Quan Joe Bryant, exjugador de bàsquet, i Pamela Cox van descobrir a un restaurant la carn de Kobe en van quedar tan enamorats, que van decidir quin seria el nom del seu futur fill, així doncs, el 23 d’agost del 1978 naixeria Kobe Bean Bryant a Philadelphia.
La de Kobe, però, no seria la típica vida d’un jove americà i amb només sis anys es va veure obligat a mudar-se, junt amb tota la seva família a Rieti, Itàlia, on el seu pare acabava de ser contractat per jugar a bàsquet.
Tot i que passava el curs a Itàlia, on aprendria a parlar italià i espanyol, Kobe i la seva família tornaven cada estiu als Estats Units, on aprofitava per jugar a lligues estivals de bàsquet. No va ser fins al 1991, però, quan el seu pare es va retirar definitivament del bàsquet professional, que tornarien permanentment als Estats Units.
En aquell moment, començaria a jugar a l’Institut Lower Merion, a un suburbi de la seva Philadephia natal. I just en aquest moment es va començar a formar la llegenda, i l’home rècord en què es va convertir.
Primer jugador debutant en fer-se un lloc al cinc inicial del seu equip en vàries dècades, Bryant, tot i ser una autèntica revolució, on era capaç de fer-ho tot a la pista i dotat d’una exuberància física poc corrent per la seva edat no exempt d’una magnífica tècnica individual, no va ser capaç que el seu institut acabés la temporada amb un resultat de 4 victòries i 20 derrotes. Malgrat tot, ja havia despertat l’atenció sobre la seva persona.
Els següents cursos a l’institut, la derrota es va convertir en l’excepció, així doncs, fins al final de la seva etapa escolar, els Aces de Lower Merion van acabar amb un rècord de 77 victòries per tan sols 13 derrotes. Aconseguint, durant la seva última temporada, el títol de campions de l’estat de Pennsylvania, fet que feia 53 anys que el seu institut no aconseguia.
Totes les mirades ja estaven centrades sobre ell, i malgrat poder escollir una beca esportiva a qualsevol universitat que desitgés, Kobe, engrescat pel que just any abans havia fet Kevin Garnett, va decidir apuntar-se al draft de la NBA sense passar per l’etapa universitària.
No li va sortir malament la jugada, convertint-se en el primer jugador exterior de la NBA que arribava a la lliga sense passar per universitat, venint directament d’un institut. A la nit del draft, va ser escollit en la posició 13 pels Charlotte Hornets, tot i que un sol dia després es va fer públic el traspàs al que seria el seu equip de tota la vida, Los Angeles Lakers.
La seva era una història de precocitat i, tot i passar un peatge d’adaptació a la NBA durant la seva campanya de rookie, es va convertir en el jugador més jove a debutar a la lliga amb tan sols 18 anys i 72 dies.
No va ser fins la seva tercera temporada a la lliga que es va fer amb la titularitat indiscutible a l’equip, demostrant que aquella classe capaç de fer-ho tot als instituts, també es convertia en exportable allà on triomfen les estrelles d’aquest esport. I on ja començava a formar un tàndem terrible junt amb Shaquille O’Neal.
En la seva quarta temporada ja es convertiria en l’anotador compulsiu que l’ha caracteritzat tota la seva carrera, coincidint amb l’arribada a Los Angeles de Phil Jackson, l’autèntic home dels anells i entrenador amb qui Michael Jordan va aconseguir els seus sis títols de campió. La temporada no podia anar a millor, i els de Los Angeles aconseguirien el primer dels seus tres anells consecutius.
Les comparacions amb Jordan es van començar a fer inevitables, i mentre el de Philadelphia seguia batent rècords de precocitat anotadora a la lliga, la generalitzada concepció que la veritable estrella d’aquell equip era Shaquille O’Neal, impedia que es valorés a Kobe en tota la seva magnitud.
En temporades posteriors, es va aguditzar el que des de la premsa es venia com un conflicte d’egos entre Kobe i Shaq i, finalment, la direcció dels Lakers va escollir el costat de Kobe, deixant que O’Neal marxés als Miami Heat.
Kobe no es cansaria de seguir batent rècords anotadors i, per descomptat, de precocitat, però que O’Neal aconseguís un nou anell amb els de Miami, augmentaven les veus que afirmaven que Kobe, per molt bo que fos, no podia ser el líder d’un equip que aspirés a ser campió, com si que ho era Michael Jordan.
Per acabar-ho d’adobar, les grans temporades a nivell estadístic de Kobe, no es traduïen en playoffs fructífers pels californians. Entre tot, però, quedaria una de les nits més èpiques que ha donat al bàsquet quan el 22 de gener de 2006, Kobe aconseguiria anotar 81 punts als Toronto Raptors, aconseguint la segona marca anotadora individual de la història de la competició, només per darrera de Wilt Chamberlain i el seu famós partit dels 100 punts al 1962.
No va ser fins al 2008 que, un altre cop amb Jackson a la banqueta, que els Lakers tornarien a ser un equip competitiu de debò. L’arribada de Pau Gasol a la franquícia angelina, i la seva gran relació amb Bryant, va permetre que els Lakers tornessin a ser considerats al títol per les apostes. Kobe, aquest cop sí que exercia de líder indiscutible de l’equip, fet que li valdria el primer i únic MVP de temporada regular de la NBA.
Els Lakers arribarien a la final, però després d’una gran sèrie contra els Celtics de Pierce, Garnett i Ray Allen, no aconseguirien aixecar el títol, que volaria cap a Massachusets.
La temporada següent, amb l’equip encara més conjuntat, el títol i l’MVP de les finals no se li escaparien a Kobe Bryant. I per si fos poc, l’any 2010 tornaria a repetir títol i guardó, quedant-se a tan sols un de Michael Jordan. Però el sisè títol ja no arribaria, i tot i seguir batent tots els rècords de precocitat anotadora, ja tampoc arribaria a una altra final de la NBA.
El 5 de desembre de 2012 es convertiria en el jugador més jove en arribar als 30000 punts al llarg de la carrera, però el seu ritme anotador ja decauria considerablement degut a la plaga de lesions que l’ha afectat durant aquests últims anys on, amb prou feines, ha disputat una quarantena de partit durant les seves últimes dues temporades, impedint que pogués desplegar tot el seu joc.
De forma precoç, com no podia ser d’altra manera, amb molta temporada encara per jugar-se, Kobe ens ha dit que aquesta serà la seva última com a jugador professional, després de convertir-se en el jugador de la NBA que ha disputat més temporades en un mateix equip.
Enrere quedarà la seva interminable llista rècords i mèrits aconseguits, els seus dos ors olímpics amb la selecció americana, les suspensions increïbles, les esmaixades de campionat i les cistelles guanyadores. Fins i tot el seus moment més negres, com l’acusació per assetjament sexual o totes les lesions patides.
El que sí que quedarà és el seu lloc a la història d’aquest esport, junt amb els millors, com s’ha guanyat a pols durant tots aquests any a la pista. Gaudim de tots els últims moments que ens brindi aquesta temporada, perquè seran els últims que escriurà una llegenda viva de la història de l’esport.
Gràcies per les memòries, Kobe.
Imatge de la capçalera de johrling
