Ann Packer: 8 curses i un or olímpic La britànica va guanyar un or inesperat als 800 metres de Tòquio 1964

L’atletisme britànic femení va brillar als Jocs de Tòquio amb una protagonista inesperada.

L’estiu de 1964 el Japó va acollir els Jocs Olímpics per primera vegada. En clau atlètica, aquella cita significava la consolidació olímpica de l’atletisme femení després del retorn al programa olímpic dels Jocs a Roma 1960 ja superat i enterrat l’alarmisme indecent viscut a Amsterdam 1928. Els Jocs incorporaven els 400 metres llisos i el pentatló i Tòquio buscava una successora a la brillantíssima Wilma Rudolph que havia meravellat amb la seva velocitat en terres italianes. Sense una dominadora tan bèstia, les britàniques van fer un pas endavant i dues companyes d’habitació al Japó van tornar a casa com a campiones olímpiques: Mary Rand i Ann Packer.

Rand va completar uns Jocs fantàstics amb un triple podi que encara cap compatriota seva ha estat capaç de repetir en uns Jocs en atletisme. Guanyadora del salt de llargada, va completar el trio de medalles amb una plata al pentatló i un bronze al 4×100. Quatre anys abans a Roma s’havia quedat amb la mel als llavis amb un quart lloc en tanques i una mala final en llargada, on partia entre les favorites. El cas més sorprenent, però, és el d’Ann Packer.

Aquesta atleta de 22 anys va presentar-se als Jocs com una gran especialista en els 400 metres. De fet, com a gran favorita a l’or després de córrer més ràpid que cap altra dona aquell any 1964. Després d’un inici atlètic marcat per la seva capacitat de salt, el 1959 Packer va optar per les proves de velocitat i va guanyar el títol escolar anglès als 100 metres llisos. Més endavant va compaginar els 100 i els 200 llisos amb el salt de llargada i el 1962 va estrenar-se en un podi internacional amb una medalla de bronze als 4×100 relleus del campionat d’Europa i una plata als 4×110 iardes als Jocs de la Commonwealth. Packer combinava l’atletisme amb la seva tasca de professora d’educació física i no ho tenia fàcil per assolir millores en el seu rendiment.

De la decepció a la glòria

El 1963 va focalitzar els seus esforços en els 400 metres llisos i ja va aconseguir un gran registre (53.3) que l’any següent va seguir millorant. Convertida en la millor del món, l’anglesa va viure una gran decepció als Jocs Olímpics quan va deixar escapar l’or a la final davant l’australiana Betty Cuthbert. No obstant això, Packer va córrer més ràpid que mai amb un temps de 52.2 segons que era el nou rècord europeu de la distància. Aquella sotragada va estar a punt de fer-la renunciar a la resta del seu programa atlètic, però finalment va tirar endavant amb la prova dels 800 metres. Aquella era una distància pràcticament nova per a ella. No l’havia corregut mai en una competició internacional i tot just l’havia provat cinc vegades a la seva vida a Anglaterra. La primera, al mes de maig. La darrera d’elles, abans de Tòquio, és la que l’havia classificat per al Japó en ser la tercera millor corredora de les britàniques: amb 2:05.3 era la primera vegada que baixava dels dos minuts i deu segons.

Ann Packer, campiona olímpica als 800 metres

Ann Packer, campiona olímpica als 800 metres

Els 800 metres eren una anècdota per a Ann Packer, que havia utilitzat aquesta distància per enfortir les seves opcions de cara als 400 metres. Un simple entrenament per guanyar resistència que es va convertir en la seva redempció olímpica. A Tòquio la corredora anglesa va debutar amb un modest 2:12.6 a la primera sèrie, que va acabar en cinquè lloc. A les semifinals va agafar ritme fins a completar les dues voltes a la pista en 2:06.0. D’entre les vuit finalistes, ella tenia el setè pitjor temps. Però a la final Packer va sorprendre a totes les rivals i a la gran favorita, la francesa Maryvonne Dupureur, que en semifinals acabava de batre el rècord olímpic (2:04.01).

Una final increïble

Aquell dia Packer va completar un darrer tram de cursa estratosfèric. Després de passar per meitat de cursa en sisè lloc i va anar avançant posicions seguint l’estela de Dupureur fins als darrers 150 metres. Llavors Packer va posar la directa, talment com si estigués corrent uns 400 llisos, i va esprintar de tal forma que no només va guanyar davant l’estupor dels aficionats sinó que va batre el rècord mundial amb un registre llavors sublim de 2:01.1. Era la vuitena cursa de la seva vida als 800 metres i era campiona olímpica.

Packer sempre ha defensat que la ignorància d’aquella prova i de la distància la van ajudar a guanyar perquè no coneixia els seus límits. Sigui com sigui, aquella cursa va ser la darrera prova com a esportista d’elit. Aquell mateix 1964 Ann Packer va retirar-se i va mantenir-se vinculada a l’esport a través de la seva feina i de la seva família: el seu marit també va ser olímpic aquell mateix any i els seus tres fills també van optar per l’activitat física: dos d’ells van ser futbolistes al Manchester City i un altre va seguir els seus passos com a corredor de 400 metres. Cap d’ells, però, va ser capaç d’igualar la proesa de la seva mare: una campiona olímpica en la distància més imprevista.