Xavi Porras: “L’esport m’ha ajudat a acceptar la meva realitat” Entrevistem al saltador olotí setmanes abans de disputar els Jocs Paralímpics de Tòquio

L’olotí Xavi Porras participarà aquest estiu en els seus cinquens Jocs Par.alímpics

Xavi Porras competirà en la modalitat de salt de llargada en categoria T11. Després de la plata aconseguida a Londres l’any 2012, el gironí deixa clar que l’objectiu sempre és intentar assolir una medalla, però que sempre cal gaudir del camí. Per a Porras, els Jocs d’enguany seran els darrers que es planteja disputar.

En uns cinquens Jocs… quina és la motivació?

Doncs és, o més ben dit era, que vinguessin els meus fills a veure’m. En Marc, el petit, té quatre anys i hagués pogut veure els primers Jocs. De fet, hi aniré perquè m’he classificat, però la idea era deixar l’atletisme d’alt nivell abans. No crec que ho allargui gaire més, però.

Descartes París, doncs?

Mai pots dir mai, però ho veig molt complicat. Potser a Tòquio, si aconsegueixo tenir bons resultats, ho allargo un any més… però estic una mica cansat. Porto uns 20 anys en aquest món i tinc ganes de fer altres coses.

Ets un heroi per als teus fills, entenc.

Sempre em volen veure. El Marc està boig per venir amb mi a entrenar. Sembla ser que està enganxat a l’atletisme. L’Egara, que és la gran, li agrada més el ball. Crec que el Marc està en aquell moment que imita tot el que fan els seus pares.

M’agradaria parlar de la teva malaltia. Què tens?

Retinosi pigmentària. Una anomalia que tinc des de naixement i que és degenerativa. És a dir, de mica en mica el problema es va fent gran fins arribar al punt en que et quedes sense visió. Quan vaig perdre la visibilitat va ser cap als 16 o 17 anys. Encara recordo el fet de jugar a beisbol, anar en bici o fer ‘skate’.

Sempre has estat lligat a l’esport?

I tant! De petit jugava a futbol a Olot. Quan vaig notar que la meva visió no tornaria vaig provar altres esports com el futbol per a cecs, una modalitat que no em va agradar gens. Els meus inicis en atletisme són degut als Jocs de Barcelona de 1992: vaig gaudir de mala manera amb Carl Lewis!

En què t’ha ajudat l’esport?

A acceptar la meva realitat. A causa del meu problema em vaig començar a ajuntar amb gent que vivia realitats força similars a la meva i que, fins i tot, havia anat a Jocs Paralímpics. Amb això, normalitzes què et passa i trobes la manera de marcar-te objectius per tirar endavant des de la il·lusió i els reptes.

Vas patir l’anomalia en plena edat de desenvolupament. Ho vas passar malament?

Sincerament, vull defugir de la imatge que ens volen projectar de superherois i que no ha passat res. Són tràngols que s’han de passar, sí o sí. Em costa creure que algú que té un problema així ho supera de la nit al dia. Hi ha una fase de dol molt important. Per exemple, jo recordo que tenia l’edat de poder anar en moto, ja que es va posar de moda en el meu entorn, o de sortir de festa. No ho vaig passar gens bé, però són situacions traumàtiques que s’han d’acceptar i superar.

Has fet velocitat i salt. Quina prova t’agrada més?

No és que t’agradi o no. Es tracta de fer la prova que l’entrenador creu que et va millor per a les teves característiques. La velocitat m’agrada i és un gran complement del triple salt, per exemple. Per edat no puc fer els 100 metres, però m’encanta aquesta prova ja que és impressionant. El triple salt és brutal per a gent cega per la tècnica que s’ha de fer servir. I el salt de llargada també és emocionant.

A Pequín vas aconseguir medalla. Com ho vas sentir?

Va ser un moment important. T’he de dir que el moment de les medalles no el gaudeixes tant perquè et sents en un núvol. Estic en un punt on intento fixar-me més en altres instants, com fer un cafè amb algun rival a la Vila Olímpica. S’ha de gaudir del camí i no del moment final.

L’objectiu és repetir-ho?

És anar a totes. Podria dir-te que sí, però sempre intentant gaudir de cada instant. I més amb tot això de la pandèmia, que ho ha trastocat tot i ens obliga a replantejar moltes coses. Quines lliçons dona la vida, tu.

Seran uns Jocs estranys, però.

Sí. M’hagués agradat molt visitar la ciutat amb la meva gent. Però escolta, ho farem servir com a excusa per tornar-hi.

Què faràs si guanyes una medalla?

Li dedicaré als meus fills. No tinc cap aposta per fer si la guanyo o no. Ho celebraré molt amb la família i els entrenadors.