Berta Castells: “Durant una temporada només tens un o dos dies bons” Entrevistem a l'atleta torrenca, referent del llançament de martell al nostre país

Berta Castells és la protagonista de portada de la revista digital del mes de novembre.

No ha salvat Torredembarra de la pesta, però pot ser perfectament la segona dona més estimada del seu poble justament després de Santa Rosalia, a qui se li atribueix a través del quadre aquest poder. Berta Castells és un nom sense el qual no es pot entendre els darrers lustres d’atletisme català i ha situat el llançament de martell, un dels germans pobres de la família atlètica, com a prova referent dels resultats nostrats a les grans competicions. Jocs, mundials, europeus i setze campionats d’Espanya la contemplen.

Com estàs vivint aquest 2020 tan incert?

Tot i que la cosa no va massa millor ara estic una mica més tranquil·la, suposo que com tothom. Portem força mesos en aquesta situació i al principi em va crear molt angoixa. Hem passat l’estiu com hem pogut, fins i tot entrenant ben bé tres mesos, i ara que tornem a arrencar de cara l’any vinent ja ho faig amb més calma però amb prudència. En qualsevol moment puc deixar d’entrenar o de treballar i farem el que toqui. No som més que ningú i crec que no estem per fer invents.

Cal posar un asterisc a la temporada feta?

Des que vam parar el mes de març la informació que teníem des de la Federació Catalana d’Atletisme, del Consejo Superior de Deportes o del Comitè Olímpic era bastant negativa. La previsió és que no es podria fer pràcticament res. Com que la situació va millorar ens van proposar fer competicions entre el mes d’agost i d’octubre… no van ser els millors mesos d’entrenaments que he viscut, no en tenia tantes ganes i potser no ho he enfocat de la millor manera possible. La meva gestió d’aquesta situació no ha sigut especialment bona. La meva principal preocupació era arribar a competir només en dues o tres competicions, però afrontar els desplaçaments a Madrid, els viatges.. ha costat. En clau de competició s’ha fet realment bé, amb protocols de seguretat per als atletes, jutges o entrenadors que han funcionat perfectament, però el desplaçament de tanta gent amunt i avall no ho he portat bé. Si el 2021 podem començar a competir una mica més, crec que seguirà sent el que em costarà més. Ho haurem d’intentar treballar.

El 2021 hauria de ser any olímpic, que sempre és clau en una atleta com tu. L’experiència viscuda aquests darrers mesos t’ajudarà a respondre millor a una altra temporada incerta?

Ara no anem tan perduts com al març o a l’abril i per sort estic una mica més tranquil·la. Sé que pot sorgir qualsevol imprevist en qualsevol moment. No tinc clar que es facin els Jocs Olímpics, ho desconec. Aquest 2020 volia participar als meus quarts Jocs Olímpics i estava molt bé físicament, estava entrenant molt bé fins que el 12 de març es va aturar tot i es van cancel·lar totes les competicions. Per preparar la nova temporada ja fa algunes setmanes que he tornat a entrenar i en tinc ganes, però vés a saber què passarà. Res ens pot agafar per sorpresa.

Es pot planificar una temporada d’entrenaments amb un calendari tan volàtil com el que hi ha?

Hem plantejat una temporada més o menys normal en què puguem entrenar i competir, potser no a l’estranger de forma habitual, però sense grans canvis. En el nostre cas els aforaments estan força controlats perquè és una pista petita i cadascú té el seu horari i hi ha un màxim de 2-3 persones que coincideixen a l’espai. En aquest sentit ho portem bé. Preveure confinaments o tancaments a casa és impossible. Jo vaig fer manteniment durant dos mesos i mig i poca cosa més, ja que no tinc una casa gran… ni tampoc espai per poder llançar un martell!

Tens una llarga trajectòria a l’elit. Aquest 2020 deu ser de llarg l’any més estrany que has viscut a l’esport.

Sí, però també és cert que quan va esclatar tot el que menys m’importava era perdre’m uns Jocs Olímpics i que se’m tallés la competició en el meu millor moment dels darrers anys. Tothom em deia: “Quina pena!”, però jo pensava en la meva germana que està treballant en un hospital, que tenia familiars contagiats… els Jocs Olímpics eren la darrera preocupació! Hi ha gent que ho ha portat molt millor que jo, però si no haguéssim tornat a competir aquest any, per a mi, no hauria estat cap drama. En aquell moment no em preocupava ni la feina, ni els entrenaments, ni les competicions.

La incertesa t’ha fet reflexionar sobre una possible retirada avançada?

Volia entrenar bé aquest any i rendir a bon nivell a les competicions. Molta gent com jo, que ens movem entre els 36-38 anys, està allargant la seva carrera per arribar als Jocs Olímpics. Al principi sí que et preguntes si val la pena continuar, però el cert és que un any més ja no ve d’aquí. Entrenar diàriament amb un objectiu clar crec que no ho aguantaré més d’un o dos anys més.

Com vas arribar a ser llançadora de martell? És una especialitat francament singular.

Quan tenia dos o tres anys vaig començar a fer patinatge artístic al poble perquè les meves germanes en feien i era l’esport que juntament amb l’hoquei patins es podia fer. Als 12-13 anys amb el grup d’amigues de l’escola vam començar a fer atletisme. Al principi la idea era córrer molt, perquè encara no sabíem que l’atletisme és córrer però també saltar o llançar. Jo llavors no tenia una visió tan general d’aquest esport. El meu entrenador actual, en José Luis Velasco, ja fa més de 23 anys, ens agafava quan entràvem a la pista d’atletisme i ja fossis més alt, més baix o més prim, ens convidava a provar el llançament de martell, que és el que ell practicava, però també el de pes, javelina… ho provàvem tot. Amb 13 anys destacava molt amb el martell, però no vaig deixar de fer altres coses. El primer cop que vaig agafar un martell no sabia el que era, no n’havia vist mai ni tan sols per televisió. Anava competint i ho guanyava tot, i en aquesta edat de preadolescència, que vas estudiant i vas combinant-ho amb un esport com a extraescolar, el fet de guanyar i millorar tan ràpid t’enganxa molt.

Berta Castells, en plena competició / RFEA

Berta Castells, en plena competició / RFEA – Miguélez Team

Dins la família atlètica el llançament de martell és el germà pobre, la disciplina més minortizada?

Probablement ho són els llançaments en general, més que res per la poca visibilitat que històricament han tingut. Ara potser en tenen una mica més, perquè els més joves, a nivell mundial i especialment via xarxes socials, la gent els coneix moltíssim. La gent que s’estima l’atletisme ara coneix els més destacats en els llançaments. En les competicions internacionals, quan començava, si els meus pares em volien veure havien de venir a l’estadi, ja fos a Finlàndia o a la Xina. No hi havia manera de visibilitzar els llançaments a la televisió. Encara falta molta presència i això es nota en patrocinis, per exemple. Jo no em moc gaire per buscar-ne, però la gent que en vol aconseguir li costa molt. Tenen molta menys oferta que la que es troba un corredor o un saltador.

Quin pes tenen la tècnica i la força per fer un bon llançament de martell?

Tots els llançaments tenen una part tècnica, i el de martell, sense analitzar-lo en clau biomecànica o estadística, sense mirar angles ni velocitats, no és tan díficil. Es tracta d’executar uns moviments i potser tothom els faria si tingués un tros de gespa per llançar qualsevol objecte. És un moviment natural, però la tècnica i els entrenaments són imprescindibles per llançar un martell cada vegada amb més pes. La tècnica es treballa cada dia, fent repeticions, i de vegades ens distorsionem i ho fem molt més difícil del que és. No és tot força, és molt més tècnica que força. Quan hi ha carència de tècnica estar fort t’ajuda, és evident, però una persona molt forta no et llançarà més que una persona primeta, amb bona tècnica i amb més habilitat i agilitat.

Fins a quin punt un esport que es basa tant en les repeticions de moviment és dur psicològicament?

Sí, t’obliga a plantejar reptes molt concrets. Hi ha dies que només centres els esforços en un gest tècnic concret i el repeteixes fins la sacietat. Imagineu la gent que de vegades troba les competicions avorrides que podria pensar d’un entrenament com aquest: “Aquesta gent no deu tenir res millor a fer!”. Per millorar creiem que és una bona manera, compartint els entrenaments amb companys i companyes d’altres llocs i recomanant provar una o altra tècnica. Morfològicament cadascú és diferent i no a tothom li va bé fer el mateix. És prova-error i anar jugant. Després de més de 20 anys fent llançament de martell aquests dies hem tornat a fer una mica de tècnica i les sensacions són diferents. Sempre intentes provar coses noves per tenir-les assimilades quan arribin els mesos de competicions. No pots estar cada dia fent el mateix perquè a nivell nerviós acabes saturat.

Fins a quin punt la figura del teu entrenador, José Luis Velasco, és clau per continuar afinant detalls i anar millorant després de tant de temps fent el mateix esport?

És de les persones que més em coneix. Passem moltíssimes hores junts i ja quan encara estava estudiant, només per la meva cara ell ja sabia si em passava alguna cosa o no. Potser arribava a casa i la mare o el pare no m’havien vist i pensavan que estava bé, però a l’entrenament, si havia passat alguna cosa feia poques hores a l’institut o a la universitat, ell ho sabia detectar. Ell ens coneix molt bé. Els hiverns, que a mi em costa estar allà fora passant fred, en èpoques en què les ganes fallen o el cansament a nivell mental o físic poden amb tu, ell està allà. Sempre. Aquests últims anys em deia: “si tu vols seguir, jo continuaré aquí. Si vols parar, deixa-ho”. Té aquesta idea al cap que cal fer les coses perquè ens agraden, perquè volem. I tots dos creiem que encara podem fer coses importants. Ha estat en aquests últims quatre o cinc anys quan he fet la meva millor marca personal de sempre. Després de 15 o 20 anys competint pots pensar que la cosa ja està acabada, però no és veritat. Les ganes meves i les seves van en paral·lel i si cal ens anem equilibrant un a l’altre. Em coneix tan bé que algun dia que té previst fer un entrenament més dur, quan em veu la cara, no té cap problema en dir-me que ho deixarà per demà.

Una altra relació de llarga durada és el teu vincle amb el València, un club punter que ha sigut el més destacat de l’estat espanyol. Què t’ha portat a convertir-lo en un company de viatge estable?

Diria que hi vaig entrar fa 15 anys i ara mateix un parell de noies i jo som les súper veteranes, perquè al club n’hi ha de molt jovenetes. Sempre ha sigut un club molt fort. A nivell econòmic, ateses les circumstàncies d’altres clubs i sobretot als inicis i dins la “mediocritat” que hi ha a l’atletisme, si et volia el València era garantia de disposar de bones condicions. Sí que hi ha hagut altres clubs que m’han proposat d’anar amb ells, però els diners que ens paguen són tan poca cosa que prioritzo estar allà, que hi estic molt bé. És un club que ha tingut molts problemes en clau econòmica, com tots, i hem intentat posar-hi de la nostra part. Si algun any ha calgut cobrar menys perquè el club tirés endavant, ho hem fet. Som una petita família, cadascú des de casa seva, i ens reunim dos o tres cops l’any per veure’ns a les lligues i després als campionats d’Espanya. Hi estem a gust i dins les dificultats generals, ens tracten molt bé.

Com ha evolucionat la situació econòmica de l’atletisme durant la teva trajectòria esportiva?

Ara hi ha empreses privades com Iberdrola que hi posen diners, hi ha beques especialment per als joves… però és evident que quan vaig començar jo la remuneració econòmica era molt millor que la d’ara. Jo faig anys que als més joves els dic que estudiïn i treballin, perquè amb l’atletisme no podran arribar-hi.

En clau esportiva quines sensacions, moments o triomfs han marcat la teva carrera?

Per començar cal reconèixer que els Jocs Olímpics són la gran competició per excel·lència. A Atenes i a Londres potser hi vam fer poca vida, però a la Xina hi vam passar uns 20 dies i viure allò és el que tot esportista vol viure, tant a dins l’estadi com a fora. Però hi ha moltes més competicions memorables, com la meva primera medalla mundial a nivell juvenil, quan vaig ser subcampiona del món amb 16 anys o el bronze europeu. Són competicions que recordo amb estima perquè els resultats van ser positius.

Ha canviat la teva manera de viure i afrontar les competicions?

I tant! Abans anava destacant i pràcticament sempre tenia l’obligació d’anar millorant a cada competició. Ho vaig fer durant anys, però és molt complicat. L’autoexigència que em vaig arribar a posar va ser excessiva. Quan en una competició no aconseguia un bon resultat el dia era horrorós i és ben normal que passi. Dies bons durant una temporada en tens un o dos, la resta estàs intentant aproximar-te a les teves marques. No pot ser que cada llançament sigui millor que l’anterior. Ho intentes, és clar, però no és factible.

Berta Castells ha participat en grans competicions internacionals com el mundial de Berlín / RFEA

Teniu marge per compartir amistats, experiències entre les llançadores de martell? Coincidiu a un munt de competicions i això es deu notar.

Sí, ens coneixem molt, però també és cert que a les més joves jo ja els trec 200 anys! He anat deixant enrere a molta gent. De vegades ho parlem amb un company que també fa llançaments i tenim la mateixa edat i te n’adones del pas del temps. Algun cop fem broma amb les més jovenetes quan diuen: “Em fa mal el genoll!” i els dius que ja t’ho explicaran d’aquí a uns quants anys. Tenim molt bona relació entre nosaltres. Ara tinc rivals que em tenen com a referència, i no és que els imposi competir amb mi, però suposo que si has admirat una persona i penses que ha aconseguit coses importants és agradable estar al seu costat i compartir una competició amb ella. A mi m’ha passat el mateix quan he competit al costat de campiones olímpiques o campiones del món o l’Anita Wlodarczyk com a plusmarquista mundial. És maco competir davant les millors i suposo que la gent d’aquí quan competeixen amb mi o la Laura tenen una motivació extra.

Et sorprèn el què és capaç d’aconseguir algú com Wlodarczyk en la teva disciplina?

Quan vaig començar jo el rècord del món estava en 70 metres i ara que ja els he fet ella en porta dotze o tretze més! L’escola polonesa té molt potencial, sempre en surt gent boníssima i tècnicament llancen molt bé, a mi m’agraden molt. No sé si pot arribar més lluny o si es quedarà aquí i sortirà alguna compatriota seva, o una russa… no ho sé. Estarem a l’expectativa.

Has compaginat la carrera esportiva amb la teva faceta de nutricionista. És vocacional?

La nutrició per a l’esport és molt important i súper interessant, però cal ser honestos: vaig començar fent nutrició perquè era una carrera nova, era de ciències i la podia fer a Reus. Em va cridar l’atenció per la novetat, però tenia moltes opcions obertes que passaven també per magisteri o psicologia. No ho tenia gens clar. He pogut fer la meva carrera la mar de bé, tinc la meva feina amb una consulta de nutrició però no és el que tota la vida he perseguit ni tenia al cap fer la selectivitat per treure la nota per poder entrar-hi. Estic contenta, però segurament també ho estaria si hagués pres una altra decisió.

Segur que durant la teva trajectòria com a llançadora has connectat esport i nutrició, amb tu mateixa i amb la resta de companys. Reparteixes consells?

Primer sempre cal aplicar-se la teoria a un mateix. Hi ha èpoques durant la temporada que la nutrició no la portes tan controlada i notes que als entrenaments, a les competicions o durant les recuperacions ho passes molt pitjor. Els anys que de vegades vas una mica més passat de pes o de greix ho notes moltíssim. Te n’adones quan el perds, quan menges millor… i et trobes molt millor. Jo això ho he viscut i òbviament si puc donar consells a la gent, ho faig, però és un tema molt delicat perquè cadascú menja el que vol i no sóc ningú per discutir-ho. En qualsevol cas, la gent es cuida moltíssim i no tinc gaire feina en haver de renyar als companys.

Com ha canviat la relació entre nutrició i esport des que vas començar?

En els últims anys han aparegut moltíssimes varietats de dieta, de sistemes per combinar aliments… hi ha mil coses noves. De vegades hi ha gent que t’explica el que fa i penso que no ho faria mai, però potser és una recomanació d’un metge o d’un especialista. Pot generar dubtes a nivell metabòlic o a nivell hormonal, però si li va bé, endavant. Cadascú ha de trobar la seva vareta per trobar els punts que realment ajuden al seu cos. La clau sempre és partir d’una dieta equilibrada que no tingui gaire restriccions de res per evitar que tinguis algun tipus de dèficit quan arriba l’hora d’entrenar.

El dia que et retiris t’imagines un futur professional sempre vinculat a la nutrició? T’interessa mantenir algun vincle amb l’atletisme?

M’hauria agradat ser mestra en una llar d’infants, amb els més petitons, i cada any dic que m’hi posaré, que estudiaré, però no ho aconsegueixo. En clau atlètica he tingut l’oportunitat de treure’m el títol de monitora o d’entrenadora i no ho he fet, perquè no em crida l’atenció. No vol dir que no vagi a les pistes, estigui amb els nens petits i potser m’agafi el gustet de voler entrenar i m’hagi de treure titulacions per fer-ho, però ara per ara només associo anar a les pistes d’atletisme el dia que plegui per entrenar, passar-ho bé i mantenir-me activa.

Et sents reconeguda pels teus assoliments?

M’agraden molt poc els reconeixements. No entreno, ni competeixo, ni llanço, ni intento fer-ho el millor possible i arribar a ser campiona d’Espanya o finalista en un mundial perquè em reconeguin, perquè la gent m’aplaudeixi o em donin copets a l’esquena. M’és igual. L’atletisme és un esport tan altruista, que encara que cobris una mica, realment ho fas per amor a l’art. La sensació de felicitat, d’un dia haver fet cert llançament, ja val la pena. Al poble em cuiden i m’estimen molt, i ho agraeixo sempre, però si puc evitar premis o plaques o coses d’aquestes, millor, que ho porto molt malament.

Tens la sensació que tants anys d’alt rendiment a l’elit li poden passar factura al teu cos?

És evident que el nostre esport no és salut com a tal, tot i que jo afortunadament no he tingut moltes lesions, alguna a nivell vertebral, aturades d’un mes o mes i mig per lesió, però sí que tens dolors i tens mal i has de parar per anar recuperant. Els entrenaments que fem nosaltres, i jo sóc una de les que menys “barbaritats” he fet, tenen conseqüències. Més endavant has de fer un bon manteniment, ja sigui fent algunes peses o taules d’exercicis, perquè si no els dolors es dispararan. Durant el confinament fèiem una hora de crossfit cada dia amb companys a través del Zoom, però era només una hora durant un dia que majoritàriament me’l passava amb posicions del cos diferents a les habituals. Nosaltres som molt més actius i el meu cos ja em va donar un primer toc d’alerta. La sensació és que ja em puc oblidar d’estar uns mesos sense fer res, perquè l’esquena no em deixarà i a nivell mental també necessitem mantenir l’activitat del cos.