Stingley. Una acció que no seria sancionada per la lliga, tot i que, més endavant, molts d’aquells placatges extremadament violents serien sancionats en un intent de disminuir el nombre de lesions perilloses.

jack_tatum_1975_09_01.0.0

Finalment, però, Tatum també va viure els seus propis problemes de salut. El 2003, degut a la diabetis que patia, les complicacions arterials li van costar l’amputació de les dues cames. Una malaltia que el va conduir a crear una fundació per intentar ajudar a pal·liar els seus efectes i que també li causaria la mort al 2010, després d’un infart provocat per les complicacions de la mateixa.

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU