Laura Bechdejú: “Un cop retirada vull viure una vida normal”

7 minuts de lectura

Laura Bechdejú (Salt, 2000) va ser olímpica a Tòquio 2020, però uns mesos després de la cita al Japó ha anunciat que deixa la gimnàstica artística amb només 22 anys. La del Salt Gimnàstic Club, a punt de començar les vacances, atén la trucada de La Fosbury des del CAR de Madrid on ja no haurà de tornar després de l’estiu.

Com són els teus inicis en la gimnàstica artística?

Jo feia dansa contemporània, però el meu pare va ser gimnasta i volia fer d’entrenador. Aleshores vam anar al Salt Gimnàstic Club i allà vaig començar a fer gimnàstica.

A part de la gimnàstica, què fas?

Estic estudiant Producció audiovisual i d’espectacles, m’agradaria dedicar-me això però la vida dona moltes voltes i potser acabo d’entrenadora. Però m’agradaria organitzar competicions i treballar d’això.

Per què ho deixes amb només 22 anys?

La carrera esportiva d’una gimnasta no és gaire llarga perquè el desgast físic i mental és molt més gran que en altres esports.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Laura Bechdejú⚡️ (@laurabechde_)


És un esport poc agraït en aquest sentit, us retireu aviat. 

Sí, i t’hi has de dedicar des de ben petita. Ara ho penso i, d’una banda, em penedeixo de no haver provat altres esports… només pel fet de provar-los i veure com són els esports de pilota o altres esports que fan les noies i els nois. D’altra banda, no me’n penedeixo perquè la gimnàstica m’ha donat moltes coses que altres esports no m’haurien donat.

Quins esports hauries provat?

Ara ho penso i potser se’m donarien malament (riu). Al voltant del meu poble es juga molt a handbol, potser hauria provat el patinatge o l’atletisme perquè el meu pare també havia fet salt de perxa i potser m’hagués agradat fer salt de perxa o salt de longitud, per exemple.

Amb 22 anys encara ets a temps de provar-los…

Sí, però estic en un moment que no hi ha un esport que em cridi prou l’atenció per a provar-lo o tenir-lo com a hobby. Necessito el meu temps de desintoxicació de l’esport pel fet que no em vull aixecar al matí i dir “quin mal em fa el cos” perquè és el que m’ha passat durant disset anys fent gimnàstica. M’han operat dues vegades i vull tenir una vida normal, ho necessito… ara no vull fer res d’esport. Potser d’aquí a un temps em ve de gust posar-me en forma o sentir aquest dolor als músculs però ara mateix no em ve gens de gust.

Laura Bechdejú: “Necessito el meu temps de desintoxicació de l’esport, no em vull aixecar al matí i que em faci mal tot el cos”

Maleïdes lesions… 

Sí, em van operar l’ull i d’una deformació al calcani del peu. He tingut més lesions però aquestes són les que m’han fet passar per quiròfan.

La de l’ull va ser força impactant, no només per mi sinó per totes les meves companyes perquè érem a l’entrenament i totes ho van veure. També perquè jo era una de les candidates per ser a l’equip de Tòquio 2020 i la lesió va ser un parell de mesos abans dels Jocs. Quan em vaig fer mal ningú sabia que m’havia trencat l’òrbita ocular, jo tampoc. Pensava que m’havia fet un tall sota la cella, que me’l cosirien i tornaria a entrenar a la tarda, però per protocol de seguretat han de fer una exploració al crani per confirmar que tot està bé i aleshores és quan van veure la fractura.

A part, que jo veia doble perquè l’os que aguanta l’ull va caure i aleshores l’ull s’estava enfonsant. El doctor va dir-me que mai havia vist una fractura tan gran i que gairebé em vaig partir el nervi òptic i m’hagués quedat cega d’un ull… i tot per un cop que em vaig donar amb el meu propi genoll.

Vaig fer una sortida que normalment fan els nois, em va sortir malament i va ser molt escandalós perquè em feia molt mal i cridava, tenia molta sang a la cara.

La lesió del peu ja em feia mal sis mesos abans dels Jocs, però ho aguantava amb les infiltracions. Quan vam tornar a entrenar després del confinament em feia mal però tenia clar que tingués el que tingués no m’aturaria fins després dels Jocs Olímpics perquè era ara o mai. Em vaig operar al setembre després dels Jocs perquè tenia una deformació al calcani del peu que em podia provocar una fractura del tendó d’Aquil·les.

La saltenca va competir a Tòquio 2020 amb l’equip espanyol i va acabar en dotzena posició

És aleshores quan et comences a plantejar la retirada?

No, vaig tornar de Tòquio amb ganes de seguir fins a París 2024 perquè el fet de competir sense públic a les grades no va ser una bona experiència. Jo pensava que seria un tros de competició i va ser una decepció. La idea era fer el cicle olímpic fins a París per poder competir en uns Jocs amb públic a les grades i sentir l’emoció que hauria d’haver sentit al Japó.

Però em van operar i just després ja em feien tornar a la sala per entrenar i no sé què em va passar però no em veia tornant a entrenar. Tenia ansietat i no em sentia preparada per tornar a la sala i aleshores vaig parlar amb la meva psicòloga i li vaig explicar què em passava. No sabia si estava passant un mal moment o el cos i el cap m’estaven dient: “pensa-ho, no estàs bé, potser és el moment de retirar-se”. Sempre havia pensat en una retirada després d’una competició i molt meditada però a vegades el cos t’avisa que és el moment per deixar-ho.

Laura Bechdejú: “Sempre havia pensat en una retirada després d’una competició i molt meditada però a vegades el cos t’avisa que és el moment per deixar-ho”

La Cintia Rodríguez ara va en bici, pots fer com ella…

Mira, si una amiga té una bici, li demano si me la deixa i hi pujo, però el que fa la Cintia em sembla de valents. Jo no em posaria a fer quilòmetres en una bici clavant-me el cul al seient. Realment, jo sóc molt mandrosa per fer esport. Per la gimnàstica tenia aquella coseta que em feia no ser-ho, però no li veig la gràcia en anar tirant endavant corrent, en bici o nedant com fan els triatletes.

Amb què et quedes d’aquests anys, quin és el teu millor record?

Sempre em venen al cap els pitjors moments… crec que el millor és el dia a dia amb les meves companyes d’entrenament o els objectius assolits. No m’agrada competir, ho passo molt malament perquè sóc molt nerviosa, ho sento molt i no ho controlo. Els dies abans no vull sortir a competir perquè penso que ho faré fatal, però per exemple a l’Europeu de Polònia del 2019 vaig quedar 16a a la final i per mi és un bon moment perquè mai pensava que podria fer els quatre aparells i classificar-me per una final en els quatre aparells. Jo de petita sempre els deia als meus pares que només faria terra i salt de poltre i el fet de classificar-me per una final va significar adonar-me que sí que podia fer-ho.

Em sentia rebentada el segon dia però pensava: “ho he fet i ho he fet bé”. Vaig sentir-me súper realitzada perquè havia entrenat per aconseguir allò.

Abans de tornar a pensar en l’esport, Bechdejú vol prendre-s’ho amb calma després de disset anys de màxima dedicació

Marxes amb alguna espina clavada?

Abans de la retirada estava fent elements nous, per exemple les paral·leles, que se’m donaven fatal i tothom pensava que mai en podria fer i des que vaig entrar al CAR vaig demostrar-los que s’equivocaven.

M’agradaria haver fet un sencer més elaborat que estava preparant i haver fet més competicions perquè ho penso i no tinc un palmarès ni medalles com altres companyes com la Cintia o l’Ana Pérez que han anat a moltes competicions i han guanyat moltes coses que jo no he pogut perquè he tingut la mala sort de tenir lesions en moments que si hagués estat bé hagués anat amb elles i hagués aconseguit el mateix que elles.

També penso que, per exemple, el cas de la Cintia el fet de superar tantes lesions pesa més gairebé que el fet de guanyar una competició. En el meu cas haver superat les lesions de l’ull i el peu, haver tornat després de la pandèmia perquè ho volia deixar i la meva mare em va convèncer per continuar. Haver superat totes aquestes dificultats em val més la pena que no les competicions que m’he perdut per lesió.

Laura Bechdejú: “Haver superat totes aquestes dificultats em val més la pena que no les competicions que m’he perdut per lesió”

Ara que faràs?

Primer de tot m’agradaria ser feliç, perquè la gimnàstica m’ha fet feliç però m’ha limitat algunes coses com per exemple quan era petita no poder anar a les celebracions d’aniversari de les teves amigues o anar de vacances amb la família els dies que volguessis. Primer de tot m’agradaria ser feliç amb el que sigui que faci d’ara endavant i després treballar d’alguna cosa que m’apassioni i en què pugui dedicar el 100% tant si és organitzant competicions, com entrenant nenes o qualsevol altra cosa que ara no imagini. La vida dona moltes voltes, un dia ets on penses i l’endemà ja no hi ets. Sóc una persona que s’adapta a tot i m’agrada conèixer llocs i conèixer gent. El que em proposi fer ho aconseguiré, donant el millor de mi i ajudant a les persones que pugui ajudar.

Imatge de portada: RFEG

Quin és l’estat de salut del català a l’esport?

Nova revista en paper a la venda.

Fes possible la Fosbury! Associa’t-hi!