Les grans estrelles del ciclocròs volen brillar a Luxemburg

Austràlia i Argentina han obert la temporada ciclista, l’estiu a l’hemisferi sud és un preàmbul magnífic abans de l’inici de la competició a Europa, i és que a casa nostra és tot a punt per la Challenge de Mallorca i la Volta al País Valencià. Però el ciclisme mai va acabar de marxar, més enllà de l’asfalt hi ha vida als prats, i mentre el gruix de corredors busquen climes càlids per preparar la temporada un grup d’entranyables sonats gaudeixen del fred, la pluja i el fang.

estrelles del ciclocròs

La temporada de ciclocròs arriba a la seua fi i les darreries del mes de gener sempre són sinònim de la cursa més important de l’any, el mundial. A l’igual que passa amb el ciclisme en ruta els millors corredors de l’especialitat lluitaran fins el límit de les seues forces durant una hora per un maillot blanc amb cinc barres de colors, la medalla d’or és un premi secundari.

El recorregut

Feia tres edicions que el campionat mundial no es disputava a un circuit d’aquells que no són habituals cada temporada, si més no al més alt nivell competitiu. L’última volta va ser als Estats Units, a Louisville, i en aquesta ocasió serà a Luxemburg, a Bieles, on s’ha preparat un circuit que pot dividir-se fàcilment en tres parts ben diferenciades. El que pareix clar és que no serà una cursa tàctica, sinó de força i habilitat.

planol

perfil

Al primer sector la gespa serà la principal protagonista. 1200 metres sense excessiva dificultat tècnica on els corredors més potents poden imposar la seua força sobre un terreny pla i castigar els seus adversaris, tot i que difícilment poden obrir-se distàncies entre els principals favorits.

Continua un segon tram d’uns 600 metres on els crossmen hauran d’afrontar un seguit de passos sobre un talús natural que esdevindrà la gran dificultat del circuit. L’explosivitat a les pujades serà tan important com la tècnica a les baixades, especialment al seguit de revolts sobre gradient peraltat. En aquest punt sí que pot decidir-se la cursa.

Els últims 1400 metres estaran marcats pel continu canvi de superfície. Sobre terreny boscós, gespa i grava s’aniran succeint llargues rectes ideals per rodar potentment amb canvis de direcció molt més lents on el control de la bicicleta pot resultar decisiu. La cirereta del pastís serà un últim tram previ a la recta de meta on es lliguen una baixada i una pujada peraltada on qualsevol errada pot esdevenir fatal.

Tot i això a un esport com el ciclocròs s’ha de tindre ben present que quasi tan important com el recorregut és l’estat en que es troba. Trobar un circuit sec, un circuit glaçat, un circuit enfangat o un circuit nevat canvia radicalment el pronòstic de la cursa.

Marianne Vos ha tornat

L’havíem trobat a faltar, vam arribar a pensar que potser l’havíem perdut per sempre, però després d’un any per l’oblit ha tornat la millor ciclista de tota la història, Marianne Vos. Una lesió al genoll la va apartar del màxim nivell competitiu ara fa dos anys i després d’haver anat recuperant poc a poc sensacions la temporada passada torna al fang buscant el punt de forma ideal de cara a recuperar el seu domini a la carretera.

La neerlandesa és la més forta, tècnicament i físicament, tant que es presenta a Bieles com la principal candidata a la victòria, el vuitè maillot de l’arc de Sant Martí l’espera. Des que la neerlandesa va tornar als prats a mitjans de desembre els seus números són irrefutables amb set triomfs en nou curses, els darrers cinc de manera consecutiva i aclaparadora.

A una distància important, tot apunta que la seua principal rival serà la corredora belga Sanne Cant, tècnicament a l’alçada de Vos però un punt per baix a nivell físic. L’any passat li va faltar el mundial per completar la temporada perfecta, i és que a dia d’avui continua sent l’única gran competició que li falta per guanyar després d’un temps sent la millor corredora a nivell global aprofitant els mesos sense Vos.

Continuen la llista de candidates les nord-americanes Katie Compton i Katerina Nash, l’italiana Eva Lechner i la neerlandesa Sophie de Boer, guanyadora de la Copa del Món. Quatre ciclistes que, amb les seues semblances i les seues diferències, poden veure’s penalitzades per un circuit que no és tan dur com els hagués agradat. Això sí, molta atenció si la neu és protagonista, les opcions de Katerina Nash es disparen.

Un esglaó més avall i amb més possibilitats de Top10 que de podi es trobarien l’anglesa Nikki Brammeier, després d’una temporada condicionada per una dura caiguda que l’ha tingut diverses setmanes fora dels prats, la luxemburguesa Christine Majerus, corredora local ha ajudat a dibuixar el recorregut, la belga Ellen Van Loy, una ciclista que sempre va de més a menys, i la neerlandesa Lucinda Brand, habitual de l’asfalt que per fi s’ha decidit a provar fortuna sobre el fang.

No es pot acabar la presentació de la categoria femenina sense esmentar l’absència de la vigent campiona mundial Thalita de Jong, que després d’haver patit una caiguda diumenge passat a Hoogerheide s’ha vist obligada a renunciar a defensar el seu títol. Tampoc hi serà la francesa Pauline Ferrand-Prévot, que després de la seua sensacional temporada 2014-2015 no ha tornat a ser la mateixa corredora i s’ha centrat únicament a la carretera.

El duel de l’avui, el demà i el demà passat

Pel que fa als homes les apostes són ben clares, tot allò diferent a una victòria del flamenc Wout van Aert o el neerlandès Mathieu van der Poel seria una de les grans sorpreses dels últims temps, i és que als seus vint-i-dos anys han sotmès els seus rivals amb una autoritat insultant. Concretar l’aposta és prou més complicada, al cap i a la fi els seus duels estan condemnats a escriure algunes de les pàgines daurades de la disciplina durant la propera dècada.

Wout van Aert és la força bruta, Mathieu van der Poel és l’exquisidesa tècnica. L’un té al darrere l’arrelada tradició d’un país que batega amb cada pedalada, l’altre el d’una nissaga familiar amb noms il·lustres com els d’Adrie van der Poel i Raimond Poulidor. Físicament cap dels dos arriba en el seu millor moment, però la seua superioritat és tan evident que és improbable qualsevol resultat diferent, i més quan la resta de grans favorits aniran també vestits amb maillots blau cel i taronja.

La selecció belga compta amb un gran ventall de segones opcions de cara a la victòria amb les referències de l’insípid Kevin Pauwels, acostumat i conforme amb ser el tercer en discòrdia, i el coratjós Tom Meeusen, qui identifica a la perfecció tots els valors del ciclocròs. Al seu costat, quatre corredors més d’altíssim nivell com Laurens Sweeck, Michael Vanthourenhout, Tim Merlier i Gianni Vermeersch.

Pel que fa als neerlandesos el nivell global és una mica inferior al dels seus grans rivals, tot i que està molt més clar qui serà l’alternativa, i és que després d’un començament de temporada marcat per les lesions, com bé va demostrar diumenge passat a Hoogerheide, a Lars van der Haar li ha arribat l’hora de demostrar que està al nivell dels seus grans rivals. Completen l’equip oranje David van der Poel, sempre a l’ombra del seu germà menut, Corné van Kessel, Stan Godrie i l’antic campió mundial Lars Boom, una autèntica incògnita de cara a diumenge.

Més enllà de la tirania de parla neerlandesa es troben corredors de segona fila com el francès Clement Venturini, els alemanys Marcel Meisen –atenció si hi ha neu! – i Philipp Walsleben, els suïssos Simon Zahner i Marcel Wildhaber o el txec Michael Boroš. L’anhelada globalització que busca l’UCI no ha arribat encara a la disciplina hivernal del ciclisme.

Entre els absents cal destacar el campió europeu Toon Aerts, un dels pocs corredors que han estat capaços de plantar cara i vèncer els grans dominadors de l’especialitat, Zdeněk Štybar, centrat des de fa unes quantes temporades en la ruta, i Sven Nys, llegenda del ciclocròs retirat ara fa un any. Per sort, amb els dos marrecs que a dia d’avui dominen el veldrijden la transició s’ha fet molt més dolça del que es podia esperar.

Nova revista en paper a la venda. Fes-te sòcia!