A les nou del matí ha sonat l’alarma del mòbil i a Netflix ja hi havia els primers dos capítols de ‘The Last Dance’. Estem parlant del documental esportiu que ha generat més expectació dels darrers temps i tot i que en principi no s’havia de donar com s’ha donat fins i tot sembla que l’excepcionalitat del confinament i la pandèmia hagin servit de caixa de ressonància d’aquestes ganes de veure aquesta sèrie, de l’ESPN i la pròpia Netflix.
Amb el món de l’esport en coma induït i les programacions i creadors d’actualitat o similar recargolant l’enginy dels records per mirar d’assolir un mínim d’entreteniment ha arribat aquest esperadíssim document. Per qualsevol persona que tingués coneixement racional a cavall dels vuitanta i els noranta, la novetat és estimulant. Pels molts que hi anirien al darrere i no hi van ser coetanis, si volen ser dignes de menció, faran bé també de passar per l’ofici religiós de cada capítol. La peregrinació seguirà els propers dilluns, a raó de doble capítol estrenat per setmana. Aquest darrer ball del gran Michael Jordan ens farà moure durant ben bé un mes.
Hagiografia amb tramoia
El punt de partida de ‘The Last Dance’ és una mena de relat d’una sèrie de coms i de perquès d’una narració històrica coneguda per tothom. Dels Chicago Bulls de Jordan se n’ha escrit de tot. Se n’han fet mil reportatges i documentals. En aquest cas i més enllà del desplegament promocional espectacular per convertir la nova barreja en un fenomen de masses, els ingredients nous són el material d’un seguiment exhaustiu fet per l’ESPN de les vicissituds del darrer episodi, de la darrera temporada d’un grup mític, històric i campió. Amb material gravat fa 30 i 23 anys s’arriba a produir un material d’una gran capacitat de vigència. Amanit amb moltes històries en clau present i el ritme frenètic, narrativament disruptiu i el trumfo sempre a la mà de saber que a l’altra banda hi ha algú amb totes les ganes d’entomar l’àpat sigui quin sigui el plat s’entén que els minuts de metratge passin volant.
No cal amagar-se de res. Estem davant una hagiografia de cap a peus d’algú que va ser el millor i el relat que s’hi estipula condueix la història entre tòpics que van rodats. Queden clars els rols de bons i dolents i la perspectiva històrica del que va suposar aquell equip, aquell fenomen, proveeix d’absolució magnànima universal per sigui quin sigui el pecat que trobarem mínim que ens puguin ensenyar. La tramoia, el rerefons de tot, no es pot considerar per res novedós. Així com hi ha altres documents (com els All or nothing de la competència Amazon) que entren on abans ningú ho havia fet, aquest document sobre els Bulls aprofita precisament que càmeres i micròfons sempre han estat molt endins de vestidors, passadissos i pistes del bàsquet-negoci americà. Era tan fàcil com agafar perspectiva perquè tot el que explica el documental estigui perfectament dissenyat per la disciplina automàtica dels creients. Un amén automàtic.
L’arrogància i l’equip
Il·lusionada com està tota l’afició històrica a l’esport amb reprendre aviat el fil de la competició, encara s’ajunten més la gana i la vianda per ser el moment que és. Que Michael Jordan no era cap sant es fa evident però fins i tot les seves arrogàncies –que formen part del còmput genial que el converteixen en el millor, sense aquell passar per sobre de tot no hauria arribat a dalt de tot– semblen adquirir dolçor. Seria un documental d’agit prop si no fos que no cal convèncer massa ningú de res. Per això no s’amaguen ni tan sols els impúdics i impresentables improperis i burles al físic del dolent de tot plegat, el director general Jerry Krause, que des de bon inici tenim clar que és el culpable que tots plegats no tinguéssim encara més racions d’aquesta santa substància a la narco-sala dels nostres millors anys mirant bàsquet de matinada.
En espera de com evolucioni tot, un altre aspecte a ressenyar d’aquesta primera doble entrega és la noció col·lectiva de l’èxit que, sigui per gust o realitat, sembla que fins i tot el propi Jordan vulgui que predomini com a pàtina. El protagonisme d’Scottie Pippen, que era el preferit d’aquells que sempre volen ser una mica diferents, reconforta. Així com la presència de les derrotes o debilitats fins i tot del propi mite, que conviden a seguir atents al proper dilluns d’estrena. Ja ens saben els vídeos de ‘highlights’ de memòria i a aquest últim ball no hi venim com a missa dominical habitual.
Tenim ganes de veure tota la pompa. De reconciliar-nos amb la idea que mai més hi haurà res igual. En el fons no ens feia cap falta aquesta ‘The Last Dance’. Però si el propi Jordan se’ls fumava després de cada Anell de Campió, aquí ningú renunciarà a un bon puro post-coital.
