Molts aficionats es van posar les mans al cap quan Usain Bolt va fer una sortida nul·la al campionat del món de Taegu, a Corea del Sud, el 2011. L’única taca d’una trajectòria avesada als rècords, l’èxit i les victòries. La final d’aquell mundial va continuar després de la seva expulsió de l’estadi i el seu compatriota Yohan Blake va aprofitar-ho per endur-se el triomf més important de la seva carrera esportiva. En aquella final sorprenia la presència d’un jove francès de 19 anys que un mes abans s’havia proclamat campió d’Europa júnior dels 100 metres. Era la presentació en societat de Jimmy Vicaut i el seu sisè lloc a la final era poc rellevant: en pocs mesos havia confirmat que podia extrapolar el seu talent en categories inferiors cap a l’elit.
A Jimmy Vicaut l’acompanya una justa fama de perdedor que no es correspon amb els inicis de la seva carrera esportiva. El 2012, amb 20 anys, va ser subcampió absolut d’Europa a Hèlsinki amb un registre de 10.12, només superat per Christophe Lemaitre. França aconseguia un doblet històric i començava a somniar amb una època daurada per als seus velocistes. Vicaut, que pocs mesos després s’enduia l’or als 60 llisos al campionat d’Europa en pista coberta de Göteborg, començava a ser l’epicentre de notícies malgrat l’ombra de Lemaitre.
Nascut a un suburbi de París i fill de pare francès i mare ivoriana, Vicaut va guanyar el seu primer or internacional amb tot just 18 anys, el 2010, a Barcelona, formant part del relleu 4×100 francès. Aquest jove talent amb capacitats brutals per a la velocitat, però, pateix una maledicció en els grans campionats internacionals tan terrible com incomprensible: per un all o per una ceba, Vicaut és incapaç de portar l’or europeu dels 60 llisos de 2013 a l’hectòmetre en una gran competició internacional.
Pocs mesos després de l’èxit de Göteborg Vicaut va córrer per primera vegada per sota els 10 segons. La marca de 9.95 assolida per partida doble al campionat de França de juliol el convertien en un dels noms a seguir al mundial de Moscou del mes d’agost. Allà, però, va quedar fora de la final per una sola centèsima (10.01 pels 10.00 de Lemaitre). La primera decepció. Una entre tantes que havien d’arribar.
El mes de maig de 2014 Vicaut va completar els 100 metres llisos en 9.89, amb vent favorable de +2.7 al clàssic míting d’Eugene. A la primera sèrie de l’europeu de Zuric va impressionar amb un temps de 10.06, un dels més ràpids de la història dels campionats. Els seus rivals el van assenyalar com a gran favorit al títol (en lluita amb el britànic James Dasaolu, que s’enduria finalment l’or) i ell va anunciar als mitjans que es veia prou fort per millorar els seus 9.89 a la final del campionat. No la va arribar a disputar. De fet, ni tan sols va poder presentar-se a la línia de sortida de les semifinals per una lesió a la cuixa de la cama dreta que ja li havia fet la guitza als nacionals francesos.
L’any següent, el 2015, Jimmy Vicaut es convertia en el velocista nascut a Europa més ràpid de la història amb un registre espectacular de 9.86 a París. Pocs dies després ratificava el seu excel·lent moment als campionats de França amb una medalla d’or incontestable (9.92).
Al campionat del món de Pequín, on volia lluitar pel podi, va debutar com un tro: 9.92 a les primeres sèries i victòria insdiscutible davant corredors com Andre de Grasse, Jak Ali Harvey o James Dasaolu. A les semifinals va tornar a córrer per sota els 10 segons, molt a prop de Tyson Gay i Asafa Powell. Amb el bitllet de la final per temps a la butxaca, el francès era l’esperança europea davant el domini americà. Allà, però, va córrer en 10.00 i va quedar en vuitè lloc. De Grasse, que va anar de menys a més durant el campionat, va acabar ocupant el bronze amb els 9.92 inicials de Vicaut.
De més a menys. Vicaut ha seguit aquesta lògica constantment en les grans competicions, on acostuma a fer un bon debut però on és incapaç de complir les expectatives a l’hora de la veritat. El 2016 va estrenar-se amb un temps de 10.03 a l’europeu d’Amsterdam i va acabar guanyant el bronze amb un registre de 10.08 a la final. Deia: “fa una setmana corria en 9.88 i he acabat en 10.08. És una vergonya“. Més tard, als Jocs de Rio, va imposar-se a la seva semifinal amb un registre de 9.95 per acabar sent setè a la final (10.04).
Tot plegat en un any on havia corregut en 9.86 i en 9.88 al mes de juny. L’any passat, el 2017, en la seva temporada més fluixa, va fer els deures classificant-se per a la final del mundial de Londres, on va ser sisè (10.08).
Berlín 2018: l’or com a únic objectiu
Aquest dimarts 7 d’agost Jimmy Vicaut s’ha presentat a l’estadi de Berlín convençut que havia arribat l’hora d’aconseguir el seu primer or als 100 metres llisos. El seu entrenador, Dimitri Demonière, assegurava haver treballat molt en l’àmbit psicològic: “no vull que la condició de favorit i l’objectiu que perseguim sigui una llosa per a ell. Jo no li poso pressió perquè ell ha canviat d’actitud. Sap perfectament que és una cursa que no té guanyada d’entrada i té molta més serenitat que en els darrers anys. Això li permetrà ser encara més ràpid a la pista“. El corredor reblava el clau abans d’estrenar-se: “he corregut menys per evitar lesions, escolto més el meu cos i he guanyat en maduresa i experiència“. Millor marca de 9.91 i un bon moment de forma: ingredients idonis per somiar.
El debut en semifinals del parisenc ha estat terrorífic: 9.97, nou rècord dels campionats, superant el registre d’Obikwelu vigent des de 2006.
Erigit en el gran favorit amb el permís del britànic Zharnel Hughes, un cop més, Vicaut ha viscut la cara fosca de l’esport amb una lesió a la darrera sessió d’escalfament que l’ha obligat a renunciar a prendre la partida. El ja clàssic DNS i l’absència al carril número 4 en una final han fet mal a l’afició francesa, que comença a creure que la maledicció que persegueix Vicaut és un mur indestructible.
El dia que finalment guanyi totes les oportunitats perdudes seran un crit d’eufòria imparable. Només cal que el dia arribi.
