A la Fosbury hem volgut parlar amb una corredora que l’ha disputat des del vessant competitiu, la guanyadora Anna Ramírez, i amb un corredor, Albert Roda, que l’ha completat per assolir un repte solidari.
La vigatana Anna Ramírez fa pòquer de ‘Titans’
Anna Ramírez (Vic, 1981) ha estat la gran dominadora de la Titan Desert d’enguany com ho demostren les tres victòries d’etapa i el triomf en la classificació general. És la quarta vegada que guanya la prova ciclista que es disputa al desert marroquí en cinc participacions: “La vegada que no vaig guanyar vaig quedar segona perquè no anava tan preparada. És una prova d’exigència màxima, si no vas preparada, malament”.
“Havia entrenat molt bé però hi havia molt nivell a la prova femenina. No ens coneixíem gaire amb les noies estrangeres i el primer dia va ser clau perquè vam imposar un gran ritme amb el meu gregari i vam aconseguir la victòria d’etapa i un bon temps d’avantatge que va ser clau per poder anar gestionant-lo la resta de dies. A la Titan d’aquest any es podia navegar molt i pot sortir bé o malament i no em volia arriscar a què una retallada de la Vera Looser, la segona classificada, li sortís bé i jo no sabés si estava per davant o per darrere, per tant, la millor solució era anar amb ella. Vam optar per una tàctica més conservadora la resta d’etapes, en comparació amb el primer dia en què van sortir a l’atac, i vam limitar-nos a mantenir la distància amb la Vera Looser”.
L’osonenca ha guanyat amb sis minuts de marge respecte a Looser: “Vaig anar rascant temps durant les etapes, en algunes que ho veia factible i em veia amb forces atacava per guanyar segons, a més vaig guanyar una bonificació d’un minut”. La tàctica era ben clara, seguir la rival que tingués just darrere a la classificació “i a la que es despengés del grup principal quedar-me amb ella. Així no havia de preocupar-me si ella navegava i trobava una drecera i li sortia bé. La tàctica era seguir a la segona classificada en tot moment i ens va sortir bé”. I és que en la prova masculina el guanyador es va decidir perquè qui anava segon al començament de l’última etapa va agafar una drecera als darrers quilòmetres hi va haver canvi de líder. “Són aquests moments en què pots perdre una Titan per un detall”.
“Quan la preparo em va bé, tinc facilitat per aquest tipus de curses pel meu passat de ciclista de carretera”, confessa. “A la Titan has de saber molt bé com seguir a roda, entendre com bufa el vent i rodar. És un esforç constant, no és com a BTT que puges, baixes, deixes de pedalar i hi ha zones tècniques. Allà has de pedalar tota l’estona i la forma física i ser bona fondista és molt important“. Anna Ramírez és una més de les esportistes veteranes que aconsegueixen grans resultats aquesta temporada com Anna Comet o Marta Molist: “estic en un moment de forma similar o superior a quan corria en carretera, les dones quan assolim la maduresa no notem aquesta davallada física que seria imaginable. Si en tens ganes i estàs preparada psicològicament i físicament, es pot rendir al més alt nivell. Ja hem assolit una maduresa a la vida, tenim més experiència en aquestes proves i la longevitat del cos de la dona hi ajuda”.
Ramírez està empatada a quatre ‘Titans’ amb Josep Betalú: “és molt important que hi hagi referents de dones que aconsegueixen grans fites, com guanyar quatre Titans. Josep Betalú és un gran corredor i equiparar-me amb ell és un orgull, de fet una cinquena Titan Desert no faria cap mal i poder ser la primera persona a aconseguir-ho estaria molt bé”. Quan se li pregunta si hi tornarà encara no s’atreveix a donar un ‘sí’ rotund, però confessa que “és molt temptador, ho estic sospesant… a la Titan sempre hi he vingut cada dos anys”.
Es donarà un temps per decidir-ho però ja té clar que al juny i al juliol correrà proves de l’Open d’Espanya d’Ultramarató. “Aquest any porto el mallot de campiona d’Europa i m’agrada poder lluir-lo en aquestes curses. No tinc res més programat, em limito molt les curses que faig, en part per l’edat i em concentro molt en una i la preparo molt bé, però la resta de la temporada m’agrada fer molt la meva. Està pendent acabar de decidir quan torno a fer la Titan i mirar d’aconseguir la cinquena, però a part d’això aniré decidint bastant dia a dia. A vegades apareix una oportunitat que motiva i m’hi llenço”.
Pedalant per destinar fons a la lluita contra l’Alzheimer
Albert Roda (Tarragona, 1985) és un enginyer mecànic establert a Barcelona que corria la prova amb l’objectiu de recaptar fons per a la Fundació Rosa Maria Vivar de Reus que lluita contra l’Alzheimer. Roda va acabar en la posició 135 en la categoria individual i van ser quarts amb el seu company Christian García en categoria Corporate, en què competeixen parelles que representen una empresa, en aquest cas RDT Ingenieros, companyia on els dos treballen i que els patrocinava durant la cursa pel desert marroquí.
El repte benèfic, sota el nom de #pedaleandoxalzheimer ‘Mi Grano de Arena’, se’ls acut entre quatre companys de feina: “vam organitzar el projecte i vam decidir fer la Titan Desert”. Roda ja havia fet algun projecte solidari, però aquest cop el cas el tocava de ben a prop, la mare de l’Albert té Alzheimer i s’està a la Fundació Rosa Maria Vivar de Reus, els beneficiaris de la seu iniciativa. “Vam considerar que la Titan Desert és una cursa molt mediàtica, perfecte per llençar un repte solidari com #pedaleandoxalzheimer. Els vaig proposar fer això als meus companys i van acceptar de seguida. Tots teníem una bona base esportiva, el company que ha quedat en millor posició és triatleta, jo vaig fer rem durant molts anys i sempre he continuat fent esport i els altres dos sempre han fet tirades llargues de bikepacking. Tot i la bona base, hem fet un entrenament específic d’uns sis mesos seguint les pautes del llibre ‘Planifica tus pedaladas’ de Chema Arguedas”.
L’Albert Roda i el Christian Garcia feien la cursa en parella en la categoria Corporate, per ciclistes patrocinats per empreses i l’Eloi Valenzuela i el Tristam Knoph “anaven una mica per lliure perquè tenen més nivell i van competir en categoria individual. Em va sorprendre la duresa de les etapes, ens esperàvem etapes dures però el que passa és que el desert és ple de trampes i quan creus que només queden vint quilòmetres per acabar la jornada resulta que quinze són de sorra i et toca caminar amb temperatures altíssimes. El clima extrem i el terreny era el més dur, perquè desnivell pràcticament no n’hi ha i rodar per pista amb vent en contra no és tan dur”.
Roda va acabar 135è en la classificació general individual i es mostra satisfet de la seva actuació: “pel poc bagatge que tenia en curses de bicicletes ho valoro molt positivament, ha anat molt millor del que esperàvem. L’objectiu era simplement participar i acabar-la i a partir de la segona etapa ens vam veure competint per posicions de podi a la nostra categoria, la de Corporate“. La bona posició els va engrescar a ser més competitius i provar de què eren capaços. “És molt dura, no està a l’abast de qualsevol que surti en bici habitualment, s’ha de fer un entrenament específic físic i mental per arribar allà en bones condicions. Jo no perquè anava en parella, però són moltes hores rodant sol contra el vent pel mig del desert i no veus quan acaba la pista per on circules i molta gent abandona la prova per un factor psicològic”.
El tarragoní riu quan se li demana si tornarà a participar-hi “és una mica massa aviat per saber-ho però a l’avió de tornada ja vam estar parlant de tornar-hi, és probable. Si aconseguim patrocinadors i un projecte que valgui la pena és possible que hi tornem”. La motivació la poden trobar en la bona recaptació obtinguda, “com a equip vam fer una aportació de 2.000 euros directament a la Fundació Rosa Maria Vivar i després vam crear la campanya #pedaleandoxalzheimer ‘Mi Grano de Arena’ i vam recaptar 2950 euros més. L’objectiu era arribar als 5.000 així que pràcticament ho hem assolit”.
Roda ja havia participat en proves semblants i no descarta seguir embarcant-se en reptes solidaris, “no és la primera que en faig, vaig córrer fa uns anys el Panda Ride en què part de la inscripció va destinada a programes socials i la Walk Challenge, una cursa que destina els beneficis a la investigació de malalties neurodegeneratives en infants. El cuquet ja hi era abans de córrer la Titan Desert, si no hi ha un vessant solidari no té sentit organitzar projectes així“.
