Els altres culs llogats pels petrodòlars L'estratègia de promoció internacional en base a l'esport d'Aràbia Saudita també toca tot l'altre esport

Avui arrenca la disputa de la Supercopa d’Aràbia Saudita. De fet el torneig es la Supercopa espanyola però per obra i gràcia de la potència econòmica d’aquest país es disputa a milers de quilòmetres de la Península Ibèrica. En un entorn social i mediàtic de tendència monopolitzadora al voltant del futbol, sembla que el gran públic hagi descobert ara l’aposta d’aquest règim per l’esport com a element blanquejador de la seva imatge. I no és així. A tot l’altre esport també hi ha força culs llogats pel mateix diner provinent de l’or negre.

El camí fet pel futbol, de deixar-se enlluernar per la quantitat de zeros dels emoliments i fer la vista grossa sobre la realitat d’un règim dictatorial confessional, masclista i que no respecta els drets humans, no és pas una via oberta de nou. Encara en l’esport que remena més diners a nivell mundial, ja abans el Calcio italià amb la mateixa Supercopa o diferents amistosos de seleccions –el més recent, tot un Brasil-Argentina– ja s’han fet a Aràbia Saudita.

D’aquesta manera es parla del règim dels emirs com si d’una mena de benefactors o mecenes del millor esport es tractés. Inverteixen en el conegut opi del poble, podríem dir tirant de clàssics. I tenen competència a la regió. Què és si no l’aposta del Qatar pel recent Mundial d’atletisme o el futur de futbol o la intensa diplomàcia esportiva sionista emparada per l’estat d’Israel sota els seus actius esportius?

No per trobar-nos en una d’aquelles situacions que justifica l’aberració moral d’aquella dita de “qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra” cal deixar d’enumerar quan la pròpia Aràbia Saudita ha recorregut també a tot l’altre esport per projectar-se. Per blanquejar-se, vaja.

Soci preferent d’ASO

I com sempre passa amb Aràbia Saudita, tenir aliats a l’Europa del capital és clau per establir el tracte preferencial previ als acords. A Espanya és coneguda la intermediació directa de la família Borbó, la de la Casa Reial, en els tractes de venda d’armament i infraestructures al país de l’Orient. Tancs, canons o vies i AVEs. En el cas d’alguna de les apostes esportives internacionals de les que Aràbia vol servir-se per projectar-se internacionalment, l’aliat de torn parla francès i és la potent ASO. Pel públic general, ASO és l’empresa organitzadora del Tour de França. Però els seus tentacles van molt més enllà de la carrera estival del mallot groc.

L’empresa propietària de l’Equipe i Le Parisien és, podríem dir, l’accionista majoritària del ciclisme mundial. Són propietat seva el Tour, la Vuelta, la París-Niça, clàssiques com la París-Roubaix, la Fletxa Valona o o la Ljeja-Bastonya-Ljeja, a més d’algunes de les proves més exòtiques del calendari com els Tours de Oman, Qatar o Pequín. En atletisme controla les maratons i mitges de París i Barcelona, en golf i vela, les competicions de referència a França i en motor és la propietària del Dakar. On es fa des del passat dia 5 enguany el Ral·li? A Aràbia, efectivament.

Els petrodòlars ho poden tot

ASO va trobar un aliat perfecte en el règim saudita. Més diners, més seguretat i més facilitats que l’Amèrica del Sud o al nord i centre d’Àfrica. I els xecs saudites van fer-se amb la finestra perfecta d’un Ral·li seguit i conegut. El farciment del gall entre empresa i dictadura va més enllà: la rodalia de Riad acollirà aquest febrer el primer Tour Saudita dins el calendari ciclista professional.

Abans que l’ASO i en paral·lel a ella, de la mateixa manera que les federacions futbolístiques altres organitzacions s’han deixat llogar el cul pels petrodòlars i la temptació d’arrodonir balanços mentre es xiula per no ferir-se de les vulneracions de drets humans del país. Per exemple la FIA va escollir el circuit del país a Al-Diriyah per estrenar la competicicó de Fòrmula E, el campionat del món de cotxes elèctrics. Al país del petroli, ningú podrà dir que no està ben trobat.

Fa un mes just, a inicis de desembre, en cosa d’una setmana també la boxa i el tennis de primer nivell s’apuntaven a l’aparador al món de l’Aràbia Saudita. La revenja de Anthony Joshua sobre Andy Ruiz pel títol mundial dels pesos pesats –considerat com un dels combats dels darrers anys– compartien estadi i entorn amb el que pocs dies després seria el primer torneig de tennis professional que es disputava en la història del país. Stanislas Wawrinka, Daniil Medvedev, Fabio Fognini i David Goffin van jugar aquest torneig, quasi fora de temporada, en un espectacular Diriyah Arena per a 15.000 espectadors, el mateix escenari de la vetllada de boxa.

 

El règim va alçar aquest recinte en poc més de tres mesos en una localitat famosa pels seus vestigis arquitectònics. Tot pensat. Tot programat.

Com tothom haurà vist, a excepció de les 12 valentes que disputen el Dakar, tota l’aposta internacionalitzadora del règim basada en l’esport passa per l’esport masculí. Coses d’un país dèspota i masclista. Coses d’aliances difícils de justificar sense embrutar-se’n les mans.

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!