La final de bàsquet de Munic 1972 Una gran batalla esportiva de la guerra freda

Els Estats Units i la URSS van protagonitzar una final històrica als Jocs Olímpics.

Els EUA sempre han estat la superpotència mundial del bàsquet. Fins ara sumen setze ors de vint possibles en categoria masculina i nou de dotze en la femenina als Jocs Olímpics. A Munic 1972, amb les dones encara excloses de la competició, l’equip estatunidenc es presentava a la cita després d’haver aconseguit la medalla d’or en totes les ocasions anteriors, des de Berlín 1936 fins a Mèxic 1968.

A Munic els jugadors nord-americans es van plantar un altre cop a la final amb relativa facilitat. Allà es van topar amb l’URSS, enemics a nivell polític, però també sobre la pista. De fet, els soviètics ja s’havien enfrontat (i perdut) amb els ianquis en quatre de les set finals anteriorment disputades.

Gran favorits novament per endur-se la medalla d’or, els EUA van veure com l’URSS jugava millor i arribava als minuts finals amb tots els números per protagonitzar la sorpresa. Davant d’aquesta situació, els nord-americans es van arremangar per aconseguir la remuntada. Quan faltaven pocs segons i amb un 49-48 a favor de l’URSS, l’escorta Doug Collins va aconseguir robar una pilota i contraatacar per intentar posar en avantatge els EUA. La defensa soviètica el va parar amb falta, provocant dos tirs lliures que Collins no va desaprofitar per canviar el marcador a 49-50.

Quedava un segon i tothom ja veia campió als de la bandera de les barres i estrelles. L’URSS va treure ràpidament i ja s’esgotava el temps quan els àrbitres van parar el cronòmetre, fent cas a les protestes de l’entrenador soviètic, que al·legava que havia demanat temps mort entre el primer i segon tir lliure i que, per tant, s’havia de reprendre el joc amb una possessió de tres segons.

Els tres segons eterns

Així va ser. L’URSS va tornar a treure de fons, movent veloçment la pilota fins a la cistella rival i errant el llançament mentre els jugadors dels EUA començaven a córrer i a fer salts per la pista per celebrar la victòria. Uns moments d’èxtasi que van durar ben poca estona. L’entrenador soviètic tornava a protestar. Aquesta vegada reclamant que el comptador no havia marcat correctament els tres segons restants. Es va formar un gran enrenou en el qual va participar, fins i tot, el secretari general de la FIBA, que va ordenar als àrbitres repetir els tres segons.

D’aquesta manera, els soviètics van moure la pilota per tercera vegada. I aquest cop van aconseguir anotar gràcies a una cistella sota el taulell d’Aleksandr Belov. L’èxtasi canviava de banda, ara ja definitivament, en aquella jornada memorable de Munic 1972 que també ha estat revisitada al cinema. Entre els nord-americans el que hi havia era una gran indignació. Els EUA van reclamar per invalidar el final del matx, però la seva postura va perdre per 3 vots a 2 en un comitè format per membres de Cuba, Polònia, Hongria, Itàlia i Puerto Rico. 3 països aliats de l’URSS i dos aliats dels EUA. No cal dir qui va votar a favor de qui.

Tot i la gran polèmica, els jugadors de l’URSS van fer història a Munic 1972 en aconseguir vèncer per primera vegada als EUA i van donar a l’estat soviètic una gran victòria simbòlica i propagandística en el marc de la Guerra Freda. Per la seva banda, els nord-americans es van negar a reconèixer la derrota i no van voler ni recollir la medalla de plata. Avui en dia als EUA encara consideren aquella final com un gran robatori.