El 1986 va ser un any de merda que, en el documental, ja vam deixar enrere. Si fem memòria és quan el mateix Larry Bird diu després de 63 punts de Michael Jordan en un partit de play-off que és “Déu vestit de jugar de bàsquet”. Però és un any en què encara no ha guanyat, en què està creixent, en què està predicant al desert encara, el número 23. Però aquell 1986 a Espanya passa una cosa que no té absolutament res a veure. O potser sí. Segons l’inventiva o el morro de qui ho relacioni. El 1986 Alaska –el grup, no l’estat americà– publica el mític disc ‘No es pecado’ que inclou un himne etern, el mític ¿A quién le importa?
https://www.youtube.com/watch?v=sOu3Dy5A4ME
Ja ho saben. La lletania cantada a pulmó en festes, karaokes i festes majors que resa aquella despreocupació pel què diran, que entronitza la llibertat d’elecció, que referma l’empoderament d’un mateix. Segur que el senyor Michael Jordan mai ha cantat ni escoltat allò de “a quién le importa lo que yo haga, a quién le importa lo que yo diga, yo soy así y así seguiré, nunca cambiaré”. Segur. Però també és segur que ho podria haver entonat com a banda sonora vital en bona part de la peripècia que trobem narrada en el doble capítol setmanal del seu documental. Avui ens trobem el Jordan que diu prou. I a qui no li importa el que diran. Un Jordan alaskià, completada la distòpia.
Nu davant la realitat
Set dies enrere havíem deixant el Jordan dels excessos, el Jordan jugador –no de bàsquet, malgastador– el Jordan poc exemplar, que no encaixava amb la moralina d’una societat a la que estava sobre-exposat. Completa el three-peat i decideix deixar-ho tot. S’ha de reconèixer a ‘The Last Dance‘ el detall, tacte i fil amb el que explica tot aquell procés, caracteritzat per la mort, assassinat, del pare de Michael Jordan. Ni l’astre més rutilant de la galàxia està preparat per allò i fins i tot en el record d’aquella època hi veiem uns ulls encara més vidriosos del jugador. Jordan queda nu davant de la realitat. Cremat per l’exigència del bàsquet i tot el que comporta la fama, estabornit per l’absència sobtada del seu principal suport, adolorit, mig ressentit. I plega. Fa seu allò de “mi destino es el que yo decido, el que yo elijo para mí”.
Reconeguem-ho. Des de la distància de l’oceà que ens separa, tota aquella decisió llavors ens va semblar molt més de capritx que no pas com es presenta ara. Volgudament, la incursió en el món del beisbol no només se’ns presenta com la reconciliació emocional amb el record del pare si no també amb l’expiació col·lectiva del pecat de ser Michael Jordan. Anècdotes com el canvi de dorsal o l’aventura esportiva que comença amb el que sembla un altre conte de fades ens retorna el Jordan més esportista: el que es matxaca, entrena, s’esforça. El que decideix que ell és així i així seguirà. Fins i tot el que segueix la vaga sectorial i gaudeix del descans que acaba per donar sentit a la seva segona part de cara a la cistella. Totes les bones històries tenen moments de vacil·lació, la primera retirada de Jordan no és ni això: és la desviació típica de l’equació perfecta. És la incursió fora d’òrbita per tornar al món propi i com Yuri Gagarin anunciar que allà fora no hi ha res com nosaltres.
Reprendre el camí, sense contemplacions
Tots els que vam veure Space Jam esbossem un somriure de saber que la seva gravació la va convertir el propi Jordan en un stage intensiu de pre-temporada després d’atrevir-se a tornar amb el seu cèlebre telegrama, propiciant una segona Pasqua a Illinois i el món sencer. És suggerent de mantenir en el relat l’equip, sense Jordan, i com es va configurant la correlació de forces que l’acabarà acompanyant en el segon triplet consecutiu. Reprendre el camí del bàsquet no li és fàcil però “mi destino es el que yo decido, el que yo elijo para mí”. Qui no s’ha cregut aquesta frase, alguna matinada, cantant-la descamisat? Jordan escull i reprèn el fil de tot el que l’ha fet grandiós. També la seva arrogància.
Ben tornat, lidera el millor equip de la història, extra-motiva els seus companys que arriben a confessar que tenen por i aconsegueix conciliar el record i homenatge al pare a través del bàsquet i el domini que torna a infligir a la lliga. Es torna a motivar amb tot, ens torna a ensenyar el competidor endèmic, la recerca boja del millor, l’exigència absoluta. Torna a començar tot però ja llavors fins i tot amb les proeses de dibuixos animats li veiem el rostre humà al redemptor de la pilota. Torna tot i tot torna a tenir sentit. Guanya, guanya. Devora, devora. És Michael Jordan i aquest ‘The Last Dance‘ ens està fent ballar sense control. Que no s’encenguin els llums. Ell és així.
