Hi ha esportistes entestats en portar les seves disciplines cap a nous horitzons. Són aquells pioners que tracen camins inexplorats, convençuts que seran capaços de completar-los i que gaudiran plenament del trajecte. Els altres Fosburys, capaços de saltar d’esquena sense preocupar-se dels límits coneguts, són els potagonistes del número #25 de la Revista Fosbury en paper. Des de Kilian Jornet fins a Jason Belmonte: tots ells han trencat les normes i han capgirat les seves disciplines esportives. Aquest cap de setmana Alex Honnold, de qui havíem parlat en altres ocasions, també ha complert un projecte extraordinari. Una fita memorable per a l’escalada mundial.
L’escalador nord-americà feia un any que es preparava per a afrontar la primera ascensió sense cordes a El Capitán (2.308 metres), la gran muntanya del Parc Nacional de Yosemite, a Califòrnia. Aquest cap de setmana l’ha completat en 3 hores i 56 minuts per la ruta “Freerider”. Per entendre la magnitud de la proesa, convé dir d’entrada que es tracta de l’ascensió mundial sense cordes més complicada de la història. Per complexitat, dificultat tècnica, per la durada i pels metres escalats consecutivament. El Capitán és un mur de roca immens que des de la base fins al seu punt més alt compta amb 914 metres de desnivell. Pràcticament un quilòmetre recte amunt que ben aviat es va convertir en un gran repte per als primers escaladors.
L’any 1958 Warren Harding, Wayne Merry i George Whitmore van ser els primers en escalar la paret. Ho van fer després d’una expedició de 47 dies. Passarien 11 anys fins que un escalador, Tom Bauman, completaria l’ascensió en solitari. I no seria fins al 1975 que un equip liderat per Jim Long completaria l’escalada en menys d’un dia. En escalada lliure (ús de cordes només com a assegurança davant una possible caiguda, no com a ajuda per progressar a la muntanya) el repte d’El Cap també ha atret nombrosos escaladors. Pocs d’ells han estat capaços de completar l’ascensió i la majoria han invertit diversos dies en dur-la a terme. Tommy Caldwell, un dels grans enamorats de la muntanya, va completar una doble ascensió a la muntanya en 23 hores i 23 minuts a finals de 2005.
La fascinació de Honnold per Yosemite és més que coneguda. A El Capitán hi té el rècord d’escalada ràpida des del 17 de juny de 2012, quan acompanyat de Hans Florine va completar l’ascens en 2 hores, 23 minuts i 46 segons. Més enllà de les habilitats esportives, Honnold va ser un dels escaladors que va dur a terme un projecte per donar a conèixer la muntanya en forma de fotografies en 360 graus que van traçar un recorregut fantàstic disponible a internet.
Poca gent coneixia el repte que estava preparant Alex Honnold, que va fer un primer intent fa pocs mesos, al novembre, que va descartar al cap de pocs minuts d’iniciar l’ascensió després de comprovar que les condicions no eren les idònies. Un equip de National Geographic ha seguit de prop l’ascensió, que comptarà amb un film documental en un futur proper a càrrec de Jimmy Chin (un fotògraf- escalador de primera fila i company habitual de Honnold) i d’Elizabeth Chai Vasarhelvi. En aquesta ocasió, van penjar-se en cordes des del cim per poder seguir el camí de Honnold en una muntanya en què des de baix és pràcticament impossible distingir la figura de l’escalador. De fet, part de l’equip el va seguir a través d’un telescopi. El vídeo promet ser espectacular.
En una entrevista a aquest mitjà, Honnold assegura que és el repte que sempre havia somiat i del qual està més satisfet de la seva vida. Peter Croft, un dels històrics de l’escalada sense cordes, considera que el repte d’El Capitán és el repte final de l’escalada sense corda. Que no es pot anar més enllà. Honnold, que també ho considera una fita màxima, simultàniament es pregunta: “Qui sap si ho serà d’aquí a un parell d’anys?“. Sigui com sigui, és una bestialitat. Menys de 4 hores i pràcticament 1.000 metres d’ascensió en una via 7c+. Tot plegat, amb el risc constant de fer un pas en fals i perdre la vida: “Amb les actuacions en solitari i sense cordes, sé perfectament que estic en perill. Però pensar en aquest perill durant el repte no m’ajuda en res“.
